El govern japonès ha iniciat un procés de reforma normativa dels visats d’entrada al Japó, i ha elevat de manera notable els requisits del visat de Business Manager, una de les vies més sol·licitades per estrangers per obrir els seus negocis al país. El llindar de capital mínim puja de cinc milions (uns 29.000 euros) a 30 milions de iens (uns 172.500 euros), s’exigeix la contractació d’almenys un treballador nacional o resident i s’introdueix un requisit lingüístic mínim en japonès. A més, els plans d’empresa hauran de ser avaluats per un consultor de gestió, llevat que la societat tingui la mida d’una cotitzada. Les autoritats jutgen aquestes mesures com a necessàries i argumenten que es tracta de frenar pràctiques fraudulentes i empreses pantalla, especialment de ciutadans xinesos.
Aquesta nova normativa, prevista per a la seva promulgació a principis d'octubre i aplicació a mitjan mes després d'un període de consulta pública, busca alleugerir la pressió política de l'extrema dreta sobre la immigració després de recents debats electorals, però planteja dubtes sobre els seus efectes reals: elevarà la barrera d'entrada per a emprenedors i petites iniciatives estrangeres, penalitzarà projectes de baix capital, retirarà inversions i posa en risc projectes viables que poden generar ocupació i activitat local. A més, genera incertesa per a desenes de milers de titulars actuals del visat i per a les famílies estrangeres que el fan servir com a via de residència.
Fins ara n’hi havia prou amb constituir la societat al Japó i acreditar cinc milions de iens de capital o bé contractar dos treballadors a jornada completa residents al país; aquest visat permet estades de fins a cinc anys i és renovable. L’exigència d’un informe extern de viabilitat -a més de l’augment del llindar de capital i de les noves obligacions de contractació i de competència lingüística- pot millorar la qualitat dels projectes, però també encareix i allarga els processos. Els honoraris dels consultors i els requisits tècnics elevaran la barrera d’entrada; per a moltes startups i petites iniciatives això pot fer inviable utilitzar aquesta via per establir-se i residir al Japó de forma segura i estable.
El frau com excusa
El govern justifica la revisió apel·lant a un suposat augment de casos fraudulents, segons la Immigration Services Agency (ISA), i diversos parlamentaris han arribat a qualificar el visat de “via fàcil” per a estrangers que volen establir-se al país amb poc cost. Els exemples més citats són la creació d’empreses pantalla i la presentació de documents falsificats en el moment de renovar el permís. Tanmateix, la mateixa ISA admet que no disposa d’estadístiques concretes sobre l’abast real d’aquests fraus, un buit que debilita notablement la solidesa de l’argumentació oficial.
Aquesta esmena normativa proposada també sembla orientada a aproximar els requisits d’aquest visat als d’altres economies avançades. En molts països són habituals uns llindars d’inversió més alts i un escrutini més rigorós de la viabilitat dels projectes empresarials. El govern la presenta, a més, com a part d’una estratègia per reforçar la competitivitat internacional del Japó, amb la voluntat d’atreure emprenedors d’“alta qualitat”: aquells que disposen de recursos, determinació i capacitat per impulsar iniciatives que contribueixin de manera substancial a l’economia del país.
En imposar un capital inicial de caràcter gairebé prohibitiu, el Japó està excloent la immensa majoria d’emprenedors
Pels detractors d’aquesta reforma d’aquesta revisió normativa, endurir dràsticament els requisits d’aquest visat no és una mesura de protecció del mercat, sinó un error de càlcul que frena la innovació i la inversió estrangera. Elevar el capital mínim de cinc a 30 milions de iens, juntament amb el conjunt d’obligacions burocràtiques addicionals, suposa una estratègia regressiva que contradiu els principis d’un mercat obert i competitiu.
Tal com recordava el Premi Nobel d’Economia Milton Friedman, la prosperitat no es genera per decret, sinó mitjançant la lliure circulació de capitals i de talent humà. En imposar un capital inicial de caràcter gairebé prohibitiu, el Japó està excloent la immensa majoria d’emprenedors que, encara que no disposin d’una gran fortuna, tenen quelcom que sovint és més valuós: la creativitat, la capacitat d’assumir riscos i la voluntat de generar valor.
La teoria del creixement endogen, popularitzada per economistes com el també Nobel d’Economia Paul Romer, mostra que el creixement a llarg termini no depèn només de l’acumulació de capital físic i humà, sinó sobretot de la innovació tecnològica i de la generació de noves idees i l’emprenedoria és el motor d’aquest procés. Amb cinc milions de iens es pot posar en marxa una empresa tecnològica disruptiva, una consultora de nínxol o un negoci de serveis capaç de crear llocs de treball i competir en un mercat competitiu com el japonès. Elevar el requisit fins als 30 milions de iens no és només una barrera per al petit inversor, sinó que també penalitza la classe mitjana emprenedora global, aquella que pot començar amb un capital raonable i fer créixer el projecte de manera orgànica.
Les empreses que realment generen valor no són les que parteixen d’un gran capital inicial, sinó les que saben competir de manera més efectiva al mercat
L’economista Ludwig von Mises, un dels més influents del segle passat, sempre va defensar que l’intervencionisme estatal, per benintencionat que sigui, condueix inevitablement a distorsions del mercat i la nova normativa japonesa n’és un exemple clar: en comptes de permetre que sigui el mercat qui seleccioni els emprenedors amb èxit -aquells els negocis dels quals prosperen i s’expandeixen, generant ocupació i impostos-, el govern s’atribueix el dret de decidir qui és un “emprenedor legítim” en funció de la riquesa i de la validació burocràtica. Això no només podria fomentar la corrupció i la ineficiència, sinó que també ofega la competència. Les empreses que realment generen valor no són les que parteixen d’un gran capital inicial, sinó les que saben competir de manera més efectiva al mercat.
Ineficiència de l’administració
La justificació de la mesura, el suposat “ús indegut” per part d’alguns sol·licitants, és una excusa molt pobra per a una reforma tan dràstica. Un mercat eficient i una burocràcia competent haurien de ser capaços d’identificar i sancionar les males pràctiques sense necessitat d’imposar barreres que acaben perjudicant la gran majoria d’agents econòmics honestos i productius. Fent una extrapolació, el que ha fet el govern seria com si prohibís l’entrada de tots els cotxes a Tòquio només perquè un grapat de conductors comet infraccions.
Per aquells emprenedors que no poden assolir el nou requisit dels 30 milions de iens —especialment aquells vinculats als àmbits tecnològics—, una de les vies que queda oberta és l’anomenat Startup Visa. No es tracta d’un visat formal amb aquesta denominació, sinó d’un estatus de residència dins la categoria de Designated Activities que permet als estrangers entrar al Japó sense haver de complir inicialment totes les condicions del visat de Business Manager, com ara tenir una oficina o aportar el capital exigible. El programa autoritza a dur a terme activitats de preparació de fins a un any (en alguns municipis, com Yokohama o Shibuya, fins a dos anys) amb l’objectiu de posar en marxa l’empresa.
La nova regulació de visats al Japó és una mesura proteccionista que contradiu els principis d’un mercat lliure que el mateix govern nipó defensa a escala internacional
El procés passa primer per presentar un pla de negoci davant un govern local que hagi adoptat el programa —com ara Tòquio, Aichi, Kyoto o Yokohama— i obtenir un certificat de validació si es considera factible que es puguin complir els requisits dins del termini establert. Amb aquest document, l’emprenedor sol·licita després el visat a l’Agència d’Immigració. La finalitat última és que, durant aquest període, es pugui aconseguir el finançament necessari, establir una oficina i crear la societat per després fer el salt al visat de Business Manager, tot i les noves exigències.
Aquesta nova regulació de visats al Japó és, doncs, una mesura proteccionista que contradiu els principis d’un mercat lliure que el mateix govern nipó defensa a escala internacional. I no només no afronta l’arrel del problema —la ineficiència burocràtica a l'hora d’auditar, controlar i publicar les xifres que justificarien la reforma— sinó que no ha dissenyat mesures proporcionals al problema ni ofereix vies transitòries i de suport per als actuals titulars del visat: només ha aixecat un mur financer i ha optat per mesures burocràtiques per excloure emprenedors legítims.
El Japó pot i ha d’alinear els seus requisits amb els d’altres economies avançades, però no a costa de cedir a la pressió política dels extremistes ni de renunciar a l’obertura necessària per atreure talent i inversió. La clau hauria de ser reforçar els mecanismes de control per detectar i sancionar el frau, sense asfixiar l’emprenedoria legítima. Si Tòquio persevera en una regulació que tanca la porta als petits emprenedors globals, el preu a pagar pot ser, a mitjà i llarg termini, una pèrdua de dinamisme econòmic i de competitivitat internacional.
Evidentment, el Japó té dret a protegir-se del frau, però si ho fa aixecant murs contra l’emprenedoria, el que acabarà perdent no són els especuladors, sinó el talent i la competitivitat del país.