Els pobles són com són per la seva història, i les del Japó i Catalunya són ben diferents des dels orígens del temps. La cultura, les creences espirituals, la concepció de la comunitat, l'economia... tot ha estat diferent durant segles i encara es pot percebre en l'actualitat. Les diferències ètiques entre catalans i japonesos reflecteixen cosmovisions profundament arrelades a la cultura, la religió i la història. Ells, una fusió ben arrelada de xintoisme budista amb tocs confucians que ho amara tot. Nosaltres, arrels cristianes de matriu mediterrània que tot i la creixent laïcitat, encara influencien la nostra cultura.
La seva cosmovisió, que barreja la influència xinesa del segle VI i l'animisme local d'arrels atàviques, els porta a una ètica externa i social on l'honor és l'essencial. El què pensaran de mi em condicionarà la meva vida més enllà del que vulgui o pensi de mi mateix. La comunitat no pot permetre's una persona deshonrosa, que es veurà devastada, ella i el seu entorn, per la vergonya pública i la pèrdua de la reputació. Els “altres”, i no el “jo”, són els qui dirigeixen la vida d'un japonès. Nosaltres, amb més o menys intensitat, estem subjectes al concepte de “pecat” davant de Déu, no només davant la societat. La nostra ètica és interna i moral, amb consciència individual.
Ells es fonamentaran en el deure com a obligació social, segons la casta i etapa vital, amb un gran respecte per la família i la jerarquia. Tindran com a valors suprems l'harmonia social confuciana i l'harmonia personal budista relligada a la reputació, en un equilibri còsmic amb els ancestres i la natura, xintoista.
La relació amb l'altre, basada en el rol social i el respecte confucià, condicionada pel karma i el deure, genera un control emocional molt gran. Els sentiments no es mostren, són irrellevants per la comunitat, i es promouen la moderació i la humilitat, esperades i desitjades per tot bon japonès. Cal autocontrolar-se exercitant la resiliència, l'ascetisme i l'eliminació del desig personal que perjudiqui el grup, procurant no mostrar-se massa segurs de si mateixos, cosa que s'interpreta com a signe d'arrogància. Per tant, i com a resum, la seva ètica serà col·lectivista, discreta i basada en el respecte social, mentre que la nostra, la cristiana, es fonamentarà en l'individu, l'amor i la gràcia d'un pensament més dogmàtic i no tan pragmàtic i contextual.
Considerades les diferències ètiques, es pot entendre que siguin dues societats tan diferents. Com percebem nosaltres la humilitat al món professional i empresarial? Majoritàriament, com una feblesa, no com una virtut. Exalcem els desitjos personals, els “tu t'ho mereixes”, “sigues el que vols ser”, “expressa el que sentis i no t'ho guardis”, “pensa més en tu que en la teva empresa”... L'individualisme com a expressió del bé suprem que cal potenciar per sobre de l'interès comú. Fer prevaldre l'harmonia social a Catalunya no és un valor reconegut, ja que faria renunciar als desitjos personals.
Fer prevaldre l'harmonia social a Catalunya no és un valor reconegut, ja que faria renunciar als desitjos personals
En aquest mateix sentit, l'ordre i la puntualitat formen part d'aquest paquet de valors quasi sagrats dels japonesos i que són escassos en el nostre país. Només cal mirar el funcionament dels serveis públics japonesos i el nostre servei de Rodalies ferroviàries, que farien enrogir qualsevol japonès.
L'empresa i el treballador japonès
El treballador nipó és altament fidel a la seva empresa. Viu amb ella i per a ella i en aquest sentit de concepció comunitària, l'empresa acollirà el treballador fins que es jubili i mori, quid pro quo, oferint en contrapartida un paquet de serveis de tota mena al llarg de la seva vida que a nosaltres ens deixaria en estat de xoc. Fins i tot serveis funeraris i mencions en esteles funeràries corporatives.
Tots formen part d'un tot on l'èxit individual es percep com el resultat d'haver treballat tots pel bé col·lectiu. Només així es pot entendre la seva obsessió per l'excel·lència i poder fabricar, any rere any, els vehicles més fiables segons els rànquings del sector.
Al Japó, tots formen part d'un tot on l'èxit individual es percep com el resultat d'haver treballat tots pel bé col·lectiu
Us heu fixat mai en les dades d'atur japonès? Si ho feu, veureu que són de les més baixes del món i se situen en el 2,5%. Què explica unes xifres tan baixes? Al Japó, més enllà del fet que fa falta mà d'obra qualificada per l'envelliment de la població i de la poca presència de mà d'obra estrangera, s'entén que s'han de protegir tots els col·lectius de la societat i s'honora el treball com una fórmula de participació comunitària. Així doncs, hi ha un atur encobert socialment, ja que moltes persones treballen tant a les corporacions empresarials com als serveis públics en activitats totalment suprimibles. Pels carrers es poden veure molts funcionaris públics als passos zebra indicant als vianants quan poden passar, o a les andanes dels ferrocarrils donant instruccions als passatgers de forma repetitiva i sense gaire sentit pragmàtic. Tothom té valor, tothom aporta valor, tothom guarda l'ordre social des de tots els àmbits de la vida.
No només al sector empresarial es fa evident la seva ètica, en l'espai públic és on més ràpidament s'observa l'impacte del seu sistema de valors. Ni una paperera, ni un paper a terra, ni una pintada vandàlica, ni un crit, cues perfectes i esperes endreçades, prohibit socialment menjar o beure pel carrer, pràcticament nul·la presència d'animals de companyia per l'espai públic. Entenen que poden embrutar l'espai de tots i es limiten a tenir petits gossos o majoritàriament gats tancats a casa (en Doraemon n'és un bon exemple). Res a veure amb els nostres carrers bruts i gestionats sense gens de respecte col·lectiu.
Per garantir l'harmonia i cohesió social calen uns serveis públics de qualitat, i els japonesos els tenen, encara que sigui amb un impressionant deute públic brut del 235% (l'espanyol és del 103% i estem esgarrifats perquè ningú sap com es podrà pagar). Però la diferència és que el seu deute està en un 88% en mans dels seus propis ciutadans i, per tant, no és previsible que el venguin a fons estrangers, mentre que el deute espanyol té un percentatge de tenedors estrangers superior al japonès.
Per garantir l'harmonia i cohesió social calen uns serveis públics de qualitat, i els japonesos els tenen, encara que sigui amb un deute públic brut del 235%
Exigència educativa, planificació a llarg termini
En l'àmbit del model educatiu, les diferències són ben notòries. Ells parteixen de la base de prestigiar molt al seu professorat, que és molt exigent i té una gran dedicació, però és de difícil accés pels nivells de selecció. Practiquen una disciplina molt alta, exigint respecte a les normes, a l'autoritat, l'esforç i al treball col·lectiu. En conseqüència, posen molts deures i els exàmens són exigents.
Model ben diferent del nostre, amb ràtios d'alumnes per aula semblants. Però ara com ara, als rànquings valoratius internacionals ells surten molt millor parats que nosaltres, que hem perdut la brúixola i anem canviant de model cada cinc anys de mitjana. No cal dir que el seu enfocament no és de suport psicoemocional a la canalla com tenim nosaltres, que anem generant un pa cada dia més tou.
Com diu una bona amiga, el Japó té una gran humanitat, i crec que no es pot trobar una millor descripció que la densitat de les zones urbanes d'un país que hi concentra el 92% de la població. De mitjana té un 50% més d'habitants per km², molt concentrats a les zones de costa, ja que la zona interior no és urbanitzable.
La gran diferència és que ells planifiquen a llarg termini, no com nosaltres, que encara discutim el model aeroportuari amb una dècada de retard
Les seves infraestructures de mobilitat públiques són de manual, donant cobertura a la pràctica totalitat de la població. Són puntuals i eficients. La gran diferència és que ells planifiquen a llarg termini, no com nosaltres, que encara discutim el model aeroportuari amb una dècada de retard.
El seu sistema sanitari és molt bo. Treballen amb un copagament del 30% i una assegurança sanitària obligatòria amb una gestió privada sota regulació pública i lliure elecció d'hospital i metge. Els temps d'espera són molt baixos i tenen un nivell tecnològic i d'innovació molt alt. Curiosament, a Catalunya hi ha 4,4 metges per cada 1.000 habitants, mentre que al Japó en tenen 2,5. Conclusió: quasi la meitat dels metges i llistes d'espera més baixes. Malgrat això, la població japonesa té una esperança de vida de 84 anys, un any superior a la catalana. Per rumiar-hi, alguna cosa en el nostre model sanitari no funciona prou bé.
Una economia estancada
L'economia, per contra, no aixeca el cap. Després de les “dècades perdudes” a partir dels anys 90, el Japó ha tingut i manté creixements del PIB molt petits que no es preveu que millorin en els anys vinents. La crisi immobiliària i financera dels 90, que va arrossegar indústries i bancs, no s'ha pogut recuperar. Sumem-hi una crisi demogràfica amb un fort envelliment (l'any 2024 el Japó ha perdut un milió d'habitants) que frena el dinamisme econòmic i una alta productivitat estancada per una sobreregulació i conservadorisme empresarial que frena la innovació. Tots aquests factors i l'alt deute públic fan que no aixequin el cap.
Catalunya té opcions de millora i creixement importants, però cal que faci les reformes profundes que li calen i que no ha fet fins ara.
Cal ser valents i fer una planificació d'infraestructures a llarg termini per relligar el territori, i ens cal revisar un model educatiu que no sap on va i que ha fet baixar el nivell d'aprenentatge dels nois i noies. Necessitem examinar el model sanitari i fer-lo més eficient. Hem de corregir la valoració d'una individualitat centrada en els sentiments i desitjos personals per pensar més en els deures col·lectius com a font de creixement i respecte comunitari. Com sempre, a la vida, ningú té tots els asos a la màniga ni totes les virtuts, però ens convindria empeltar-nos una mica més els valors japonesos que han portat a aquest país a un alt nivell de benestar i cohesió social.