Dos no es barallen si un no vol. I ara els aliats de fa quaranta anys sembla que ja no s’entenen. Després de dos anys paralitzat el programa per la pandèmia i amb el Tribunal Central de Recursos Administratius depenent del Ministeri d’Hisenda pel mig, just aquests dies s’estan obrint les 850.000 places per la temporada d'octubre a juny. El desenteniment entre els hotelers i els promotors del programa estatal no ha minvat.
Tot va començar a la dècada dels anys vuitanta, quan l’actual Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030 va crear l'Inserso amb la vocació d’oferir viatges parcialment finançats a la gent gran, aprofitant que, a partir d’octubre, començava una llarga temporada baixa turística del sol i platja. A punt de ingressar el nou mil·lenni, la “n” muta a “m” i l'Inserso es converteix en Imserso, en assumir l'Institut Nacional de Serveis Socials tasques de (m)igracions. L’encaix va ser perfecte. Per una banda, l’Estat complia, mitjançant una aportació econòmica, amb un deure de servei a una part feble de la població facilitant-los-hi les vacances. Per una altra, els hotelers i els agents de viatge estiraven la temporada, encara que a preus menors i guanyant menys. I a sobre, tant els treballadors que tenien contractes fixos discontinus com els que no gaudien d’uns salaris normals durant els mesos addicionals, seguien amb la feina i cotitzaven a la Seguretat Social en comptes de consumir atur. Durant les darreres dècades, s’ha mantingut millor que pitjor l'interès mutu: els sèniors poden viatjar a un preu molt assequible; amb una subvenció petita, que semblava que li treien un queixal cada vegada que l’actualitzava. L’Estat fa rutllar un negoci que multiplica cada any l’euro invertit per 1,65; els hotelers amplien el nombre de pernoctacions anyals, i els sindicats tallen de cop el fort atur que es produiria durant tota la temporada baixa.
El que inicialment era una aposta social en favor de la gent gran més feble és utilitzada majoritàriament per aquells sèniors que disposen de més recursos
Fa temps que la cosa grinyola entre els quatre actors principals. Primer, el que inicialment era una aposta social en favor dels majors més febles és utilitzada majoritàriament per aquells sèniors que disposen de més recursos. No cal puntuar millor aquelles sol·licituds dels pensionistes més pobres, quan no sembla evident que un jubilat amb una pensió de 402 euros es gasti entre 100 i 400 euros per fer vacances.
Segon, la frontera entre temporades s’ha difuminat, fins al punt que moltes destinacions dupliquen o tripliquen els preus que ofereix Imserso, per haver reduït l’estacionalització i anar cap a models més moderns. Aquest programa s’estaria adreçant, doncs, a aquelles destinacions i establiments que prolonguen el model tradicional.
Tercer, els hotelers fa temps que es queixen perquè amb la minsa contribució estatal i els baixos preus que paguen els clients perden diners. Demanen que augmenti l’ajuda sense tocar els preu que paguen els majors.
I quart, al programa li han sortit molts competidors un 10% o un 20% més cars que abasseguen el mercat, quantitats que la majoria dels habituals estan disposats a pagar. Encara que s’han ampliat les places previstes inicialment, es calcula que dos milions més de sèniors composen aquest suculent mercat viatger.
Guanyar i perdre
Els actors principals, els sèniors, els sector públic, el sector privat i els sindicats, sembla que són conscients que cal repensar el programa de forma radical. Llàstima haver perdut dos anys, que era bon temps per reflexionar. Hi ha dos visions contraposades. El sector públic defensa que el programa, a més de la satisfacció dels viatgers, genera suficient rendibilitat. Els hotelers, per contra, consideren que si s’afegeixen les cotitzacions socials que ingressa l’Estat, gràcies a l’apertura extra dels establiments, i es resta el que s’estalvia de les prestacions per atur que hauria d’abonar als treballadors que segueixen ocupats entre octubre i juny, el saldo econòmic li és favorable: aporta anyalment uns 70 milions d'euros i en recupera més del doble.
Un imserso europeu? És possible, necessari, realitzable i donaria a les nostres destinacions el liderat de facto mai reconegut a nivell comunitari
Per començar una discussió seriosa, caldrà assentar les bases de la iniciativa:
1) No ens podem permetre la pèrdua dels beneficis socials pels majors, pel fet que s’ho han guanyat amb el seu esforç. S’haurà de cercar formes de compensació reals per aquells pensionistes més pobres.
2) Tampoc es poden perdre els llocs de treballs, sempre i quan les empreses que s’acullin al programa aprofitin l’acció per innovar i canviar de model.
3) Altrament, caldrà posar sobre la taula una anàlisi rigorosa dels marges hotelers i del sector en general: per tant, s’haurà d’esbrinar quina és la rendibilitat real de l’establiment entre el veritable ADR -la mitjana pagada per habitació ocupada- i els costos, controlant que es remunerin adequadament tots els factors productius, no sigui cas que es facin jocs de mans amb el diner públic, un vici històric del sector. Només d’aquesta manera s’aclariran els preus als quals s’han d’oferir els serveis turístics.
4) Com el sector turístic actual no té res a veure amb el de fa quaranta anys, les exigències als establiments que s’acullin al programa hauran de ser forçosament més rigoroses, d’acord amb els criteris mediambientals, tecnològics i experiencials; reclamant innovació permanent, tant se val, si parlem de interior com de muntanya i, per què no, ciutats.
5) Finalment, en la taula de la reflexió no podrà faltar ampliar la visió a Europa: un Imserso europeu és possible. És necessari. És realitzable. I donaria a les nostres destinacions el liderat de facto mai reconegut a nivell comunitari.
Dues coses indispensables: una bona feina seria canviar-li el nom al programa; i la quantitat a aportar per part de l’Estat hauria de ser el resultat final de les converses, no una quantitat a priori.