Tot va començar a la cruïlla dels camins. Venien del nord, del sud, de l'est i de l'oest i cadascú portava el que produïa o elaborava. L'augment de la població, l'increment de la producció agrícola, i la relativa seguretat als camins va expandir els mercats medievals. En les seves paradetes -improvisades a l'inici i més consistents després, convertides en botigues establertes, amb el temps-, es podia trobar de tot tant dels voltants com dels indrets més llunyans. En moments especials de l'any, s'allargaven els dies de mercat, els especialitzaven en productes, i naixien les fires; de les paradetes de venda d'or i plata, que encunyades servien per a les transaccions al mercat, es van engendrar els primers bancs que amb el temps s'acabarien instal·lant a edificis singulars. Aquests centres d'atracció primitius s'han convertit en les ciutats modernes, on ara hi viu la meitat de la població mundial i a 2050, dos terços. Van donar a llum les ciutats i de fet ara en són la seva vida.
La unitat familiar es troba a l'inici de qualsevol emprenedoria al llarg de la història. Són els gremis medievals els que acaben impulsant les empreses familiars modernes. L'ofici es transmetia de pares a fills; als tallers i als comerços els aprenents s'instruïen en l'ofici i ascendien a base de meritocràcia, o bé quedant-se tota la vida treballant per un sol amo, o bé marxant de l'organització per crear amb la seva família una altra empresa. Aquestes famílies -burgeses, instruïdes, poderoses i benestants- han vertebrat l'estructura social, han influït en la cultura, en la política, en l'economia, en la difusió de les idees, i en la majoria dels esdeveniments dels pobles. A les Bases de Manresa, per exemple, el 1892, la majoria dels signants eren comerciants i empresaris familiars, erigits en líders de la societat catalana. Segons l'Institut de l'Empresa Familiar, més d'un milió de les corporacions espanyoles, que representen el 90% del total, tenen estructura familiar; totes elles generen el 67% dels llocs de treball privat i aporten el 57% del PIB de l'Estat.
Més d'un milió de les corporacions espanyoles, que representen el 90% del total, tenen estructura familiar
A la cerca de la dimensió adequada
Amb moltes baixes pel camí, els comerciants han superat olímpicament la dualitat entre ubicar els seus establiments al centre de la vila o anar-se'n als centres comercials perifèrics o a tots dos indrets; eren a la dècada dels vuitanta i noranta. Amb moltes baixades de persiana definitives, han espedaçat la dialèctica de si vendre marques d'altres, crear-ne de pròpies, o mercadejar amb totes elles; va passar a partir del dos mil. A la cerca de la dimensió adequada, indispensable per sobreviure, encara que s'ha delmat el nombre d'establiments comercials, conseqüència de la pandèmia i la inflació galopant, els que romanen han adquirit muscle i estructura suficient per competir. Via creixement orgànic. Via societats de compra o de serveis o qualsevol forma cooperativa. Via erecció d'un grup financer. Via creació d'ensenya nova. O via reconversió en franquícia o en espai de recollida de mercaderies a prop dels domicilis dels compradors. No totes volen ser les més grans, però esdevé indispensable disposar d'una mida mínima per sobreviure. Superat tot això, els comerciants a peu de carrer viuen ara neguitejats perquè saben que el temps d'acomodar-se a l'era digital i d'afrontar el repte de reconvertir els seus models per continuar sent competitius és curt, molt curt. Les plataformes digitals actuen encara sense traves legals, impositives, laborals, urbanístiques..., configurant l'escenari a la seva mida. Dit això, molts retailers s'han familiaritzat ràpidament amb les relacions directes amb els clients a base de les eines digitals més adients, adopten els nous sistemes de monetització i competeixen amb èxit a la jungla digital. Addicionalment, saben del cert que no hauran de desaparèixer del carrer, com alguns malastrucs van predicant, i que han de canviar radicalment l'estratègia.
Les empreses familiars, per la seva banda, tenen un tarannà diferent de la resta de corporacions. Al darrer congrés de l'Institut de l'Empresa Familiar, Andrés Sendagorta, el seu president, deia que aquestes empreses "som les d'aquí, les de casa". Analitzant els valors que emanen de les institucions familiars internacionals, apareix un seguit de valors que les distingeixen de la resta: gestió del patrimoni de la família amb visió a llarg termini, esforç, estabilitat, adaptació i flexibilitat, prudència, austeritat i resiliència; creixement tranquil front l'especulatiu; rapidesa en la presa de decisions; i compromís amb les persones, la societat i el territori, entès com a responsabilitat social. El fet és que la majoria de les empreses familiars se senten còmodes aplicant aquests valors heretats que transmetren als successors. Res a veure, en la majoria de casos, amb l'esperit que es viu en una empresa mesos després de ser venuda a un fons voltor. En l'estat actual de la competència, moltes de les pimes familiars viuen diàriament amb una doble amenaça. De l'entorn financer que les voldria adquirir per utilitzar-les com objecte d'inversió: córrer, córrer, córrer; millorar, millorar, millorar els resultats en favor de l'accionista, prement les ràtios, retallant plantilla, externalitzant com calgui amb visió a curt termini. I de l'entorn tecnològic, que massa sovint les contemplen com lloc d'experimentació sagnant-les econòmicament a cada nova aplicació. Sense fluxos financers i logístics no hi ha innovació. Es necessiten mútuament en aquests moments de canvi profund. Per tant, cal cercar aliances de tota mena entre ells en les que hi guanyin tots.