El virus de les terrasses

En temps d’eleccions no sembla que els ajuntaments s’embarquin en aplicar solucions dràstiques o urgents que els enfrontin amb el sector de la restauració

Terrassa a la via pública en un carrer de Barcelona | David Zorrakino | Europa Press Terrassa a la via pública en un carrer de Barcelona | David Zorrakino | Europa Press

Una altra de les novetats de tornar l’estiu al poble és que hom es troba amb els carrers i places plens de taules i cadires dels  bars i restaurants. Diem novetat, respecte a anys anteriors, però és el mateix que passa a Barcelona. La pandèmia va permetre que els alcaldes fessin màniga ample i ara cap d’ells, i menys en període preelectoral, sap com sortint-se. Era necessari prendre aquesta mesura? Clar que sí; donar un suport als bars i restaurants després de tants dies tancats es convertia en una acció indispensable. Què passa ara? Tots hem entrat en una mena de virus de convivència que si no es desenvolupa a l’exterior dels establiments no té valor. Aquest virus de la terrassa ha afectat al preu dels pisos. Sempre hi ha hagut un plus en favor dels apartaments amb alguna sortida exterior; ara això significa com a mínim el increment d’un 15% o 20% del preu de l’habitatge. Els que cerquen pis comencen a empipar-se del fet que apartaments petits amb terrassetes mediocres valguin un ronyó. No n’hi ha per tant i això tendirà a equilibrar-se.

Amb la vènia col·lectiva els restauradors i el públic en general s’han apoderat encara més del carrer

Ara tenim dos problemes. El primer, com tornem a excitar a la gent perquè accepti prendre la consumició, l’esmorzar o el dinar a l’interior. I el segon, com recuperem el paisatge urbà post-pandèmia, de manera que els que vulguin caminar tranquil·lament pel carrer ho puguin fer sense entrebancs de cadires i taules, i els que volen seure a l’exterior ho puguin fer. Ni una cosa ni altre seran fàcils, sobretot, si volem que el sector es segueixi guanyant bé la vida. La primera, perquè al mediterrani fa segles que estem acostumats a fer  moltes coses al carrers i amb la vènia col·lectiva els restauradors i el públic en general s’han apoderat encara més del carrer; potser s’haurà de tornar als preus distints entre dins i a fora, a segmentar clarament el que es serveix a l’interior i altres a la terrassa, o fins i tot s’acabaran especialitzant els establiments en una cosa o altra diferencialment. I la segona, encara serà més complicat de resoldre. Els ajuntaments aposten per recuperar els espais ocupats per les taules i les cadires, la mobilitat d’abans la pandèmia, i el predomini dels vianants perdut; ara els hi preocupen menys les taxes que es deriven per aquests activitat econòmica, encara que a molts ni se’ls hi ha passat pel cap de cobrar-les. En temps d’eleccions no sembla que s’embarquin un aplicar solucions ni dràstiques  ni urgents enfrontant-se al sector.  Per la part del sector, mentre duri aquest virus de les terrasses, els restauradors saben que el negoci està fora i cada cop menys a dintre. I pel que afecta als clients, no sembla gens clar que estiguin disposats a entrar a la cova si aquesta no es presenta d’una altra manera que faciliti un millor experiència o uns preus més barats.

Caldrà tornar a la negociació i cadascú (ajuntaments, restauració i ciutadans) haurà de defensar fortament la seva posició

A tot això, s’ha generat un problema addicional, que embolica una mica més la cosa. Dos anys no passen debades i el model de ciutat del 2019 ha evolucionat a 2022 i no és evident que sigui el mateix que tenen al cap el consistori, el sector ni els ciutadans. Caldrà tornar a la negociació i cadascú haurà de defensar fortament la seva posició i cedir fins a arribar a un acord entre tots.

Volia passejar pel carrer principal i baixar per les escales que condueixen al port de l’Ametlla de Mar. És una delícia fer aquest recorregut al matí, a la tarda o al vespre: el poble mariner, les botigues diverses i els aparadors, els natius, els nacionals, els estrangers, amunt i a baix... El recorregut estava interromput per bars i restaurants que poblen el carrer, si fa o no fa com a la resta dels pobles de Catalunya. L’endemà vaig reservar a un dels restaurants i vaig sopar esplèndidament. Malauradament, encara que hi estiuejo des de fa més de trenta anys, com que estic empadronat a la meva residència habitual no em demanaran l’opinió.

Més informació
¡Viva Zapata!
Més marques, més fabricants i menys botigues
On (no) aprendre a (mal) tractar els clients
Avui et destaquem
El més llegit