Xavier Sala-i-Martín (Cabrera de Mar, 1962) és catedràtic d’Economia a la Universitat de Colúmbia de Nova York i professor visitant de la Universitat Pompeu Fabra. Es va llicenciar en Ciències Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona l'any 1985, el mateix any que va emprendre la seva aventura als Estats Units, on va realitzar el doctorat a la Universitat Harvard. El 1990, any en què va presentar la tesi On States and Growth, va iniciar la seva trajectòria fora de les aules com a investigador del National Bureau of Economic Research de Cambridge de Massachusetts. Tres anys més tard va exercir, des de Washington, de consultor del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional (FMI) fins al 2004, tot just un any després de ser nomenat assessor econòmic principal del Fòrum econòmic mundial de Davos. Per si no fos suficient, aquell 2003 Sala-i-Martín va fitxar pel Futbol Club Barcelona, en el mateix moment que ho va fer Ronaldinho. Si bé el catedràtic d’Economia no va revolucionar el terreny de joc com ho va fer el jugador brasiler, sí que va assumir un paper essencial en l’inici de l’època daurada del Barça, esdevenint membre de la junta directiva, tresorer i president de la comissió econòmica.
Sala-i-Martín és autor de Doncs jo ho veig així (2010), És l'hora dels adéus? (2014), Economia en colors (2015) o De la sabana a Mart: L’economia de la intel·ligència natural (2023), entre d’altres. La seva àmplia trajectòria ha estat reconeguda amb prestigiosos guardons, com ara el Premi Kenneth J. Arrow al millor article del món sobre economia de la salut (2000), el Premi Comte de Godó de Periodisme (2003) o el Premi d'Economia Rei d'Espanya (2004), i ha estat representada per les seves famoses i llampants americanes. Després de parlar de talent, productivitat i intel·ligència artificial al Cercle d’Economia i de protagonitzar la 8a Jornada d'Internacionalització de la Cambra de Comerç de Terrassa, acull VIA Empresa -amb una americana vermell escarlata- a l’edifici egarenc.
En diverses ocasions l’hem sentit dir que els grans experts en intel·ligència artificial són europeus, es formen a les nostres universitats, però marxen als Estats Units. És també el seu cas. Què li va fer marxar als Estats Units?
Els Estats Units s’ha especialitzat en captar talent i, per tant, les millors universitats del món es troben allà, i es troben allà perquè capten els millors professors i els millors estudiants, independentment de l’origen. Actualment, a la facultat d’Economia de la Universitat de Colúmbia som uns 40 professors, i em sembla que hi ha només tres americans.
Aquí sí que importa l’origen?
En el cas dels catedràtics sí, fixa’t que tots són catalans. Però en el cas dels futbolistes no, no els mirem el passaport, i això ens hauria de fer reflexionar. Per què a la universitat tenim unes normes que fan que no hi hagi catedràtics marroquins, i, en canvi, en el futbol no, i que sí que hi hagi treballadors marroquins com en Lamine Yamal. Les normes que fem servir en un lloc i en un altre són molt diferents.
Passa el mateix amb les diferències salarials. A la universitat no acceptem que un professor cobri 10 vegades més, en canvi, en el Barça, si els millors no cobren 10 vegades més, marxaran. Això fa que els metges més importants dels grans hospitals de Nova York siguin catalans. Què fan allà? Què fan el Valentí Fuster i el Carles Cordón allà? Què feia el Josep Baselga? Què fa el Joan Massagué al Memorial Sloan-Kettering Cancer Center? Per què no estan aquí?
En aquest sentit, com poden les empreses catalanes retenir el talent local? Estem apostant per talent estranger i deixant escapar el talent català?
No sé si realment s’aposta tant pel talent estranger. Si mires les universitats catalanes, no veuràs massa estranger. Sí que n’hi ha, a escala simbòlica hi ha estudiants d’Erasmus i algun professor júnior, però mira la cara que tenen tots els catedràtics. Tots són blancs, tots són catalans. No sé si apostem tant...
Una cosa és el que diguin els polítics, que no paren de repetir-ho, però què vol dir apostar? Si aquí ve un catedràtic i diu que cobra un milió i mig, ho acceptaran? I ja no només els polítics, ho acceptarà la societat? És la societat que no accepta que hi hagi un professor que cobri un milió i mig, i un altre que cobri cinquanta mil. En canvi en el futbol sí. Un noi del Barça B cobra no sé què, i un Lewandowski cobra 30 milions, al mateix equip, i no passa res.
Què vol dir amb això?
Que l’important en aquest país és el futbol. Tots sabem que si apliquéssim les regles de la universitat al Barça, el Barça se n’aniria a segona divisió, i això no ho acceptaríem. Però que els nostres hospitals i universitats siguin de segona divisió no ens importa. Això ens hauria de fer pensar, perquè no és una qüestió exclusivament política, si la gent volgués, aconseguiríem canvis, el problema que som nosaltres que no acceptem aquestes diferències. I quan dic diferències salarials també em refereixo a diferències de recursos, tampoc acceptaríem que, per exemple, un equip de l’Autònoma comptés amb 500 milions d’euros per desenvolupar intel·ligència artificial i el de la UB no, perquè considerem que s’ha de repartir i que som tots iguals.
"Que els nostres hospitals i universitats siguin de segona divisió no ens importa"
Quant a la fuga de talent que viu Catalunya, quin paper considera que té el nivell de benestar? Som feliços els catalans?
Això de la felicitat és molt difícil de mesurar. Els economistes ho hem intentat durant temps, en companyia de psicòlegs com en Daniel Kahneman, però és molt difícil. Tots els països tenen la creença que són els millors, tots pensen que allà es viu molt bé, que tenen la millor ciutat del món o que és on es menja millor. La gent de l’Índia diu que això passa a l’Índia, la gent del Marroc pensa que el seu país és el millor, i els americans pensen que ells són els millors.
I nosaltres diem que Barcelona és la millor ciutat del món.
Aquí tots diem que es viu molt bé, que Barcelona és el millor lloc on viure, però jo quan faig truita de patates a Nova York la gent em diu, “hòstia, té molt d’oli, no?”. Això està molt bé aquí, però allà tenen uns altres gustos, i quan ells fan un bistec amb mantega jo penso “què foteu aquí, un bistec a la barbacoa amb mantega? Que no veieu que no lliga?” (riu).
Dit això, no tinc ni idea si som més feliços... si mirem les dades, no, no ho som, però jo no me’n refio de la manera com es mesura la felicitat. Les dades diuen que els més feliços són els finlandesos, que precisament tenen la taxa de suïcidi més alta del planeta.
Des de les escoles estem preparant correctament les futures generacions?
No, definitivament no.
Què hauríem de canviar?
Moltes coses. Vivim en un món d’incertesa. Avui dia, jo, com a part del sistema educatiu, haig d’entrenar els meus estudiants per a professions que no existeixen o que no sabem si deixaran d’existir. La major part dels meus estudiants d’Economia als Estats Units acaben fent comptabilitat, i jo, honestament, no sé si la comptabilitat existirà d'aquí a deu anys o si la durà a terme la intel·ligència artificial. Per tant, que des de les universitats continuem entrenant la gent a ser comptable ignorant la possibilitat que aquesta feina pugui desaparèixer, és molt perillós.
Llavors, què s’hauria d’ensenyar?
La universitat s'ha convertit en una mena de centre de formació professional. Entrenem comptables, especialistes de màrqueting, cardiòlegs, o gent que mira imatges per detectar tumors de càncer de pell. Ensenyem coses molt específiques en un moment en què qualsevol d'aquestes pot desaparèixer. Per tant, hauríem d'entrenar, per exemple, la flexibilitat. Entrenar els estudiants a ser flexibles, a ser resilients. Tots els psicòlegs ens diuen que els pitjors dies de la vida de qualsevol ésser humà és quan t'acomiaden, quan perds la feina fins que no en trobes una altra. I sabent que això és un trauma, que ens trobem en un món que canvia ràpidament, i que als joves d’ara els hi passarà tres, quatre, cinc o sis vegades al llarg de la vida, seria bo dotar-los de les eines que els permetin copsar i tractar aquest tema, que serà dramàtic per a ells, i que els passarà a tots.
La meva mare, quan la seva filla va entrar al Banc Sabadell, va pensar “ja està, ja ho ha aconseguit, té una feina per a tota la vida”. Però és que el Banc Sabadell ja no és per a tota la vida. Ni el Banc Sabadell ni res, avui dia qualsevol feina serà canviant, i no estem preparant els estudiants per a això. Els estudis estan basats en la idea que la informació és escassa i que cal embotir d’informació el cap dels nens, i aquesta és una idea que ve del segle XIX, quan no hi havia Internet. I ara, la informació és al mòbil i cal buscar-la; la barrera entre la informació i nosaltres som nosaltres. Hem d’anar a buscar-la, ens hem de preguntar coses, hem de tenir curiositat. Hi ha classes de curiositat? Has vist mai una classe de curiositat? Has vist mai com es fomenta la curiositat a les escoles?
Però els nens per naturalesa són curiosos. Pot ser que perdem la curiositat pel camí?
La curiositat es mata. Al nen que fa massa preguntes, el professor li fa callar per poder acabar el temari, els altres estudiants se’n foten perquè està tot el dia preguntant, i el pare i la mare, amb bona voluntat, responen una o dues preguntes i a la quarta també el fan callar. Entre tots matem la curiositat dels nens, i hauria de ser al contrari, l’hauríem de fomentar, tots els nens de tres o quatre anys fan preguntes, en canvi, quan dono classes a la Pompeu Fabra, ningú em pregunta res en tot el trimestre.
"Entre tots matem la curiositat dels nens, i hauria de ser al contrari, l’hauríem de fomentar"
Matant la curiositat estem matant futurs emprenedors?
Doncs també. Un altre gran problema aquí és l'emprenedoria. Tots els meus estudiants als Estats Units tenen empreses, a principi de cada curs em venen amb projectes, com ara una aplicació que consisteix a una xarxa social perquè els estudiants de les meves classes es puguin ajudar entre si i resoldre preguntes. S’adrecen a mi i me la venen per 500 dòlars. Veuen un problema, el solucionen, fan una empresa i te la venen.
No ha rebut cap oferta d’algun dels seus estudiants de la Pompeu Fabra?
Els meus estudiants de la Pompeu volen ser funcionaris a "la Caixa", o executius de grans corporacions, no volen fer la seva empresa, no volen ser emprenedors ni començar des de zero, no volen aixecar la persiana de la fàbrica. Volen tenir festa els divendres a la tarda, sis setmanes de vacances i fer teletreball. No volen ser emprenedors, perquè ser emprenedor és molt difícil, estaràs molts anys sent pobre, sense un duro i treballant com un boig sense ingressos. Els catalans d’ara volen ser funcionaris, no emprenedors. En canvi, els d’abans no, els de fa 100 anys tots volien ser emprenedors, això ha canviat molt i és molt perillós, perquè tot el talent emprenedor estarà als Estats Units, i a Europa ens convertirem en funcionaris.