Fa pocs dies ha saltat la notícia del canvi de propietat d’un dels principals clubs del futbol espanyol, l’Atlético de Madrid. El comunicat que ha emès l’entitat madrilenya diu que el club i els seus principals accionistes, Miguel Ángel Gil, Enrique Cerezo, Quantum Pacific Group i Ares Management han arribat a un acord per tal que Apollo Sports Capital -la vertical d’esports del fons Apollo- esdevingui l’accionista majoritari de l’entitat. També asseguren que els principals executius continuaran sent l’empresari cinematogràfic Enrique Cerezo Torres (1948) -com a president- i Miguel Ángel Gil Marín (1963) -com a conseller delegat, tot i que ja s’han fet públics alguns noms d’un futur relleu.
El que no aclareix el comunicat són els termes econòmics de l’acord, que s’han conegut per vies alternatives. Tot sembla indicar que Apollo passarà a tenir el 55% del capital de la societat, una participació per a la qual es compromet a pagar una xifra al voltant dels 1.400 milions d’euros, cosa que permet valorar l’entitat vermella i blanca en uns 2.500 milions (per conèixer l’import exacte, caldrà saber com s’ha dut a terme el còmput del deute en la transacció).
La temporada 23-24 el club va facturar 388,2 milions d’euros, una xifra que li permet situar-se com a tercer club del panorama estatal
Aprofitant el canvi de mans de les accions, s’ha simplificat l’estructura societària atlètica, que fins ara constava de dues capes: els accionistes no estaven directament al capital de l’Atlético, sinó que eren propietaris de Holdco, una societat hòlding que agrupa diverses participacions, com veurem més endavant. Ara Holdco ha desaparegut i la propietat del club per part dels accionistes és directa. Per cert, els actius que hi ha dins el grup van més enllà del club madrileny, perquè també s’hi compten dues franquícies, una a Mèxic -Atlético San Luis- i l’altra al Canadà -Atlético Ottawa-, que encara no són gaire rendibles. La temporada 23-24 el club va facturar 388,2 milions d’euros, una xifra que li permet situar-se com a tercer club del panorama estatal -darrere del Barça i del Real Madrid- i el primer de tots aquells que tenen forma de societat anònima. Aquesta és, per tant, una transacció molt rellevant dins del mercat futbolístic espanyol.
Pel que fa al comprador, Apollo, es pot dir que aquest fons d’inversió no és pas un desconegut per als lectors d’aquesta secció perquè ja n’hem explicat coses en diverses ocasions. En vam parlar quan van aparèixer enmig de la lluita pel control d’Applus, també quan vam explicar qui hi ha al darrere de les grans agències de qualificació de deute (les conegudes agències de ràting) i també quan vam detallar els interessos de l’imperi Disney i, en concret, quan fèiem esment de la productora Endemol, que té com a accionistes tant a Disney com a Apollo.
Dels tres fundadors, l’any 1990, d’Apollo, Marc Rowan és el que encara continua al peu del canó com a CEO i president del consell. Els altres dos fundadors van ser Leon Black i Josh Harris. Aquest darrer va abandonar Apollo el 2022 per centrar-se en inversions esportives i per aquest motiu ara mateix ocupa càrrecs de responsabilitat a clubs com els Philadephia 76ers, de bàsquet, els Washington Commanders de futbol americà (antics Redskins) o el Crystal Palace, de futbol. Per la seva banda, Leon Black va sortir d’Apollo després de demostrar-se certes relacions obscures amb l’entramat de Jeffrey Epstein. En l’actualitat, Apollo gestiona actius per valor d’uns 785.000 milions de dòlars.
A diferència d’altres clubs, com el Barça, el Real Madrid o l'Athletic, l’Atlético de Madrid és una societat anònima, com dèiem, la més grossa de l’esport espanyol. La seva conversió cap a aquest model de propietat es va produir l’any 1992, i va ser com a conseqüència obligada per la promulgació de la Llei de l’Esport espanyola d’un parell d’anys abans. Que el president del moment, Jesús Gil y Gil (1933-2004) aconseguís convertir-se de la nit al dia en el màxim accionista del club va ser un moviment no exempt de polèmica, i és que el préstec (uns 2.000 milions de pessetes, o 12 milions d’euros) que va servir per adquirir les accions va ser transferit al passiu de l’entitat. De fet, aquest moviment va acabar als tribunals i va ser considerat una maniobra il·legal (apropiació indeguda), però la prescripció dels fets va evitar conseqüències majors, i la família Gil, juntament amb el seu escuder Enrique Cerezo van mantenir la propietat del club fins a la venda actual, moment en què han passat a ser-ne accionistes minoritaris.
La gran basa que va permetre a Gil guanyar les eleccions va ser el fitxatge d’un dels jugadors estel·lars del moment, el portuguès Paolo Futre
I si Jesús Gil va arribar al moment de la conversió societària com a president és perquè cinc anys abans, el 1987, havia guanyat unes eleccions presidencials celebrades entre la massa social atlètica. La gran basa que va permetre a Gil guanyar les eleccions va ser el fitxatge d’un dels jugadors estel·lars del moment, el portuguès Paolo Futre. Més tard, el president del club entraria en política i arribaria a ser alcalde de Marbella.
La història d’aquest club s’enceta el 1903, quan estudiants bascos residents a Madrid, membres de l’Athletic Club bilbaí, van decidir crear una franquícia a la capital de l’Estat amb el mateix nom i colors que el club original. D’aquesta manera va néixer l’Athletic Club de Madrid, que durant un bon grapat d’anys va mantenir la relació amb el club matriu, fins al punt de plantejar-se participar unificats en algun Campionat d’Espanya o de modificar els colors corporatius del blau al vermell quan els biscaïns ho van fer. A conseqüència de la Guerra Civil, el club va establir un conveni amb una entitat esportiva de caràcter militar que funcionava a Saragossa, el Club Aviación Nacional, i va passar a dir-se Atlético Aviación, però l’acord només va continuar viu fins al 1947.
Les darreres dècades el club ha consolidat la seva posició com a tercera força estatal i ha obert una escletxa important respecte a altres entitats amb les quals durant molt de temps va conformar la classe mitjana del futbol espanyol, com és el cas del Valencia CF, el Real Zaragoza, o el mateix Athletic Club de Bilbao. L’entrada del nou soci majoritari els hauria de permetre situar-se a primera línia europea per possibilitats financeres.