La mort d'Edsel no sols deixava un buit moral que la següent generació Ford hauria d'omplir, sinó que també emetia descoratjadors missatges respecte als perills del poder i a la necessitat de prendre i mantenir l'empresa contra tot el que pogués representar una amenaça.
Tots els ulls estaven fixos en Henry II. En adonar-se que la tasca de protegir els interessos de la família en la lluita contra Bennett podia caure sobre les seves espatlles, va intentar actuar de manera diplomàtica. Benson, com a fill menor, no sentia la necessitat de ser diplomàtic i, de forma poc característica, es va enutjar moltíssim quan es va assabentar que el seu pare ja no es recuperaria: "L'avi té la culpa de la malaltia del pare, i no vull res amb ell!".
L'ancià Henry va començar a insinuar la seva voluntat que Bennett fos el pròxim president de Ford. Eleanor, que controlava ara l'important paquet d'accions del seu difunt exmarit, va tenir un atac. Per calmar-la, l'ancià Henry li va prometre que ell mateix ocuparia aquest càrrec, encara que Henry II va objectar, sense èxit, l'inadequat d'una designació de nou president de mode tan immediat a la mort del seu pare.
Bennett havia encarregat un codicil per a afegir al testament del vell Henry, en el qual s'establia un fideïcomís que controlaria l'empresa durant els deu anys següents a la seva mort en el qual ell era el secretari. Quan Henry II se'n va assabentar, va proclamar: "Que em pengin si deixo que em mati a mi. Abans em deixo anar”. Va comentar que estava pensant a deixar l'empresa, vendre les seves accions i després visitar als concessionaris de tot el país explicant-los la situació sense futur perquè tallessin les seves relacions amb Ford, ja que intentava tornar al paradís perdut d'un sol tipus de motor i de xassís.
Semblava que la rebel·lió anava a fracassar, però en aquest moment les dones de la família, que s'havien mantingut en silenci durant la llarga humiliació d'Edsel, es van col·locar al costat de Henry II. Clara va manifestar al seu marit, amb tota claredat, que negar a Henry l'autoritat dins de l'empresa significava la ruptura definitiva dels vincles familiars, ja bastant deteriorats. Eleanor, per la seva banda, va plantejar un ultimàtum: si el seu fill no era col·locat immediatament al capdavant de la companyia, vendria totes les accions que havia heretat d'Edsel, que representaven alguna cosa així com el 41% del total de l'empresa. Aquesta última amenaça va fer reflexionar a l'ancià.
Clara va manifestar al seu marit, amb tota claredat, que negar a Henry l'autoritat dins de l'empresa significava la ruptura definitiva dels vincles familiars
Henry estava excessivament submergit en el seu propi i estrany drama per a dedicar temps a la creació d'un imperatiu dinàstic per a la seva família. No obstant això, mentre va viure, els membres de la família es veien a si mateixos definits per la seva relació amb ell. Tots havien tingut sentiments ambivalents respecte a l'ancià. El regne podia ser posat en perill per un rei dement, com l'ancià Henry. En ell podia desenvolupar-se el tràgic drama del príncep caigut, com Edsel, podien aparèixer perillosos usurpadors com Bennett. Els tres fills d'Edsel es van disposar a fer en l'època de postguerra.
En vista del paper exercit per Clara i Eleanor per aconseguir que el vell Henry es retirés, es va especular després de la seva mort sobre la possibilitat que els homes passessin a ser controlats per un matriarcat, o almenys per una regència femenina.
Quan un conseller va oferir a Henry II encarregar-se d'eliminar als partidaris de Bennett no el va acceptar. “Haig de fer-ho jo mateix, o em coneixeran com el tipus que no va saber enfrontar les seves responsabilitats”. Va visitar tots els concessionaris Ford donant inspirades xerrades sobre com l'empresa tornaria a ser la número u i, sobretot, els va permetre veure i tocar a un Ford de carn i os. Després va conduir el Ford de prova a les 500 milles d'Indianapolis. Només parlava del seu avi, a vegades cerimonial. No havia fet els trenta anys.
Mentrestant, Ford estava perdent un milió de dòlars diaris en 1946.
Com a remei, va contractar deu joves, antics oficials de les Forces Aèries, executius el lideratge dels quals es basava més en el coneixement financer i la sofisticació que en una idea sobre el producte en si. Van descobrir coses terribles: milions de dòlars repartits en bancs sense interessos; que els antiquats comptables deixaven que les factures amuntegades aconseguissin més d'un metre d'altura, i després estimaven el compte de les factures que havien de pagar-se mesurant l'altura de les piles.
Henry II, conscient de la seva precària posició, que, després de tot, no es fonamentava en coneixements ni experiència, sinó en el seu nom i en la seva qualitat de propietari, havia d'incorporar a algú capaç d'aconseguir el gran salt endavant de la companyia. La seva elecció va ser Ernest Breech, que va iniciar un pla per segrestar de la General Motors els joves de segon i tercer nivell gerencial, els nostres homes-cim del futur.
En aquesta tercera entrega de la nissaga Ford podem reflexionar sobre la importància de tenir un sistema de govern fort, el rol -moltes vegades ocult- de les dones a la família empresària, la necessitat de demostrar que es mereix el poder heretat, el paper dels externs a l’empresa familiar. Ens podríem plantejar qüestions com: quin paper juguen les dones a la nostra família empresària? Tenim un govern de l’empresa adequat? Incorporem talent extern? Els continuadors tindran autoritat o només poder?