Molt abans que es parlés de desenvolupament territorial, alguns rectors catalans van impulsar cooperatives que van transformar l'economia dels seus pobles. No buscaven fer negocis. Buscaven crear oportunitats perquè la gent pogués continuar vivint allà on havia nascut, creant ocupació i millorant les seves rendes.
És un matí de 1968 a l'Espluga Calba. El rector acaba d'arribar al poble. Passeja pels carrers, parla amb els veïns, visita les cases i escolta les preocupacions d'una comunitat que, com tantes altres de la Catalunya interior, viu pendent d'una pregunta inquietant: quin futur li espera?
Els camps continuen produint olives i ametlles, però cada vegada costa més viure'n. Els joves marxen cap a Barcelona o Lleida. Les dones tenen molt poques, gairebé nul·les, oportunitats laborals al poble. Cada família que se'n va és una casa tancada, una aula amb menys alumnes, un comerç que deixa de ser viable. El despoblament ja comença a fer estralls i l'èxode no deixa de créixer.
Aquell jove mossèn es deia Joan Llort. Havia nascut a Guimerà l'any 1932 i el seu primer destí seria també el darrer. Durant 45 anys va exercir de rector a l'Espluga Calba i dels Omellons, fins a la seva jubilació.
Podria haver interpretat aquella situació com una conseqüència inevitable del progrés i resignar-s'hi. Hauria pogut limitar-se a l'activitat pastoral i esperar que els canvis econòmics seguissin el seu curs. En canvi, va prendre una decisió inesperada: passar ràpidament a l'acció. Entenia que la missió de l'Església també consistia a millorar les condicions de vida de les persones.
Cada família que se'n va és una casa tancada, una aula amb menys alumnes, un comerç que deixa de ser viable
Així, l'any 1969 va promoure la creació de la cooperativa tèxtil John-Fil (avui SomPunt) amb una missió molt concreta: crear ocupació estable, especialment per a les dones, i evitar el despoblament del poble. Tota una declaració d'intencions.
Aquella decisió, que avui podria semblar pròpia d'un emprenedor social o d'un especialista en desenvolupament local, naixia d'una intuïció molt senzilla: si les famílies no trobaven oportunitats econòmiques al poble, el poble acabaria desapareixent.
Més de cinquanta anys després, SomPunt continua activa i és considerada la cooperativa tèxtil més antiga de Catalunya que ha mantingut la seva activitat de manera ininterrompuda, una fita excepcional en un sector profundament afectat per la deslocalització industrial.
Tanmateix, mossèn Joan Llort no va ser un cas aïllat. Durant els anys seixanta i setanta del segle passat, diversos rectors rurals, inspirats en la doctrina social de l'Església i sovint vinculats a moviments com l'Acció Catòlica, van impulsar cooperatives de confecció amb l'objectiu de crear ocupació femenina i oferir un futur als seus pobles.
Aquella manera d'entendre el ministeri sacerdotal no era fruit de la improvisació. Formava part d'una tradició intel·lectual i social que l'Església catòlica havia anat construint durant dècades.
L'any 1891, el papa Lleó XIII publicava l'encíclica Rerum Novarum. Sovint es considera el text fundacional de la Doctrina Social de l'Església, i el seu impacte va anar molt més enllà de la reflexió religiosa.
En plena revolució industrial, el document defensava la dignitat del treball, el dret dels treballadors a associar-se, la necessitat d'un salari just i el paper de les organitzacions intermèdies entre l'Estat i el mercat.
Aquelles idees van inspirar iniciatives arreu d'Europa. A Alemanya, Friedrich Wilhelm Raiffeisen impulsava cooperatives de crèdit per combatre la pobresa rural. A Itàlia naixien les primeres cooperatives vinculades al catolicisme social. Anys més tard, al País Basc, José María Arizmendiarrieta convertiria aquells mateixos principis en el grup cooperatiu Mondragón, avui el conglomerat industrial cooperatiu més gran del món.
La història de Joan Llort i d'altres rectors és extraordinària. Però encara és més interessant quan descobrim que no era una excepció, sinó l'expressió d'una tradició que havia començat molt abans.
Quan expliquem els orígens del cooperativisme agrari català acostumem a parlar dels pagesos, dels sindicats agrícoles, de la Mancomunitat, dels enginyers agrònoms o dels grans cellers modernistes. Tot això és cert. Però sovint oblidem un actor que apareix de manera recurrent en moltes d'aquestes iniciatives: el rector del poble.
No perquè fos l'únic ni el principal impulsor, ni de bon tros. Seria una simplificació injusta. El cooperativisme català és fruit de l'esforç col·lectiu de molts actors. Ara bé, en nombroses poblacions hi trobem el rector com una figura capaç de cosir voluntats, generar confiança, redactar estatuts, buscar finançament, convocar reunions i convèncer els veïns que cooperar era més intel·ligent que competir entre ells.
I és que, a finals del segle XIX, aquesta funció tenia una enorme importància. En molts pobles el rector era una de les poques persones amb estudis superiors, capacitat d'interlocució amb altres institucions i prou autoritat moral per superar desconfiances que, en comunitats petites, podien durar generacions.
En aquella època, bona part dels pagesos catalans produïen matèries primeres, però capturaven només una petita part de la riquesa que generaven. El raïm, les olives o les ametlles sortien dels pobles sense transformar i, amb elles, també marxava una part important del valor afegit.
En aquella època, bona part dels pagesos catalans produïen matèries primeres, però capturaven només una petita part de la riquesa que generaven
Aquí és on apareixen els sindicats agrícoles i les primeres cooperatives impulsades per pagesos, dirigents locals i, en molts municipis, rectors que entenien que la seva missió no acabava a l'església. La cooperativa es convertia en una eina perquè els agricultors compressin conjuntament adobs i maquinària, accedissin al crèdit, compartissin coneixement i, sobretot, transformessin la seva producció abans de vendre-la.
Quan una cooperativa elaborava vi no feia només un pas industrial. Estava retenint al territori una part de la riquesa que abans s'escapava. El mateix passava amb l'oli. Transformar significava controlar una part molt més gran de la cadena de valor, negociar millor els preus i reduir la dependència dels intermediaris.
Aquells pagesos no pretenien construir grans organitzacions empresarials. Volien, simplement, tirar endavant les seves famílies. Guanyar uns quants cèntims més per quilo podia significar la diferència entre quedar-se al poble o haver de marxar. La cooperativa era el vehicle per aconseguir-ho.
Aquesta mateixa mirada explica l'aparició dels grans cellers cooperatius construïts durant les primeres dècades del segle XX. Sovint els admirem per la seva bellesa arquitectònica, obra, en molts casos, de Cèsar Martinell, deixeble d'Antoni Gaudí. Però, abans de convertir-se en patrimoni cultural, van ser una infraestructura econòmica de primer ordre. Eren les fàbriques que permetien als pagesos capturar més valor, comercialitzar millor els seus productes i reforçar l'economia local.
És així com molts rectors de poble, inspirats en la doctrina social de l'Església, van impulsar i acompanyar cooperatives des de finals del segle XIX fins ben entrat el segle XX. Alguns van promoure cooperatives agràries; d'altres, dècades més tard, cooperatives industrials com la de Joan Llort. Tots compartien una mateixa convicció: que la fe també podia expressar-se ajudant les persones a construir un futur digne des del treball, la cooperació i l'arrelament al territori.
Potser avui en diríem emprenedoria social, desenvolupament local o innovació territorial. Ells no utilitzaven cap d'aquests conceptes. Simplement, van entendre que una parròquia també podia ajudar a transformar l'economia d'un poble. I, vestits amb sotana, van demostrar que cooperar era una manera de fer-ho.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat