Diccionari bàsic per entendre la situació econòmica
26
de Juny
de
2026
Millorar el volum global de creixement econòmic no és garantia de millora de la renda bruta disponible per família. Créixer en PIB i créixer més encara en ocupació fa per una renda per càpita més baixa. Paraula clau: productitivat.
Una cosa és el nivell assolit per una activitat i l’altra és la seva taxa de creixement. I una altra cosa, encara més diferent, és el ritme de creixement d’aquesta taxa. Mantenir els nivells assolits exigeix taxes de creixement zero a curt i mitjà termini. No cal més, si les coses es volen fer millor. Nivell i taxes.
Créixer en fluxos de valor (renda) no és garantia de créixer en estoc (patrimoni). Sabem de qui salva temporades menjant-se el patrimoni, el propi i el de tots (la natura). Però procedir d’aquesta manera en tots els ordres de la vida no té futur. Els actius nets mostren, finalment, el que amaga la liquiditat. Balanç i compte de resultats.
Si vols saber-ne més
No existeix el big bang econòmic. Tot és canvi diferencial: sobre el que es té, com es millora en el marge. El canvi en positiu implica perdre pes en les pitjors activitats i guanyar-ne amb les millors. L'orientació, més que disruptiva, és marginal.
Que augmentin les pitjors activitats de manera acumulativa pot fer finalment impossible remuntar la situació negativa; el reforç de l'statu quo dificulta el canvi per la consolidació d'interessos. La política i la democràcia no hi ajudaran. Causació acumulativa.
Cada conjuntura té els seus pros i contres en termes d'opcions. Valorar el que fem en termes de les alternatives que podem fer i no fem. Substituir indústria per transaccions, productes de valor afegit alt per molts altres de valor més baix, etc. són camins perillosos a mitjà termini. Cost d'oportunitat.
Certament, en un moment donat pot semblar que a curt termini hom pot aconseguir igual o més excedent empresarial desinvertint actius per assolir beneficis des d’altres activitats de negoci menys exigents de gestió i assumpció de riscos (a l’inici del turisme era poc més que el risc de la divisa!). Aquí, el cost d'oportunitat valora el present envers el futur. Taxa de descompte és el terme acurat.
"La temptació a competir en preus sobre la base de remunerar malament el treball és el camí de la perdició per a determinats serveis"
Hi ha sectors que tenen difícil l’augment de la productivitat per què són intensius en mà d'obra i la seva substitució per tecnologia és complexa. La temptació a competir en preus sobre la base de remunerar malament el treball és el camí de la perdició per a determinats serveis. Ho diagnostica la malaltia de Baumol.
Els salaris en termes nominals no són els reals una volta descomptada la inflació i la capacitat adquisitiva de béns i serveis sobre el territori. Mantenir la pressió salarial a la baixa requereix l'entrada constant de nouvinguts disposats a treballar en aquelles condicions. En economia marxista, això es coneix com l'exèrcit industrial de defensa.
L’economia de mercat assigna correctament els recursos només si els costos i beneficis recullen tots els efectes directes i indirectes d’ells mateixos, sobre altres sectors i sobre la societat en general. Altrament, genera una assignació ineficient. Quan les pomes podrides de certes activitats o sectors podreixen pel contacte en un mateix ecosistema a les pomes sanes es diu que causen externalitats negatives.
Si vols saber-ne més
Subvencionar amb diner públic algunes activitats ha d’estar molt contrastat en la seva avaluació dels propòsits socials que persegueix. Altrament, alenteix els canvis i dona peu a què els lobbies econòmics vagin a la seva. Per exemple, en el subsidi del querosè, dels bitllets d’avió, de l’IVA a l’hosteleria, dels habitatges turístics, la regulació de fixos discontinus, etc. Política pública amb evidència avaluada és el requeriment.
Tots els canvis positius s’han d’ancorar per a fer-los robustos en el mitjà termini amb una política econòmica resilient als canvis polítics. Mai fa bon vent per a qui no sap on va. Pactes.
Economia ve del grec oikos i nomeia (normes o principis per a gestionar allò més propi —oikos, la llar—). Però més enllà de la terminologia utilitzada pels economistes, els conceptes bàsics de l’economia han de ser comprensibles per a tots els ciutadans.