Moltes empreses no es frenen per manca de demanda, sinó per manca de talent. Les dades ho confirmen amb claredat: la manca de talent s’ha convertit en un dels principals colls d’ampolla del creixement empresarial. Segons l’informe presentat la setmana passada de l’Observatori de la PIME de Catalunya, el 40,6% de les empreses assenyala la dificultat per cobrir vacants com un dels principals problemes actuals.
El més significatiu, però, no és només el nivell, sinó la tendència: aquest indicador ha augmentat 4,2 punts percentuals en un sol any, convertint-se en el repte que més creix entre totes les preocupacions empresarials. No es tracta d’una percepció puntual ni sectorial. El problema apareix tant en la indústria com en els serveis, i afecta perfils molt diversos: tècnics qualificats, operaris especialitzats, professionals TIC i comandaments intermedis. El missatge de les empreses és clar: hi ha activitat i projectes, però falta gent —i, sobretot, talent— per tirar-los endavant.
El missatge de les empreses és clar: hi ha activitat i projectes, però falta gent —i, sobretot, talent— per tirar-los endavant
Ara bé, convé precisar l’abast del problema. No es tracta només d’una manca de mà d’obra en sentit quantitatiu, sinó d’un problema de talent en sentit qualitatiu i, especialment, de capacitat de retenir-lo. En molts casos, les empreses poden trobar persones, però no sempre amb les competències adequades. Aquesta distinció és clau per entendre per què el problema persisteix malgrat la creació d’ocupació.
Un desajustament estructural entre oferta i demanda de treball
Les causes d’aquesta situació són conegudes, però s’estan intensificant. En primer lloc, la taxa d’atur a Catalunya es va reduint i es preveu que se situï al voltant del 8,4% i el 8,5% a finals de 2026. Continua sent una taxa elevada, però quan l’atur baixa fins a aquests nivells, el problema deixa de ser crear llocs de treball i passa a ser trobar les persones adequades.
A això s’hi afegeix un desajustament formatiu persistent. Les empreses demanden perfils tècnics i especialitzats que el sistema educatiu —universitats, formació professional i formació contínua— no està generant amb la rapidesa ni amb el volum necessari. Aquest desencaixament és especialment visible en sectors com la indústria, la construcció o els serveis tecnològics.
Les causes són diverses, però el resultat és clar: el país perd capital humà just en el moment en què comença a ser més necessari
Però hi ha un tercer element, sovint menys present en el debat empresarial, que contribueix de manera decisiva al problema: la dificultat per retenir el talent format. Formem cada any milers de joves amb nivells elevats de preparació universitària i professional que acaben desenvolupant la seva carrera professional a l’estranger. Les causes són diverses —millors salaris, més oportunitats de carrera o projectes més estimulants—, però el resultat és clar: el país perd capital humà just en el moment en què comença a ser més necessari. Aquest fenomen no només redueix l’oferta de talent disponible, sinó que empobreix el retorn social de la inversió en educació i reforça una sensació cada cop més estesa entre les empreses: “El talent hi és, però no es queda”.
Conseqüències directes sobre el creixement i el servei al client
La manca de talent és un problema econòmic de primer ordre. Quan una empresa no pot cobrir vacants, les conseqüències són immediates: retardaments en projectes, renúncia a comandes, menor capacitat d’innovació i, en alguns casos, deteriorament del servei al client. Moltes empreses reconeixen que aquesta dificultat limita directament el seu creixement, fins i tot en un context de demanda relativament favorable. No és el mercat qui frena l’activitat, sinó la manca de persones adequades.
A més, l’escassetat de talent pressiona a l’alça els costos laborals, que ja són identificats com un dels principals obstacles pel 49,9% de les empreses. En un context de productivitat moderada, aquest increment de costos no sempre pot ser absorbit pels marges, fet que acaba reduint competitivitat i capacitat d’inversió. La dificultat per retenir talent és, en bona part, una conseqüència d’aquest problema de productivitat: empreses amb menys marge tenen menys capacitat per oferir salaris competitius, invertir en formació o dissenyar carreres professionals atractives, generant un cercle viciós de rotació i pèrdua de talent.
Empreses amb menys marge tenen menys capacitat per oferir salaris competitius, invertir en formació o dissenyar carreres professionals atractives
No hi ha solucions simples, però sí línies d’actuació clares que cal seguir recordant. En primer lloc, apostar decididament per la formació universitària, formació professional i formació contínua, amb una orientació molt més alineada amb les necessitats reals de les empreses. La col·laboració entre centres formatius i teixit productiu és imprescindible.
En segon lloc, la millora de la productivitat ha d’ocupar un lloc central en el debat. Les pimes presenten una productivitat un 8% inferior a la mitjana europea. Invertir en tecnologia, digitalització, organització del treball i dimensió empresarial no només permet generar més valor afegit i pagar millors salaris, sinó també atreure i retenir talent.
Finalment, cal actuar sobre una palanca sovint ajornada: crear condicions perquè el talent jove format aquí vulgui quedar-se o tornar. Això implica no només salaris, sinó projectes atractius, estabilitat i expectatives de desenvolupament professional.
En definitiva, la manca de talent no és un risc futur, és una realitat present. Si no s’afronta de manera estructural, aquest fre silenciós continuarà limitant el creixement, la competitivitat i la capacitat de generar prosperitat. El repte ja no és només crear ocupació. El repte és assegurar que l’economia disposa del talent que ella mateixa forma. Una economia que no és capaç de retenir el seu talent està hipotecant el seu futur, encara que avui presenti bones dades de creixement.