Pati l'Escala d'honor Casa Llotja Cambra de Comerç de Barcelona
Pati l'Escala d'honor Casa Llotja Cambra de Comerç de Barcelona

Més que una Cambra

Enric Llarch alerta que "l'adopció d'un model entre anglosaxó i continental ha col·locat les cambres en un atzucac"

Com en un sandvitx, entre les generals i les municipals i europees, tenim les eleccions a les Cambres de Comerç que comencen aquest 2 de maig. A la de Barcelona, amb diferència la més important, és la primera vegada des del 1991 que hi ha més d’un candidat a la presidència. El 91 hi hagué una renyida batalla entre Joan Gaspart, que representava la continuïtat amb l’anterior presidència del constructor Josep Maria Figueras, i Antoni Negre, el més renovador, a la junta del qual, per cert, hi figurava l’actual candidat a la presidència Enric Crous.

L’aggiornamento en el context olímpic: prestigi i influència

El primer mandat d’en Negre serví per posar al dia una institució amb treballadors amb estatus de funcionaris, la majoria més preocupats per assegurar els generosos complements a la jubilació que per servir les empreses de la demarcació. Una institució tancada en si mateixa però que servia per col·locar determinats membres del ple en consells d’administració i organismes parapúblics vinculats al respectiu sector. Des de la Fira al Port de Barcelona.

"El 91 hi hagué una renyida batalla entre Joan Gaspart, que representava la continuïtat amb l’anterior presidència del constructor Josep Maria Figueras, i Antoni Negre, el més renovador, a la junta del qual, per cert, hi figurava l’actual candidat a la presidència Enric Crous"

Els canvis interns promoguts, a vegades de forma abrupta i sectària, i la inesperada derrota dels partidaris d’en Gaspart va provocar uns mesos de continus estira-i-arronses als plens de l’entitat, esdevingut una mena de parlament per al qual no estava concebut. La pau arribà quan els sectors més vinculats als negocis de la ciutat –hostaleria, comerç...- i que veien amb recança l’acostament de la Cambra a l’ajuntament socialista, obtingueren un nou instrument per vetllar pel seu sector i pels seus interessos: Turisme de Barcelona. Gaspart en fou nomenat president -encara ho és ara- i el nou organisme que durant molts anys ha fet una excel·lent tasca per promoure el turisme a la ciutat, s’acordà finançar-lo conjuntament amb recursos municipals i empresarials, aquests aportats generosament per la Cambra de Comerç.

Més info: La Cambra de Comerç, o canvia o tanca

S’encetà aleshores un model d’entitat que ha estat vàlid i en funcionament fins que la reforma de José Luís Rodríguez Zapatero eliminà les quotes empresarials obligatòries. Elevada influència a través de l’anàlisi de la conjuntura econòmica, de les inversions públiques i de la política econòmica, un esforç per prestar més serveis i més reals a les empreses de la demarcació –sobretot en l’àmbit de comerç exterior- i una notable ambició per impulsar projectes de col·laboració publico-privada. Algun objectiu frustrat de tan ambiciós com ara el de participar en la gestió de l’aeroport, seguint el model francès, però que en aquest cas serví per impulsar un organisme que ha tingut un important paper en el desenvolupament de les connexions intercontinentals de l’aeroport, el Comitè de Desenvolupament de Rutes Aèries.

La necessitat de focalitzar els esforços

Aquesta àmplia introducció històrica pretén servir, sobretot, situar en la seva justa mesura la Cambra actual i orientar-nos sobre què en podem esperar en un futur i quines propostes són il·lusòries. És evident que cal una posada al dia de la gran majoria d’entitats empresarials i patronals. La globalització, l’accelerat canvi tecnològic, l’oligopolització dels mercats, els canvis en els patrons de consum i l’empobriment de les classes mitjanes són un només uns quants dels nous reptes que ha d’encarar el nostre teixit empresarial. Uns empresaris, professionals i autònoms que de manera semblant al conjunt de la societat, exigeixen més i millors serveis, canals efectius de participació i d’apoderament, transparència, honestedat i una renovada ètica del poder.

Més info: Un debat per servir (i despertar) la Cambra de Barcelona

Tot i això, en el principal debat entre candidats, organitzat per VIA Empresa, semblava que tots es pensessin que la Cambra pot exercir de Conselleria d’Empresa en petit. Tants eren els ambiciosos objectius de modernitzar el teixit empresarial català que es propugnaven des de cada candidatura. I encara que la Cambra durant molts anys s’ha considerat més que una cambra, el centre del món empresarial, els seus recursos i les seves possibilitats d’actuació són molt limitades per molt bé que ho pugui fer. En aquest sentit, valdria més focalitzar aquests recursos en un o dos objectius ben transversals i ben triats que no pas fer una política de perdigonada que no tindrà cap incidència real.

"En el principal debat entre candidats, organitzat per VIA Empresa, semblava que tots es pensessin que la Cambra pot exercir de Conselleria d’Empresa en petit"

En aquest mateix debat, sorprenentment, no hi hagué cap referència als múltiples organismes on la Cambra té presència ni, encara menys a les polítiques a impulsar des d’ells. A la pregunta del públic si la tasca Turisme de Barcelona es limitaria a la promoció com fins ara o si es comprometria amb aconseguir una adequada convivència del turisme amb la ciutat, ningú semblava saber de què anava o, si ho sabia, va preferir no mullar-se.

Superar l’atzucac de la reforma Zapatero

Un altre tema sorprenentment absent del debat és la normativa que regula les cambres, el gran trumfo liberalitzador del govern Zapatero. Una mesura populista com la majoria de les seves i, alhora, profundament centralista en la mesura que creà la cambra d’Espanya. La presidència d’aquesta entitat fou encomanda a Josep Lluís Bonet, l’únic empresari català de primera fila que s’havia manifestat repetidament i públicament a favor de les tesis de l’unionisme. Un empresari que, a hores d’ara, s’ha quedat sense les dues principals plataformes que tenia, la presidència de la Fira de Barcelona i el control de Freixenet, ara en mans alemanyes.

"L’adopció d’un model a mig camí entre l’anglosaxó –per l’adscripció voluntària- i el continental –per una utilitat pública reconeguda formalment- han col·locat les cambres en un atzucac, la sortida del qual hauria de ser el tema principal del debat"

L’adopció d’un model a mig camí entre l’anglosaxó –per l’adscripció voluntària- i el continental –per una utilitat pública reconeguda formalment- han col·locat les cambres en un atzucac, la sortida del qual hauria de ser el tema principal del debat. Amb el migrat marge de maniobra que Zapatero havia deixat, la Generalitat anuncià repetidament una llei de cambres catalanes, el redactat inicial de la qual promogut pel Conseller Baiget fou rebutjat per les entitats. Com el previst canvi de normativa havia congelat les eleccions, la consellera actual, amb bon criteri, s’ha afanyat a convocar-les perquè no s’eternitzessin els equips directius vigents i hi ha introduït el qüestionat vot electrònic en un intent –veurem amb quin èxit- d’ampliar la migradíssima participació de les empreses en les eleccions camerals.

Grans empreses i Cambra, conviure sense mediatitzar

Evidentment, un dels efectes perversos de la normativa Zapatero ha estat la sobrerepresentació atorgada a les grans empreses que han accedit a aportar substancioses quotes, almenys de 75.000 euros –en tot cas, molt menys del que pagaven abans amb la quota obligatòria- per al finançament de la Cambra. I ens podríem trobar que un candidat que no hagués obtingut la majoria dels 40 electes arribés a la presidència gràcies als 14 vots -20 comptant-hi les representacions patronals- corporatius. Aviat sortirem de dubtes i veurem amb quina responsabilitat actuen els uns i els altres.

Més info: 20 cadires decisives de la Cambra de Barcelona

Ara, en qualsevol cas, no és recomanable que es torni a aquella dinàmica de majories i minories agrament enfrontades de fa 25 anys i que és molt preferible arribar a situacions d’acord, encara que no compleixin al cent per cent les expectatives de ningú. I en tot cas, cal trobar una fórmula que permeti que les grans empreses continuïn assumint la seva responsabilitat empresarial davant les petites i mitjanes a través de la cambra sense condicionar-ne la independència de criteri i d’actuació.

"Les cambres són totes un organisme extremadament presidencialista, tant per la configuració formal com per la pràctica diària"

Parlàvem de l’eternització dels equips directius però en realitat hauríem de fer-ho dels presidents. L’actual president marxarà amb 17 anys de mandat. I és que les cambres són totes un organisme extremadament presidencialista, tant per la configuració formal com per la pràctica diària. Càrrecs electes sense remuneració, la dedicació que implica la presidència només pot exercir-la un empresari que ja ha delegat la major part de les responsabilitats en el seu equip directiu o un gestor empresarial al final de la seva carrera professional. Les candidatures que diuen que no presenten candidat a la presidència haurien de tenir ben presents totes aquestes circumstàncies.

L’hora de canviar de seu?

I per acabar, un altre exemple pervers d’aquesta prolongació excessiva dels mandats presidencials a les cambres. I és que fa pocs dies ens anunciaven que el president de la Cambra i l’Ajuntament de Barcelona, -totes dues organitzacions amb direccions en funcions- s’havien compromès a compartir un nou edifici d’oficines al Poblenou. La Cambra presumeix que el 80% dels seus ara migrats ingressos prové de recursos propis. Però és que amb la finalització del finançament obligatori de la reforma Zapatero, la Cambra no només hagué d’encongir la seva estructura i els seus serveis, sinó que ha hagut de llogar la planta baixa i el primer pis del seu cèntric edifici a Diagonal/Passeig de Gràcia a Caixabank. Del lloguer d’aquest valuós espai n’obté els recursos per a les seves despeses d’estructura però, a canvi, l’entitat apareix molt més tancada en si mateixa per la pèrdua d’accessibilitat i de contacte a peu de carrer.

Més info: La Cambra de Comerç de Barcelona preveu traslladar-se al 22@

Cal recordar que Caixabank ocupa un dels 14 seients d’or precisament i que amb el suport de les seves participades històriques -Abertis, Gas Natural, Criteria, AGBAR- ha assegurat la supervivència de la Cambra aquests darrers anys, amb la inevitable influència que això comporta. Miquel Valls, a través de la seva fundació, col·labora assíduament amb l’Obra Social de "La Caixa".

Encara que el protocol signat per Valls per la nova seu del Poblenou culmina un projecte encetat el 2005, redefinit el 2010 i encara aprovat el Ple de l’entitat fa tres mesos, haurà de ser el nou ple el que haurà de validar l’operació i, si l’accepta, determinar com la implementa. I d’això tampoc no n’hem sentit dir res a cap de les candidatures a la Cambra de Barcelona.

Avui et destaquem
Comentaris