Per fi, després d’una llarga espera ha arribat el dia. Ahir, primer de febrer de 2022, el Barça va fer públiques en roda de premsa les conclusions de l’informe forense que havia d’escatir els danys provocats per la calamitosa gestió de l’administració Bartomeu. Una entitat en estat comatós, si més no pel que fa al seu model de propietat, que corre el risc de desfer-se davant dels ulls dels socis, per reaparèixer com a societat anònima.
La presentació d’ahir va tenir com a introductor al president Laporta, que va donar pas al vicepresident Romeu, el qual va fer un retrat de la situació global de l’economia de l’entitat, recordant-nos dades tan doloroses com aquella dels fons propis negatius de 450 milions d’euros, una situació que correspon a una empresa en fallida. Finalment, quan faltaven tres minuts per a dos quarts de dotze, vam entrar a l’assumpte que ens interessava i que ens havia congregat tant a la sala de premsa, com davant de la pantalla del televisor: el famós informe forense, altrament dit el forensic. Aquí vam conèixer un nou actor de l’obra tragicòmica que és el Barça, un advocat mallorquí de nom Jaume Campaner, titular del despatx Campaner Law i que no és pas un nouvingut als grans casos, sinó més aviat una estrella emergent dins del món dels penalistes. Va intervenir al cas Nóos defensant (i salvant-lo de tots els delictes) l’assessor fiscal que havia dissenyat l’entramat societari de Diego Torres i Iñaki Urdangarin; també l’hem trobat a l’Audiència Nacional exercint l’acusació particular contra el comissari Villarejo en la macro-causa que hi té oberta. Va ser aquest advocat balear qui va desgranar les principals conclusions del forensic i no pas l’agència Kroll, que és qui realment havia fet la investigació de tot plegat. La raó d’aquest procedir és que el club presidit per Joan Laporta ha decidit, en existir indicis de delicte penal, aportar tota la documentació a la fiscalia de Barcelona i és precisament Campaner qui portarà la causa. Per cert, l’agència Kroll tampoc no són uns desconeguts perquè unes dècades enrere van ocupar un bon grapat de titulars de premsa, però això ho deixarem per a més endavant.
L'informe de Campaner Law detecta "pràctiques que encaixen amb els delictes d’apropiació indeguda i d’administració deslleial"
Les conclusions de la investigació tenen tres eixos que, segons Campaner, es poden resumir en una sola paraula: deslleialtat. El trípode de la mala praxi de Bartomeu i la seva junta es configura a partir de la realització de pagaments sense causa, de pagaments amb causa falsa i de pagaments desproporcionats. Dins d’aquest paraigua, destaquen amb llum pròpia algunes comissions a intermediaris, que no només eren d’un import del tot fora de mercat (si es considera que un 5% pot ser una comissió raonable, s’ha trobat almenys un cas on el percentatge de retribució de l’intermediari arribava al 33%), sinó que a més se substanciaven mitjançant contractes fets amb posterioritat a la suposada prestació del servei (hi ha un cas amb aquest modus operandi que va implicar un pagament de 10 milions d’euros per part del club). A més, l’informe ha detectat l’existència d’empreses mercantils creades amb l’únic propòsit de facturar a l’entitat blaugrana. Aquest cas i tots els que han sortit al llarg de la presentació de Campaner estan estat comentats de forma cega, és a dir, sense revelar dades dels implicats, però segons es comenta, aquest perfil d’operació quadra amb la compra del futbolista brasiler Malcom (Malcom Filipe Silva de Oliveira), que va arribar al Barça l’estiu del 2018 procedent del Bordeus francès. L’intermediari d’aquella operació va ser Júnior Minguella (fill de Josep Maria Minguella), que segons va informar en el seu dia la Cadena Ser va percebre 10 milions d’euros per la seva intervenció, sobre els 40 milions que va costar el jugador. Un any més tard, Malcom va abandonar l’entitat blaugrana, després d’un pobre balanç de 4 gols marcats en 24 partits.
El següent cas que Campaner ha posat sobre la taula ha estat els estranys pagaments realitzats a un bufet d’advocats, que inclouen les següents partides: 1,75 milions per preparar un acord de conformitat, 0,5 milions per una iguala (tarifa plana per prestar serveis durant un període de temps determinat) i 7 milions per la intervenció en un fitxatge. Tot sembla indicar que es fa referència al despatx de José Ángel González Franco, l’advocat de Bartomeu. En aquest cas, l’esmentat acord de conformitat seria el pacte amb la fiscalia que l’aleshores president Bartomeu va signar per tal d’eximir a ell i a Sandro Rosell de les responsabilitats penals del Cas Neymar i alhora encolomar-les al club. Resulten més sorprenents encara els 7 milions pel rol del despatx durant un fitxatge que, amb tota probabilitat, és el del francès Antoine Griezmann, l’any 2019. Segons les informacions que en el seu dia van publicar diversos mitjans, González Franco havia cobrat una comissió tan quantiosa en la seva qualitat de mediador clau, un paper realment sospitós tractant-se de l’advocat de Bartomeu.
Fins aquí, i en paraules de Campaner, pràctiques que encaixen amb els delictes d’apropiació indeguda i d’administració deslleial. Cal recordar que l’apropiació indeguda no implica que qui comet el delicte s’embutxaqui els diners, sinó que n’hi ha prou amb que els hagi desviat per afavorir tercers, en allò que els juristes anomenen distracció. Vinculat a això, existeix una inevitable falsificació de documents com a element imprescindible per poder cometre el delicte indicat.
El següent capítol de clara transcendència penal és l’alteració comptable que presumptament va cometre la junta de Bartomeu. El cas concret que dona lloc a aquest possible delicte és aquell que en articles anteriors no ens hem cansat de denunciar, com van ser les permutes de jugadors disfressades de compravendes i amb preus inflats respecte el mercat. Els més rellevants són els bescanvis Cillessen-Neto i Arthur-Pjanić, i fàcilment poden ser matèria de l’article 290 del Codi Penal, sota l’etiqueta de falsedat comptable.
No s’entén gaire la cautela del club a l'hora d’ocultar el nom dels protagonistes de cadascuna de les situacions quan totes elles eren ja de domini públic des de fa temps
El penúltim dels casos que Campaner va explicar és el pagament d’1,5 milions d’euros a una entitat per evitar les seves al·legacions davant d’un error en la reparcel·lació de les finques del projecte Espai Barça. Segons Campaner, amb aquest pagament “es va comprar el silenci de determinades persones malgrat, i és molt sorprenent, haver superat amb èxit i gratuïtament les al·legacions de la resta d’interessats”. A més, en el contracte que donava suport al pagament es va indicar una causa diferent, incorrent-se per tant, en simulació de contracte. En aquest cas sembla fora de dubte que s’està parlant del pagament que el FC Barcelona va realitzar al CE Laietà i que va revelar la Cadena Ser l’any passat; en aquell moment, la raó que es va argumentar -i que probablement és la que figura al contracte- van ser les eventuals molèsties causades al CE Laietà per l’enderrocament del Mini Estadi, atès que el club de Les Corts té les instal·lacions al costat de les del Barça. Sempre va aixecar sospites que el pagament es realitzés un any abans de l’execució de les obres. Per altra banda, la causa que es pretenia ocultar (comprar el silenci del CE Laietà, evitant així les seves al·legacions al projecte de l’Espai Barça), tampoc no sembla tenir una gran solidesa ja que segons van publicar alguns mitjans, la reparcel·lació va ser correcte i en cap moment s’havien perjudicat els interessos d’aquest club veí del Barça. En el moment en què el contracte es va signar (en realitat, dos contractes, un amb el CE Laietà i l’altre amb la seva fundació) el president d’aquesta entitat era Domingo Goenaga Campmany, directiu vinculat històricament a la multinacional General Cable, i que és que qui va rubricar l’acord.
Finalment, l’advocat mallorquí va assegurar que existien indicis sòlids de pagament il·legítim de 15 milions d’euros a un altre club de la Primera Divisió espanyola. Tot sembla indicar que es tracta del cas que la premsa ja va explicar relatiu un pagament a l’Atlètic de Madrid per frenar la seva aportació a les autoritats futbolístiques de proves que demostraven que el Barça havia negociat amb Griezmann fora del termini legalment habilitat per fer-ho, circumstància que podia suposar una forta sanció per als blaugrana. L’estiu del 2019 el diari madrileny El Mundo va relatar com un correu electrònic on es reconeixien aquestes negociacions improcedents havia arribat a mans de l’Atlètic de Madrid, i aquí es va desencadenar tot.
I amb aquest cas es va posar el punt i final a l’exhibició de les vergonyes presumptament delictives de la junta de Bartomeu que, segons la representant de l’agència Kroll a l’acte (Almudena Ruiz), podrien haver suposat un perjudici superior als 30 milions d’euros per a l’entitat blaugrana. El que ens va cridar l’atenció de la presentació d’ahir és que tots i cadascun dels casos comentats ja havien estat tractats pels mitjans de comunicació en els darrers anys, sense que aparegués cap situació nova o desconeguda; en aquest sentit, tampoc no s’entén gaire la cautela del club a l'hora d’ocultar el nom dels protagonistes de cadascuna de les situacions quan totes elles eren ja de domini públic des de fa temps. Ens envaeix també cert dubte sobre com queden els auditors del FC Barcelona, la multinacional EY (Ernst & Young), que durant tots aquests anys no semblava haver trobat cap motiu per sospitar que en la gestió del club s’hi estaven cometent accions que poden ser constitutives de delicte; tampoc no sembla sortir especialment ben parada la patronal i òrgan regulador, la LFP, que va empassar-se les permutes de jugadors que han estat esmentades sense posar-hi cap pega.
I havíem deixat per al final tornar a recuperar el fil sobre l’agència Kroll. Qui tingui memòria recordarà que aquesta firma nord-americana fundada per Jules B. Kroll el 1972, va aparèixer als titulars de la premsa espanyola en el llunyà any 1994, quan enmig del procediment contra Luis Roldán (ex-director general de la Guàrdia Civil que va fugir amb més de 2.200 milions de pessetes espoliats de la hisenda pública) es va saber que l’agència havia estat espiant el banquer Mario Conde a inicis dels noranta. L’origen dels fets es va produir el 1992, quan el vicepresident del govern socialista Narcís Serra va encarregar el mateix Roldán l’espionatge sobre Conde i les seves activitats. El cèlebre informe de conclusions va ser batejat com a Informe Crillon, que prenia el nom de l’hotel de París on s’havia forjat l’operació d’espionatge i on s’havia contractat els serveis de Kroll.