La Lliga ha començat. Un any més, i en van més de cent, les tardes del diumenge estaran consagrades al déu esfèric. És cert que el campionat de Lliga encara no ha complert un segle, data del 1929, però les competicions futbolístiques són força anteriors, de manera que el costum de dedicar el dia del Senyor a seguir la jornada de futbol està profundament arrelada en aquesta societat. Enfosquida tota l’actualitat pel cas Rubiales, que també ha servit com a demostració pràctica de la teoria del caos, la pilota roda ja per les gespes de la península i arxipèlags i cal preguntar-se: de qui és tot això?
Si ens entretenim a mirar qui és l’amo de cadascun dels clubs que competeixen a la primera divisió espanyola, comprovarem que el negoci no és tan espanyol com es podria pensar. A la màxima categoria hi ha vint clubs, dels quals quatre tenen un model de propietat associatiu, de manera que són setze els que tenen estructura de societat anònima. Les quatre excepcions són Barça, Athletic Club, Osasuna i Reial Madrid, que quan es va aprovar la llei de l’esport del 1990 van saber trobar una escletxa -bastant forçada, per cert- per poder continuar mantenint el seu estatut societari i no haver de transformar-se en societat anònima. Dels altres setze, els que sí que són SADs, podem fer una divisió a partir de la nacionalitat del seu propietari: espanyol (un 70%) o estranger (un 30%).
A la màxima categoria hi ha 20 clubs, dels quals 4 tenen un model de propietat associatiu i 16 són els que tenen estructura de societat anònima
En el primer grup trobem al Deportivo Alavés, un cas curiós perquè comparteix propietat amb un equip de bàsquet de l’elit estatal. El seu màxim accionista és Josean Querejeta Altuna (1957), antic jugador de bàsquet i propietari també del Saski Baskonia de la lliga ACB. Per la seva banda, l’Atlètic de Madrid està controlat per una societat anomenada Atlético HoldCo, que en té el 70% del capital. Al seu torn, els màxims accionistes d’aquesta societat són la família Gil, hereus de l’inoblidable Jesús Gil y Gil, que va adquirir el club el 1987. Per sota d’aquest singular clan madrileny hi ha el fons nord-americà Ares Management i el productor cinematogràfic i president de l’entitat Enrique Cerezo Torres (1948).
Un equip que té l’accionariat força repartit és el Reial Betis, on cadascun dels seus dos màxims accionistes posseeix un 10% del capital. El primer d’aquests dos amos principals és Ángel Haro García (1974), empresari del sector de les energies renovables (Wingenia) que figura al top 500 de fortunes espanyoles, amb un patrimoni estimat de 100 milions d’euros. L’altre és José Miguel López Catalán (1970), empresari del sector dels videojocs (Viva Games, Genera Interactive, Play Tales, Bravo Estudios) i conseller delegat del club. Una altra entitat del sud és el Cadis, que té com a màxim accionista (65%) una societat anomenada Locos por el balón, propietat a parts iguals de Manuel Vizcaíno Fernández (economista, 1965) i David García Buitrago (mà dreta durant molts anys de l’agent de futbolistes Quique Pina). Els problemes legals van propiciar que la justícia ordenés fa un parell d’anys la dissolució d’aquesta societat, de manera que costa molt saber en quina situació han quedat les seves accions al club de futbol gadità. En tot cas, Vizcaíno és l’actual president de l’entitat. Un altre accionista rellevant és Rafael Fernández Bernal (26%) i recentment es va produir l’entrada de l’inversor americà Ben Harburg, que va adquirir el 6% del capital.
Fent un salt cap a Galícia, arribem al Reial Club Celta, que és en mans de la família Mouriño (res a veure amb l’entrenador portuguès d’infaust record), gràcies als dos terços del capital que controlen. Abans del traspàs de poders al negoci familiar (Grupo Corporativo GES), qui liderava era Manuel Carlos Mouriño Atanes (1943), nascut a Vigo i que va fer fortuna a Mèxic, però des de fa poc el lideratge és per a la seva filla Marian Mouriño Terrazo. En canvi, en el club no s’ha produït el mateix relleu i el president continua essent Mouriño pare. Un altre club amb propietat espanyola és el Getafe, que té com a president i màxim (i gairebé únic) accionista a l’empresari Ángel Torres Sánchez (1952), que després de fer fortuna amb la construcció va diversificar els seus negocis. Qui té la UD Las Palmas a les seves mans és un personatge amb certa aura sinistra, l’empresari de seguretat Miguel Ángel Ramírez Alonso (1969), que en aquests moments s’enfronta a una causa on se li demanen 21 anys de presó i més de 100 milions d’euros en multes per un presumpte delicte de frau a la Seguretat Social. Aparentment, controla un 80% de les accions del club.
Barça, Athletic Club, Osasuna i Reial Madrid són les quatre excepcions que tenen un model de propietat associatiu
Un altre propietari controvertit és el del Rayo Vallecano, que el 2011 va comprar les accions de l’equip madrileny que estaven en mans de la família Ruiz-Mateos (el 98% del capital del club). El seu nom és Raúl Martín Presa (1977) i és empresari, a més de ser llicenciat en ciències actuarials i suposadament inventor de diversos dispositius publicitaris. Se sap que és simpatitzant de VOX (va convidar Abascal a la llotja del camp), una circumstància que xoca amb la ideologia de bona part de l’afició del Rayo, que es defineix com a antifeixista i d’extrema esquerra. Per això alguns mitjans l’han batejat com a “l’enemic públic número 1 de Vallecas”.
Un cas del tot atípic és el de la Reial Societat, on cap accionista atresora més del 2% del capital del club. Això sí, el consell d’administració acumula un 30% de la societat. El president dels txuri urdiñ des del 2008 és Jokin Aperribay Bedialauneta, accionista de SAPA, empresa de tecnologia militar.
Per la seva banda, el Sevilla FC va estar controlat durant força temps per una societat anomenada Sevillistas del Nervión, al darrere de la qual hi havia l’expresident José María del Nido Benavente i Rafael Carrión Moreno. L’entesa es va trencar i actualment hi ha dos grups que pugnen pel poder al club, el de la família del Nido (37,8% de les accions) i el d’un grup encapçalat pel president José Castro Carmona (1958) on hi ha els interessos de les famílies Guijarro, Carrión i Alés (37,8%). A aquests dos grups, que estan empatats, cal afegir-li el dels americans 777 Partners, que fa no gaires anys van adquirir el 8% del club. Aquest fons és especialista en el sector del futbol i ja té participacions a Genoa, Standard de Lieja, Estrella Roja, Vasco da Gama, Melbourne Victory FC i Hertha de Berlín.
El Villarreal CF es troba en mans d'una família molt coneguda, els Roig, propietaris, entre d’altres, de Mercadona
Finalment, a la nòmina de clubs controlats per ciutadans espanyols també hi ha el Villarreal CF, en mans d’una família molt coneguda, ni més ni menys que els Roig, propietaris, entre d’altres, de Mercadona. Així com a Mercadona el màxim accionista és Juan Roig, en el cas del club de futbol, la propietat és per al seu germà Fernando Roig Alfonso (1947), que també és l’amo de l’empresa Pamesa de ceràmica. Anys enrere aquesta firma va donar nom a un potent equip de basquetbol de València que també li pertanyia. La família va tenir igualment interessos al Valencia CF, on un dels germans, Paco, en va ser el president.
Al proper article analitzarem els clubs amb propietari estranger, així com algunes curiositats d'equips d’altres categories.