A l’edifici del SC Trade Center de Sant Cugat del Vallès, un espai on la modernitat i l’eficiència es respiren a cada racó, ens espera Lluís Gutiérrez, gerent i administrador del grup Gran Vida, i un dels pesos pesants del sector de la dependència. La seva manera d’acollir l’equip de VIA Empresa transmet la mateixa proximitat i serenor que inspira el seu projecte. Parla amb passió de la seva trajectòria al capdavant de 15 residències repartides per tot Catalunya, en què el repte és diari.
La filosofia que les guia ha portat Gran Vida a convertir-se en el segon grup de residències catalanes en nombre de centres, i el divuitè en nombre de places. Però el seu model s’allunya de les grans macroresidències gestionades per multinacionals: el grup defensa el centre petit i mitjà, arrelat al poble i concebut per oferir proximitat i familiaritat.
De 17 places a 15 centres
El projecte neix l’any 2009 amb la compra gairebé anecdòtica d’una petita residència de 17 places a l’Eixample de Barcelona. El context no era fàcil, amb l’atur pels núvols. “Moltes famílies retiraven els seus pares perquè necessitaven la pensió de jubilació per sobreviure en aquell moment, va ser duríssim. Però també va ser l’inici d’un camí inesperat que, sens dubte, no esperàvem que assoliria la magnitud que té avui”, recorda Gutiérrez. Ara bé, la crisi va obrir oportunitats, i en pocs anys Gran Vida va incorporar tres centres més.
Gran Vida és el segon grup de residències catalanes en nombre de centres, i el divuitè en nombre de places
Avui ja en suma una quinzena a les demarcacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, amb més de 585 places i una facturació anual de 15 milions d’euros. Les previsions de Gutiérrez són optimistes: “Esperem tancar l’any superant els 600 llits”, diu. Tot i això, insisteix que no creixeran per créixer: “Preferim un creixement sostingut, i créixer per salvar. Molts dels nostres centres eren projectes amb història i arrelament local que estaven a punt de desaparèixer per diversos motius, i que hem consolidat amb inversió i acreditacions públiques”. “Ja des del primer dia ens vam adonar que el futur passava per les residències petites i mitjanes. La gent busca calidesa, tracte humà i proximitat, no grans complexos impersonals”, sentencia.
Tres criteris bàsics per plantar l’arrel
El grup acostuma a operar en poblacions d’entre 5.000 i 15.000 habitants, en què sovint emergeix com l’única residència del municipi. En són bons exemples Sant Feliu de Codines, l’Arboç del Penedès, Bigues i Riells o Figaró-Montmany. “Són territoris on els grans operadors no vindran mai, però on hi ha molta gent gran que necessita atenció”, defensa Gutiérrez. Aquest posicionament fa que Gran Vida s’adreci a un públic objectiu sense competència directa.
“El 60% de les residències a Catalunya són petites i mitjanes, però gairebé totes són independents i pateixen pressions del procés de concentració del mercat. Nosaltres som els únics que hem cregut i apostat per aquest model de manera global”, afirma el gerent. Els criteris són clars: hi ha d’haver prou demanda (amb la ràtio de 5% de places sobre la població major de 65 anys), disponibilitat de professionals al territori i viabilitat econòmica a llarg termini.
Un sector amb triple emergència
Malgrat tenir el full de ruta ben controlat, la realitat és que el sector de la dependència a Catalunya es troba actualment en una situació crítica, marcada per tres problemes estructurals que amenacen la qualitat de l'atenció a les persones grans: l'infrafinançament crònic, l'absentisme laboral elevat i la manca de professionals. Gutiérrez destaca que “el sistema està al límit”, subratllant que “sense una inversió pública real, el model actual és insostenible”.
Segons l'Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA), la manca de recursos per a la formació i retenció de professionals, així com per a la creació de noves places públiques i concertades, agreuja aquesta situació. “En els pròxims 10 anys necessitarem 100.000 nous treballadors a les residències, 20.000 dels quals a Catalunya, o no podrem atendre les persones grans. Seria el gran fracàs de l’estat del benestar”, adverteix en un comunicat Cinta Pascual, presidenta d’ACRA.
Així mateix, segons un informe de Pimec, Catalunya és el segon territori de l'Estat amb més absentisme per incapacitat temporal (IT), només per darrere de Navarra. La manca de professionals formats és una problemàtica transversal que afecta el sector de la dependència. Un informe de la Cambra de Comerç de Catalunya xifra l'impacte econòmic de les cures informals a la gent gran en 10.105 milions d'euros, el 4,1% del PIB, i es calcula que es necessitarien més de 230.000 professionals per cobrir cada hora de cura al mercat laboral. Aquesta escassetat de professionals formats es veu reflectida en la dificultat dels centres per cobrir les places vacants, i en la necessitat de formar contínuament el personal existent per mantenir els estàndards de qualitat.
El grup ha assolit la quinzena de residències amb més de 585 places i una facturació anual de 15 milions d’euros
“Catalunya té prop de 62.000 places residencials, amb un dèficit estructural reconegut per la Generalitat. El 75% són de titularitat privada i només una de cada tres és concertada”, descriu Gutiérrez. “La demanda no pararà de créixer. Però el debat no és només de places, és de model. Volem macroresidències a les ciutats o centres de proximitat que afavoreixin els desplaçaments? Aquesta és la incògnita de futur”, reflexiona.
La gerocultora, peça clau i invisible del sistema
Més enllà de les xifres, el motor real de les residències són les gerocultores: professionals que acompanyen la gent gran en les activitats bàsiques del dia a dia, com ara aixecar-se, menjar, higiene, medicació, mobilitat o, senzillament, conversar. Tot plegat assumint sous baixos (entre 1.100 i 1.300 euros nets mensuals, segons el conveni estatal), jornades exigents i una elevada taxa de rotació.
Són majoritàriament dones, amb una formació que, malgrat ser obligatòria i requerir el certificat de professionalitat d'atenció sociosanitària a persones dependents en institucions socials, encara és insuficient per cobrir tota la demanda. “Sense gerocultores motivades i cuidades, no hi ha model que aguanti. El futur del sector depèn de dignificar i prioritzar la seva feina i condicions, perquè són elles les que fan possible l’envelliment digne que defensem”, subratlla Gutiérrez.
Les persones com a gran aprenentatge
Després de molt de temps remant per un projecte propi, l’aprenentatge que més destaca el directiu és que “per cuidar bé, primer ens hem de cuidar nosaltres”. La seva aposta és per un clima laboral sense por d’equivocar-se, en què l’error sigui una oportunitat d’aprenentatge. “Si un treballador té por d’equivocar-se, mai farà bé la seva feina”, assegura. “Per això nosaltres promovem el salari emocional amb plusos i flexibilitat horària, sempre prioritzant el sentit de la responsabilitat”, afegeix.
Gutiérrez: "Catalunya té prop de 62.000 places residencials, amb un dèficit estructural reconegut per la Generalitat. La demanda no pararà de créixer"
Les anècdotes amb usuaris i famílies també li han deixat una convicció clara: “La majoria arriben a la residència amb reticències, però al cap d’uns mesos s'adonen que ha estat la millor decisió. L’usuari se sent com a casa i la família pot tornar a gaudir-ne, sense patir”. De fet, aquest és el lema que defensen: “Ningú l’estima com tu, però ningú els cuida com nosaltres”.
El grup reivindica que la diferència no és la mida, sinó l’esperit. Un model pensat per pobles i ciutats mitjanes, que aporta calidesa i humanitat en un sector essencial per al futur de la societat. “El nostre somni és que quan algú pensi en envelliment digne, pensi en Gran Vida. Que ens reconeguin no pel nombre de places, sinó per com fem sentir a la gent gran i a les seves famílies”, conclou Gutiérrez.