"A mi la igualtat no m'interessa". Poques frases més polèmiques es poden dir en un acte sobre empoderament i talent femení, com la jornada La síndrome de Maripili: claus per a rescatar el talent de les dones, organitzada per Pimec i Ranstad. Però la seva autora, Carmen García Ribas, és periodista i sap captar l'atenció a cop de titulars. "Treballem des de la diversitat de talents i facultats per assolir els nostres objectius, perquè aconseguir la igualtat és tan fàcil com crear les lleis i aplicar-les", argumenta la ponent. Una reflexió idònia ara que el president del Govern ha avisat que és millor no parlar de temes com la regularització de la igualtat salarial.
García Ribas és l'autora del llibre El Síndrome de Maripili. I què és una Maripili? "És una dona que s'esforça per agradar a tothom en tots els àmbits de la vida i que té por a no ser acceptada o estimada". La ponent contraposa aquesta por femenina al rebuig a la por masculina tradicional al fracàs professional. "Però és que en la societat actual, les dones sumen les dues pors, pel que la pressió és enorme", conclou.
Segons la seva tesi, les dones amb la síndrome de Maripili segueixen un camí que porta a la devaluació personal, a restar-se importància i a la victimització. "S'estableix una ritualització de la insuficiència, que provoca que la interacció de la dona amb el món o amb ella mateixa sigui des de la devaluació personal"
La cultura de l'ostatge
L'autora relaciona aquesta relació que estableixen moltes dones amb el món i amb el seu entorn professional amb el rol que la societat assigna al gènere femení. "La dona és la convidada a un espai d'homes i està sotmesa a les seves normes", explica. És el que defineix com a "cultura de l'ostatge". I què succeeix quan ets l'ostatge o el convidat d'algú? "Intentes adaptar-te a les seves normes, no crear problemes i portar-te bé", conclou.
García Ribas: "En el treball, les dones s'esforcen per demostrar que no s'han equivocat amb elles, i aquest és el comportament propi d'un convidat"
La conseqüència en el món professional, segons García Ribas, és que, mentre als homes se'ls atribueixen les funcions per a les quals se suposa que estan preparats, les dones no arriben a les posicions que mereixen perquè han de demostrar que poden assumir la responsabilitat. "En el treball, les dones s'esforcen per demostrar que no s'han equivocat amb elles, i aquest és el comportament propi d'un convidat".
Aquesta actitud d'ostatge fa que les dones desenvolupin una sèrie de qualitats adaptatives per ser acceptades en els seus entorns: submissió, complaença, docilitat, desvaloració del mateix talent i fins i tot la infantilització. "La treballadora Maripili inicia les seves argumentacions amb una disculpa i això el que fa és animar que la resta et discuteixi i menyspreï la teva aportació", explica
Visió estratègica
Per a l'autora de El Síndrome de Maripili, només hi ha una sortida a aquesta situació d'ostatge: la visió estratègica. "Ens concentrem tant en complaure als nostres superiors que no planifiquem el nostre futur, i sense planificació és complicat establir i complir objectius", assegura. De fet, García Ribas considera essencial adquirir aquest comportament estratègic per "sortir de la queixa i aconseguir solucions".
En l'acte, la ponent va preguntar al públic quines actituds cal adquirir per tenir aquest comportament, i les participants van apostar per dues qüestions: seguretat i confiança. Però per García Ribas, més important que la seguretat és ser capaç de viure i treballar des de la incertesa del context actual. En canvi, va remarcar la confiança com la clau per "actuar sense por".
García Ribas: "Eliminar la por i aconseguir la identificació dels treballadors són les dues qüestions imprescindibles perquè aflori el talent"
Aquesta gestió de la por no és una qüestió menor, ja sigui des del punt de vista personal i també des del de les organitzacions, que tenen la responsabilitat de trencar amb els entorns en els quals les dones són ostatges i permetre el seu creixement. "Els treballadors amb pors són persones sotmeses, que treballen pitjor i que agafen més malalties", assegura la comunicadora. La seva recepta per crear entorn emocionalment sostenibles és el respecte, el reconeixement, la concreció en les tasques a realitzar i la creació d'una cultural empresarial. "Eliminar la por i aconseguir la identificació dels treballadors són les dues qüestions imprescindibles perquè aflori el talent".
Malgrat les barreres socials i les dificultats contextuals, García Ribas assegura que es pot deixar de ser Maripili. "Això sí, amb recaigudes", bromeja.