"Què els demanaria als hotelers si ara els tingués davant?", li preguntaven a una de les fundadores de Las Kellys, l'associació de "La chica QUE LImpia". "Que ens contractin directament, perquè quan ho fan a través d'una empresa externa, aquesta ens aplica el conveni de serveis de neteja, que és inferior al de l'hostaleria". I, ella no ho deia, però així surt més barat a l'hoteler. És la història de les externalitzacions que totes o la majoria de les grans empreses fa anys que practiquen. Començant per les industrials.
Doblar el Salari Mínim, quin preu tindria fer-ho? I quin té no fer-ho?
27.500 euros anuals és el salari brut que calculen els signants del manifest del Fènix que és el llindar mínim perquè un lloc de treball a Catalunya estigui prou ben pagat perquè aquella activitat no sigui objecte de subvenció pública. El document, presentat la setmana passada en boca del nostre company de tribuna Xavier Roig, aprofundeix i posa xifres al que alguns -començant per molts dels signants- ja hem anat denunciant des de fa temps. Els llocs de treball mal pagats, dels que Catalunya s'ha convertit en especialista en els darrers 20 o 25 anys, no generen prou ingressos fiscals -sobretot per part dels treballadors: cotitzacions socials, IVA vinculat al consum- per atendre les actuals i futures -pensions- prestacions de l'estat del benestar. És a dir, com a societat estem subvencionant aquelles activitats que sobreviuen o fan un grapat de calés -ara en parlarem- a força de pagar salaris baixos per feines que només els immigrants estan majoritàriament disposats a acceptar.
Dèiem que l'informe posa xifres. 27.500 euros bruts anuals és, gairebé, el doble de l'actual Salari Mínim Interprofessional (SMI), aquest que tant costa d'apujar cada vegada que es discuteix i que en els darrers anys mai no ha trobat el vistiplau de la patronal. De la patronal? Hi ha un petit reducte a la Gàl·lia..., perdó, a Catalunya, que diuen veure-ho d'una altra manera. El president de Pimec -Antoni Cañete i Martos, com li agrada identificar-se-, es vesteix d'Astèrix i sosté, en un article a l'Ara, que ell (ells?) sí que estan a favor d'augmentar els salaris, com reclamaven els sindicats el darrer Primer de Maig.
Més dimensió, més rendibilitat... més salaris?
Com no podia ser d'altra manera, Cañete escombra cap a casa seva, la de les pimes. Però fa servir un argument insòlit entre les patronals. Sosté que les empreses petites i mitjanes no paguen millor als empleats perquè la seva rendibilitat els ho impedeix i el que cal és que esdevinguin més grans i més potents per arribar a fer-ho. No és un argument que lligui gaire ni amb el que diuen els amics del Fènix ni amb el que afirmava la representant de les Kellys. Però sens dubte hi ha una part de veritat.
Tots sabem que a determinats sectors, sobretot industrials, les grans empreses disposen de convenis propis i més favorables que el conveni general. A la química, per exemple, la diferència entre les grans empreses i les mitjanes i petites pot ser d'entre un 30% i un 50%. I així ho podríem generalitzar a la majoria dels sectors industrials i de serveis a les empreses. Les dimensions, la posició de lideratge al mercat, la internacionalització, la tradició sindical expliquen aquestes diferències entre les grans i les petites i mitjanes. Per tant, fins aquí l'argument de Pimec sembla raonablement vàlid.
Entre l'autoexplotació i els negocis fàcils
La situació canvia, però, quan parlem de la resta de sectors: agrari, construcció i la majoria dels serveis personals. Per què? No hi ha una sola resposta i algunes se superposen. En bona part dels casos, es tracta de petites empreses o de petites unitats productives. Que per començar, no tenen ni comitè d'empresa, només obligatori a partir de 50 treballadors. I és clar, la pressió que poden fer els treballadors per augmentar el salari és molt menys efectiva.
Algunes activitats viuen en el llindar de la viabilitat, sovint amb autoexplotació del mateix titular de l'empresa. És el cas de la gran majoria d'explotacions pageses, però també de molts negocis de comerç al detall o de restauració. Són activitats que haurien de desaparèixer si no poguessin comptar amb mà d'obra barata i, sovint, sobreexplotada, com els cambrers contractats a mitja jornada i amb la resta d'hores pagades en negre. O sense pagar, si són extres.
27.500 euros anuals és el salari brut que calculen els signants del manifest del Fènix que és el llindar mínim perquè un lloc de treball a Catalunya estigui prou ben pagat perquè aquella activitat no sigui objecte de subvenció pública
Hi ha qui s'empesca sistemes per fer passar els treballadors per autònoms i estalviar-se les cotitzacions socials. Aquest ha estat els casos de l'emergent sector del repartiment de menjar a domicili. Evidentment, després d'anys de perseguir-los legalment i laboralment perquè no fessin passar bou per bèstia grossa, ara fan un ERO. Ja havien avisat que el seu model de negoci només era viable si en comptes de treballadors assalariats els seus repartidors figuraven com a autònoms. Per cert, no recordo que, a banda del turisme i els escorxadors, els amics del Fènix posessin aquest com un dels sectors emblemàtics -per la seva emergència i la seva projecció- de fer negocis amb la sobreexplotació dels treballadors.
Podem valorar què cal fer per mantenir la viabilitat de les petites explotacions agràries que cuiden el territori i ens alimenten -parcialment, això sí. Ara, una nova activitat que ningú no havia necessitat fins fa quatre dies, com és que et portin el plat acabar de cuinar a casa, basat en aquesta sobreexplotació i generant totes les diseconomies externes ja comentades, és per fer-nos-ho mirar.
Per tant, ja hem vist que hi ha qui simplement sobreviu a còpia de pagar baixos salaris i que potser haurien de plegar. O no. Els xinesos i pakistanesos que s'han quedat el bar de la cantonada de tota la vida o que han obert un basar -abans en dèiem colmado- donen un servei del qual es podria prescindir? No fa pas tantes dècades que era habitual passar-se totes les hores del dia, festius inclosos, servint al bar o a la botiga com a explotació familiar. I fins i tot, sempre s'havia viscut al mateix indret on hi havia l'establiment. Hem de retornar a aquests vells models, d'altra banda, absolutament vigents als països d'origen d'aquests que ara se n'ocupen aquí? O tot ha de ser a base de Mercadones i Starbucks? És viable cap camí entremig? Perquè d'històries de petits establiments que al cap dels anys han esdevingut imperis, ja n'hi ha. Com el dels texans que venia el fundador de Mango. Però quan creixen, actuen amb la mateixa lògica que els grans i sembla difícil que ho facin d'una altra manera.
Ara diu Collboni que regularà, entre altres, les botigues d'ungles postisses. Potser ja està bé. Sobretot si darrere d'aquestes i altres tipus de botigues com basars, bars i similars hi ha màfies que hi inverteixen i que s'aprofiten de l'explotació dels que hi treballen. O potser no en podem dir màfies i, com argumenten els xinesos, es tracta de mecanismes de solidaritat entre connacionals. Ara, com sempre, jo diria que l'Ajuntament va tard. Només travessar la frontera t'adones que la moda ha canviat i que hem passat de les ungles postisses extrallargues i multidecorades a no portar cap manicura aparent. I si no, vegeu la Rosalia. I és que la realitat quasi sempre va més de pressa que la pesada màquina de l'Administració.
Avantatges, inconvenients i dificultats per fer-se gran
Els estudis impulsats per Pimec coincideixen amb l'apreciació general que Catalunya és un país de petites i molt petites empreses. Comparats amb Alemanya, paradigma de les pimes, el pes de les pimes catalanes és similar, però la mida de les nostres és força més petita de mitjana i, més que pimes, sovint hem de parlar de micropimes. Des de Pimec, i no els contradirem, argumenten que a països com Alemanya les empreses petites i mitjanes reben un tracte preferent o, si més no, no-discriminatori com de facto passa sovint a casa nostra. Alguna raó segur que tenen quan l'impost de societats que paguen les empreses de l'Ibex és percentualment força inferior al que aporten les petites i mitjanes empreses. Ja ho explicava el ministre Montoro. Llàstima que aquesta constatació convisqués amb la seva presumpta implicació amb suborns per part d'empreses mitjanes del sector energètic.
I és que les grans desgraven per tot, però sobretot per inversions tecnològiques. Que les pimes també podrien fer-ho? Teòricament sí, però els és molt més difícil. Aquestes normatives estan sempre fetes a mida de les necessitats i conveniències de les grans empreses. O simplement pactades a la llotja del Bernabéu, aquesta que ara duen que està en crisi. La llotja no pas, el seu president sí.
Un llindar dels 50 treballadors a flexibilitzar
Tota la normativa també està pensada per a les empreses més grans. No existeix una figura intermèdia. De 50 treballadors a l'infinit. Les dificultats s'amplien quan les grans, tot i els esforços normatius i de les petites patronals, paguen quan volen a les petites i obtenen un finançament gratis, especialment rellevant quan els tipus d'interès són elevats. I el mateix podríem dir de l'accés als concursos públics. Ara, tot s'ha de dir. Moltes vegades quan una obra s'adjudica a una empresa que no forma part del nucli dur del sector, si alguna cosa no li va bé, plega i deixa penjat el projecte i l'administració que l'ha encarregat.
Comparats amb Alemanya, paradigma de les pimes, el pes de les pimes catalanes és similar, però la mida de les nostres és força més petita de mitjana
Abans parlàvem dels 50 treballadors com a límit a partir del qual una empresa ha de tenir un comitè sindical. No és només un tema de comitès, que també, però a partir d'aquesta xifra, els controls, les exigències i la paperassa que tot plegat comporta creixen de forma exponencial. Molts petits empresaris, en comptes de fer créixer l'empresa per sobre d'aquest llindar, opten per crear-ne una altra. I tantes com convingui. Així també diversifiquen i disminueixen riscos legals i societaris. És una de les raons, tan real com les que argumentava Pimec, d'aquesta profusió de petites empreses al nostre país.
I encara podríem parlar de la tradició individualista de Catalunya. D'allò que no em manin. Que més val cap de sardina que cua de lluç. O que un cop el fundador plega, ara ja no s'espera a la tercera generació per vendre's l'empresa i dedicar-se a negocis més lucratius i menys arriscats. Començant pels immobiliaris. I podríem anar seguint.
Marcarem tendència a Europa?
Els nostres amics del Fènix han fet bé de posar el focus en un tema tan transcendent com és l'especialització productiva d'acord amb baixos salaris. La realitat, però, és tan complexa que és impossible sintetitzar-la en qualsevol manifest. O en qualsevol article com aquest. N'hi ha que diuen que aquesta vegada anem al capdavant d'Europa i que tota ella acabarà empetitint la seva tradició industrial, sense incrementar la productivitat perquè serem el parc temàtic i dels jubilats del món industrial asiàtic. I mentrestant, els europeus deixarem de tenir descendència i treballadors africans i sud-americans ompliran els nostres carrers i ocuparan les nostres poc productives feines. No sembla gaire consol ni un futur gaire afalagador. L'alternativa no és fàcil -ja veiem Trump- ni immediata. Però sense bons diagnòstics mai no podrem intentar bones solucions.