A només 30 quilòmetres de la ciutat de Barcelona, el preu de l’habitatge cau fins a un 50%. La meitat. És el que revelen les dades de compravenda registrades pel Col·legi Notarial de Catalunya. El somni de l’habitatge assequible existeix, però sovint queda atrapat entre horaris de trens i autobusos, rotondes eternes i urbanitzacions aïllades. El mapa dels preus diu una cosa, mentre que el mapa del temps (el del rellotge, aquell que marca les hores, minuts i segons), en diu una altra.
Aquesta és una de les principals conclusions que se n’extreu de la jornada L’habitatge a Catalunya: un dret ‘real’? Un any després, celebrada al Col·legi a principis de juliol. La trobada va tornar a posar damunt la taula la doble velocitat del mercat residencial: Barcelona i la seva àrea metropolitana estan al límit, mentre que en altres latituds hi ha habitatges més assequibles que, de moment, continuen sent oportunitats que depenen de la mobilitat.
Un mercat a dues velocitats
El Centre Tecnològic del Notariat (CT Notariado), situat a la plaça de Xavier Cugat a Sant Cugat del Vallès, és qui radiografia amb precisió com es mou l’habitatge a Catalunya, actuant com un dels cervells digitals del mercat immobiliari català. Entre pantalles de dades, servidors i equips d’anàlisi, aquest hub tecnològic recull i processa totes les compravendes notarials del país.
“Tots tenim la sensació que l’habitatge és car, perquè des del 2013 el preu ha anat augmentant”, assegura a VIA EmpresaAlbert Martínez Lacambra, director general del CT Notariado. Les xifres ho confirmen: l’increment acumulat a Catalunya és del 63%, però l’expert matisa la percepció de bombolla: “Si ens comparem amb el 2007, en plena bombolla, els preus encara són un 16% més baixos. I si ho mirem en termes reals, corregint amb la inflació, el descens és del 42%”, apunta.
Martínez: “Tots tenim la sensació que l’habitatge és car, perquè des del 2013 el preu ha anat augmentant”
Ara bé, la situació actual també difereix de la d’aleshores per un factor clau: l’endeutament familiar. “Les bombolles es caracteritzen per l’endeutament, i avui veiem que les famílies tenen un nivell de deute molt inferior a l’any 2009, on vàrem arribar al 85% del PIB, que actualment se situa en el 43%”, assenyala Martínez Lacambra. Tot plegat dibuixa un mercat a dues velocitats. La capital catalana ja ha superat els preus màxims del 2007, amb una mitjana de 4.400 euros/m², mentre que en municipis allunyats, el descens arriba a la meitat del preu, i a 60 quilòmetres la rebaixa és del 66%.
Les dades de nova construcció il·lustren aquest dèficit: a la ciutat comtal, dels 17.336 habitatges venuts l’últim any, només 937 són nous, un 5% del total. “Si volem evitar tensions de preu, cal estimular l’oferta tant d’habitatge lliure com de protegit”, adverteix. A més, destaca un altre factor determinant: els compradors estrangers, que han passat de 7,5% l’any 2007 al 34% avui: “Un de cada tres habitatges el compra un estranger, i d’aquests, el 27% són residents i el 7% restant són no residents”, assegura.
La mobilitat, el veritable coll d’ampolla
Ciutats com Terrassa, Sabadell, Mataró o Granollers exemplifiquen el desplaçament natural de la demanda cap a zones on els preus encara actualment són assequibles. “Si ens movem 30 quilòmetres, el preu cau un 50%, i si arribem a la segona corona, a 60 quilòmetres, la rebaixa és del 66%”, precisa Martínez Lacambra.
Però aquest estalvi topa amb un coll d’ampolla: la mobilitat. Carreteres saturades, trens lents i autobusos amb freqüències escasses converteixen aquesta oportunitat en un repte diari. Per això, el director del CT Notariado reivindica una estratègia dual: augmentar l’oferta —tant lliure com protegida— i cosir el territori amb una xarxa de transport àgil que permeti fer realitat la promesa d’un habitatge assequible.
Terrassa, Sabadell, Mataró o Granollers exemplifiquen el desplaçament natural de la demanda cap a zones on els preus encara són assequibles
La comparació amb altres territoris és reveladora. “Avui viure a Girona i treballar a Barcelona és possible, igual que Toledo o Valladolid s’han integrat al mercat madrileny gràcies a l’AVE”, apunta. En canvi, Manresa o Igualada continuen sent oportunitats latents, penalitzades per desplaçaments que freguen l’hora i mitja. “Molt sovint es planteja l’habitatge com un problema irresoluble. Però la clau és exactament aquesta: tenir un transport públic de qualitat, que permeti viure a 60 quilòmetres i arribar a Barcelona en 45 minuts”, defensa. En un mercat residencial cada cop més tens, el temps s’ha convertit en el nou metre quadrat.
Tres fronts d’actuació
Amb el diagnòstic sobre la taula, la recepta de Martínez Lacambra demana actuar en tres fronts: ampliar el parc d’habitatge — tant lliure com protegit —, millorar el transport públic i incentivar fiscalment l’accés per a joves i primers compradors. “Les mesures que redueixen l’Impost Sobre Transmissions Patrimonials (ITP) a un 5% o els préstecs d’emancipació pels joves són positives, però no suficients. Cal estimular l’oferta i fer una aposta clara pel transport públic, una inversió decidida per reduir els temps de desplaçament”, conclou.