Ja fa més de dues dècades que el doctor Pablo Gelber (Buenos Aires, 1974) va mudar-se a Barcelona. Des d'aleshores, ha passat per tots els àmbits del sector de la traumatologia de genoll fins convertir-se en un dels especialistes de lesions complexes de genoll amb més experiència i exposició internacional, havent participat a més d'una trentena de congressos al món. El seu tret diferencial, però, no és només la qualitat, sinó l'exclusivitat. Fa quatre anys, va decidir abandonar l'Hospital Universitari Quirón Dexeus per començar a atendre pacients de tot el planeta pel seu compte. La seva premissa és clara: la qualitat és més important que la quantitat.
La seva autonomia li ha permès rebre pacients de tots els racons del món i oferir un tractament personalitzat, allunyat de les presses habituals. Tot un cas d'emprenedoria revolucionària, fins ara mai vista al sector de la traumatologia catalana. Ara, la seva història i el seu model empresarial innovador han quedat reflectits al llibre No es el final de tus rodillas (Círculo Rojo, 2025), una publicació de medicina que també aspira a ser diferent.
Fa anys que el nombre d'intervencions no deixa d'augmentar a tot el planeta. Hi ha llocs com el País Basc on fins i tot s'han duplicat les operacions de maluc i genoll en una dècada. L'envelliment és l'única causa darrere d'aquest increment?
N'hi ha de diverses. Evidentment, l'esperança de vida és una d'elles, perquè si una persona allarga la seva vida, apareixen més problemes físics segons passen els anys. D'altra banda, a la meva parcel·la és més rellevant el fet que la gent fa molta més activitat física que abans. No només l'home, sinó també la dona, a mesura que s'ha anat incorporant al mercat laboral. A més, cada cop hi ha més joves competint esportivament a edats més primerenques, de forma que si ho sumem tot es pot explicar que les xifres s'hagin duplicat.
Entenc, doncs, que gràcies a aquest augment el sector s'ha fet molt gran i ara hi ha més mercat que anys enrere.
Sí, el de la salut també és un mercat d'oferta i demanda. Si es produeix més demanda de metges, tractaments curatius o cirurgies, evidentment hi haurà més gent que vulgui anar allà a cobrir l'oferta. Tot plegat fa que el mercat augmenti, malgrat que aquest és un molt variat. Tant en l'àmbit mundial com al nacional és altament dispar pel que fa a l'oferta, tal com succeeix als sectors que no estan monopolitzats.
Pot aquest panorama generar casos en què s'estigui sobre operant a certs pacients, precisament per la tendència a l'alça del mercat?
Sobre operant i sobre tractant. Certament, pot haver-hi aspectes que es desvirtuïn i se sobre indiquin. Jo em dedico a la cirurgia, però succeeix en camps com la medicina o la salut, que tenen un model mixt entre pública i privada amb molts avantatges, però que alhora pateixen més quan hi ha tendències així. Sobretot en el cas dels privats, perquè vulguis o no és un negoci, i la gent menja d'això. És molt trist veure-ho d'aquesta manera, perquè estem parlant de la salut, però això mateix passa a tots els àmbits de la població o a qualsevol professió. Et trobes gent honesta i d'altra que no ho és tant.
"A Catalunya no falten metges, sinó que no hi ha temps perquè han de fer moltes activitats que no corresponen a la seva feina"
En general, com es troba el sector a Catalunya?
Primer de tot m'agradaria tombar un dogma que diu que ens falten metges. Això és una gran fal·làcia. De fet, Espanya és un dels estats amb una taxa de metges per habitant més alta d'Europa. De metges en sobren moltíssims, però el percentatge de coneixement mèdic aplicat en relació amb el treball clínic no deu superar el 20% del temps total. És a dir, el metge fa moltes activitats que no corresponen a la seva feina, i per aquesta raó no tenen temps. Això és el que genera la falsa percepció que ens falta personal, tant al sector públic com al privat.
D'altra banda, a Espanya hi ha dos sectors molt diferenciats: la sanitat pública i el sector privat de les mútues i assegurances. I després existeix un tercer molt petit, que és bàsicament al qual jo em dedico. Més enllà de totes les crítiques que se li puguin fer, el sistema públic que tenim és molt bo i és una enveja a tot el món. De fet, que sigui tan bo provoca que el privat, si vol ser competitiu, ha d'apostar per una estratègia de preus trencadors. Si no, no poden optar a tenir clients perquè la sanitat pública ja és força bona.
I com ho fan?
Ofereixen uns preus pràcticament ridículs, amb quotes mensuals d'entre 30 i 40 euros. La qüestió és que tot plegat genera que els diners que es paguen pel servei que ofereixen aquestes companyies són gairebé humiliants. Són inferiors a una mà d'obra molt poc qualificada. Hi ha tan bona sanitat pública i tants assegurats, que el marge de medicina privada queda molt reduït a professionals que tinguin un valor agregat i un avantatge competitiu clarament diferenciat de la resta. En aquest cas, els seus potencials clients, o pacients, fan un esforç econòmic per afrontar una despesa d'un servei que no poden oferir ni la sanitat pública ni les companyies d'assegurances. Aquest és el meu sector des de fa un temps.
Quan i com va decidir allunyar-se d'aquests dos grans grups que menciona i apostar per aquesta tercera branca tan exclusiva?
Va ser molt progressiu. No podia deixar-ho tot sobtadament i muntar quelcom nou. Vaig començar a temptejar-ho fa set o vuit anys, amb intents tímids que vaig incrementar amb el temps. El canvi radical va ser fa tres anys. Aleshores treballava en una empresa privada molt important, monopolística al sector a Espanya. Aquest és un altre tema que em preocupa, perquè és una llàstima que el mercat estigui així. Des del meu punt de vista, l'única manera d'oferir un servei diferencial és escapant d'aquests pops devoradors de persones. I així ho vaig fer. Durant aquests quatre anys he canviat coses i he anat millorant el meu mètode. Això és molt important, perquè hi ha gent que presumeix de tenir el mateix llibret que fa deu anys. No crec que parli bé de tu que en una dècada no hagis après res de medicina.
"Conec tècniques quirúrgiques de cirurgians reconeguts que em fan posar les mans al cap. Algunes ni tan sols estan validades o fins i tot van caducar dècades enrere"
Catalunya és un referent mundial al camp de les health tech i derivats. De quina forma han revolucionat les tecnologies el sector de les cirurgies?
Penso que estan molt més avançats els lobbies i els suposats avantatges competitius mitjançant les companyies, que òbviament també han d'augmentar el marge de beneficis i el compte de resultats, que no pas les millores que s'aprecien en el pacient final. Com dèiem abans, aquest és un mercat molt llaminer per als negocis. Juntament amb l'alimentació, és l'únic que té com a potencial client el 100% de la humanitat. Per tant, les companyies que hi competeixen tenen una gran necessitat de destacar entre la resta.
Hem de ser sincers: hi ha empreses que no vetllen per la salut del pacient, encara que ho venguin així. Les companyies d'assegurances, els fons d'inversió... tots han de tenir els seus beneficis i això fa que sovint caiguin en pràctiques de dubtosa qualitat ètica. Al sector hi ha de tot, i costa molt diferenciar, perquè les empreses tenen al seu abast un volum molt gran de mitjans per intentar convèncer la gent de la seva innovació. Sempre recomano dubtar molt dels miralls de colors. A mi m'agrada molt estar a l'última, però al món de la medicina s'ha d'anar amb compte. Oi que no ens posaríem una vacuna que es va crear ahir sense que s'hagin fet anys d'assajos previs? No ho faríem fins que no hagi passat un temps i es demostri que el benefici d'aquesta vacuna és superior del que oferia l'anterior.
En el cas de la traumatologia de genoll, com de diferencial és el tractament en un context de tantes intervencions quirúrgiques?
És increïble. De vegades comento als meus estudiants que a les branques mèdiques de la medicina tot està força regulat i no hi ha marges, però que en el cas de cirurgies tens pràcticament llicència per matar. És a dir, pots fer el que vulguis i és molt estrany que alguna vegada t'acusin o et guanyin un judici perquè hagis fet alguna cosa malament. Evidentment, és tot el contrari si et carregues una artèria important, el pacient perd una cama o fins i tot mor.
En qüestions del dia a dia, el cirurgià ha de col·locar el lligament creuat anterior d'una forma hiperprecisa perquè tingui èxit. Un mil·límetre més o menys i et condiciona totalment el resultat: com i quan funcionarà el genoll, què podrà fer el pacient... Però, en canvi, ningú se n'assabentarà. I malgrat que ho fessin, encara es diria que és part de la intervenció.
Aquesta llibertat pot ser perillosa.
Conec tècniques quirúrgiques de cirurgians reconeguts que em fan posar les mans al cap. Algunes ni tan sols estan validades o fins i tot van caducar dècades enrere. Jo soc conegut per fer cirurgies molt complexes. Rebo pacients de totes les parts del món que busquen un tractament perquè després de diverses intervencions ja no saben què fer, o bé perquè els han proposat diferents coses que s'allunyen moltíssim del que entenc que s'ha de fer. Evidentment, no soc l'amo de la veritat absoluta i no sempre tinc la raó. A vegades es poden fer tractaments diversos que també donen bons resultats, però igualment molts d'ells em semblen cridaners.
Hi ha cap altre tret diferencial entre un tractament estàndard i un prèmium?
Moltíssims, però sobretot el temps. Això succeeix molt a la sanitat pública i a la privada. Si només hi ha cinc minuts per estudiar una articulació, no tens temps de construir una relació metge-pacient. Per mi és categòric entendre què vol i què necessita cada persona. La individualització del tractament només es pot oferir si disposes els temps i els mitjans, perquè cada persona és un món diferent totalment. En el cas de la traumatologia, aquest és un nínxol que pràcticament no existeix.
Abans comentava la seva evolució fins a acabar en aquest nínxol prèmium, però quan va detectar aquesta necessitat per primer cop?
Vaig tenir la sort que durant la meva infància em vaig dedicar a la part més humanista i de les arts. El meu entorn familiar era molt pròxim a la psicologia i la intel·ligència emocional, i això fa que sempre ho tinguis ben present. Em molestava força aquest component mental quan treballava als altres dos sectors. Em vaig adonar que ja no gaudia de la meva feina, i que ni tan sols recordava el nom dels meus pacients. Alguns em saludaven pel carrer i jo ni sabia qui eren, i això és terrible perquè per ells ets una persona molt important. Tot això és la mort com a persona i com a metge, perquè si no t'agrada el que fas, malament rai.
Amb el pas del temps me'n vaig adonar i quan vaig guanyar reconeixement, vaig decidir actuar: estirar el temps de consultes, deixar les companyies d'assegurances, investigar què feien altres especialitats o fins i tot altres àmbits empresarials... En definitiva, sortir de la capsa de la medicina. Ara ho gaudeixo molt més, encara mantinc la relació amb pacients que vaig tractar fa anys. Fer aquest pas no només em va canviar empresarialment, sinó també des d'un punt de vista humà, perquè va provocar que reconnectés amb la meva vocació.
El seu és un cas aïllat o respon a una tendència en el sector fruit d'aquest panorama tan complicat?
Hi ha més casos en altres especialitats. Per exemple, a la cirurgia estètica. Però al món de la traumatologia no conec cap altra persona que ofereixi un servei tan complet com el nostre. Tenim molts pacients que venen de fora, i nosaltres els atenem des que arriben a l'aeroport. Els recollim allà, els portem a un hotel o apartament que l'hem gestionat i se li proveeix tot, fins i tot un telèfon 24 hores els set dies de la setmana. Òbviament, això només es pot oferir quan et dediques a la cirurgia privada i si decideixes apostar per la qualitat en lloc de la quantitat. Nosaltres no busquem augmentar en gran manera el nombre de pacients, perquè si no la qualitat assistencial decauria.
Cada cop és més important construir marca personal també en el sector de les cirurgies?
Ara s'ha fet més habitual, però en el meu cas sempre va ser un tema que em va preocupar i que aleshores no es feia. Els primers anys et miraven malament, es pensaven que volies vendre alguna cosa. Ara tothom s'hi ha sumat. Quan potencies la teva marca personal no vols vendre res, sinó augmentar la teva presència. Si creus en el que estàs fent, no té res de dolent donar-ho a conèixer.
"El 99% de les presentacions dels metges són horribles i avorrides; no hi ha interès per captar l'atenció ni treballar el missatge"
D'altra banda, com he dit abans, sempre m'ha atret molt la part audiovisual i artística i de pensar fora de la capsa. La comunicació també m'apassiona, i en aquest apartat és molt fàcil destacar al món de la medicina, perquè el 99% de les presentacions dels metges són horribles i avorrides. No hi ha interès per captar l'atenció ni treballar el missatge. Personalment, tot això em va ajudar molt a posicionar-me molt bé. D'altra banda, crec que totes aquestes coses les ha de treballar un mateix. Tinc molts col·legues de professió que les seves presentacions les prepara un becari, i això no pot ser. És com si un pintor li diu a un alumne que dibuixi per ell. Cadascú s'ha de preparar la seva marca i pensar com es mostra al món.
En el seu cas, tot això ha derivat en un llibre que ha escrit sobre la seva carrera professional, No es el final de tus rodillas. Té més vocació d'ensenyar o de potenciar la marca personal?
Una mica de tot. Ja he fet molts capítols de medicina i la majoria acabaven impresos i a la prestatgeria. Avui ningú es llegeix llibres de medicina, està tot a Internet. Però no hi havia cap llibre de la persona que es dedica a la branca de medicina, és a dir, un projecte més personal que expliqués per què el metge ha triomfat, per què li ha anat bé, detallant com va forjar el seu mètode.
En el meu cas, no busco vendre el mètode Gelber, sinó explicar com soc i per què tot el que he fet m'ha ajudat a posicionar-me com un doctor totalment diferent en l'àmbit de la cirurgia de genoll. També és un treball d'introspecció: explico vivències de la meva infància, èpoques dures, el que em va marcar com a professional i com a persona. Tot s'orienta cap al final del llibre per explicar el que entenc del genoll i de com ha de ser la relació metge-pacient, que és extrapolable a altres branques de la medicina.