Un projecte ordenat per aconseguir un fi. O sigui, dissenyar un pla. Això és el que han de fer les empreses que vulguin optar a rebre una subvenció del Departament de Política Lingüística per incorporar-hi o enfortir-hi la llengua catalana. De fet, les empreses ja hi estan acostumades, a planificar. Preveuen les vendes amb un pla de màrqueting; els efectius de treballadors necessaris, amb un pla de gestió de personal; les entrades i sortides de capital, en un pla financer; en un pla d’igualtat, un marc igualitari de tracte i d’oportunitats entre homes i dones; miren de reduir o evitar riscos físics i psíquics a les persones treballadores en un pla de prevenció de riscos laborals. Tota empresa inverteix temps analitzant certs indicadors, preveient la casuística que pot ser causant de problemes o friccions, dibuixant solucions a curt, mitjà o llarg termini...
Aleshores, plans lingüístics, ¿per a què, exactament? Organitzacions sindicals i empresarials de Catalunya —Intersindical, UGT, CONC, USOC, Foment del Treball, PIMEC, la Confederació de Cooperatives de Catalunya, el Consell General de les Cambres de Comerç, Indústria i Navegació i, recentment, la CECOT—, com a signants del Pacte Nacional per la Llengua, han compartit la diagnosi que “a més de diversa, la situació del català és complexa i delicada”, i que “en un nombre significatiu d’àmbits [...] l’evolució en l’ús del català fa temps que no és positiva”. Per redreçar la situació de la llengua –que no és altra cosa que redreçar la cohesió interna de la societat catalana i garantir la igualtat d’oportunitats per a tothom– el Pacte identifica nou grans objectius o horitzons, entre els quals hi ha “aconseguir que creixi molt més el nombre de persones que saben i utilitzen el català”; “convertir el català en una llengua plenament oficial de iure i de facto a les institucions públiques, a les empreses i als serveis”, i “incorporar plenament l’ús, l’aprenentatge i l’acreditació del català en el món del treball.”
Davant d’aquells que, de manera reduccionista, pontifiquen que el present i futur del català depèn de l’ús desacomplexat que en facin els individus; o de les mesures coercitives que imposi l’Administració; o de l’exemple modelador de grans empreses i elits econòmiques i socials, el Pacte elabora una visió que, en tant que holística, resulta molt més ajustada a la realitat: “La llengua catalana és un patrimoni compartit del poble de Catalunya, i és com a tal una responsabilitat de totes les persones que són i se senten part d’aquest poble. En un món complex i dinàmic com l’actual, les llengües necessiten el suport de les institucions públiques i privades, però també, i de manera molt decisiva, la complicitat de tota la societat, perquè al capdavall qui parla les llengües són les persones. Són les persones les qui empren la llengua a la llar, a la feina, als centres educatius, als mercats i en les seves pràctiques culturals i de lleure, les que opten per crear en una llengua, les que decideixen aprendre-la i les que la comparteixen i fan possible que l’aprenguin les noves generacions i la gent arribada des d’altres contrades. No cal haver rebut el català per herència familiar, no cal ni tan sols dominar-lo per considerar-lo una part irrenunciable de la societat catalana, per convertir-lo en part de la vida pròpia i per contribuir al present i l’esdevenidor de la llengua. És en aquest sentit que tothom, des de la seva posició i en la mesura de les seves possibilitats, és cridat a fer-se partícip del Pacte i a fer-hi la seva aportació per assolir uns objectius que són de país”.
No és cap casualitat, doncs, que es convidi les institucions a “elaborar els seus propis plans de política lingüística interna”. Si una empresa forma part activa d’aquest cos social, convindrem que no ha d’esperar que un element extern l’organitzi, l’endreci o prescrigui què ha de fer i què no ha de fer. Per contra, en un acte d’autèntica responsabilitat social, hauria d’analitzar quina presència atorga al català, quins usos fa de la llengua en cadascun dels àmbits. En definitiva, auditar-se o fer-se auditar lingüísticament; revisar com pot, en un món global, assegurar espais d’ús per a una llengua mitjana com el català que no vol ser viscuda precàriament. ¿Quines dades de partida té la llengua catalana com a llengua de servei, o sigui, en qualsevol aspecte de la imatge corporativa i de la relació amb els clients i la ciutadania? I com a llengua de treball, tant en la comunicació interna i en les eines de treball com en la gestió de persones, les relacions externes i els sistemes de gestió, etc. ¿quina posició hi té reservada? És inexistent, residual, significativa o exclusiva?
Un pla lingüístic ha d’incloure, doncs, aquesta part de diagnosi. Això, és clar, té un perill. Un perill que, com un vell fantasma, recorre el món malgrat l’avenç de les redemptores tecnologies, i que es lletreja b-u-r-o-c-r-à-c-i-a: una lletania de bones intencions en negre sobre blanc desades en un calaix –directori– oblidat; meritoris discursos en esplèndids seminaris, verbositat buida en auditoris plens. Per això els plans han d’incloure accions tangibles, concretes, mesurables. Palanques de canvi, recanvi, evolució i revolució.
Així, la subvenció per a l’impuls de la llengua catalana a les empreses té com a objecte fomentar el català mitjançant l’elaboració de plans lingüístics que, integrats dins del pla general d’empresa, en planifiquin la incorporació o enfortiment de l’ús efectiu, i que concretin les accions específiques per dur-los a terme. Quines accions, doncs? Per exemple, protocols de gestió de les llengües favorables al català, tallers i materials d’activació oral de la llengua per a treballadors amb coneixements bàsics o nuls de català, que afavoreixin la interacció en aquesta llengua, materials de benvinguda en català i amb perspectiva lingüística per a nous empleats; fixació de normes d’ús en reunions, entrevistes de treball, etc., organització de parelles lingüístiques, reformulació del paisatge lingüístic (fils musicals, publicacions escrites, megafonia interna, contestadors telefònics, etc.), i qualsevol altre activitat empresarial que faci augmentar l’ús instrumental i simbòlic de la llengua catalana. Precisament, tant PIMEC com CECOT fa temps que disposen de documentació útil perquè les empreses, tant si en són associades com si no, puguin prendre idees i guiar-se en un mar de possibilitats en bones pràctiques lingüístiques que esperen, en benefici de tothom, que algú els faci l’empenta que tots plegats necessitem.