Escolta l'article ara…
L’estiu del 2020, en plena època de pandèmia, vam publicar aquest article on relatàvem la caiguda als inferns d’una empresa que havia arribat a ser el primer operador mundial del sector de l’oli i que, a més, tenia un paper destacat en l’àmbit de l’arròs i les galetes. Es tractava de SOS-Cuétara, més tard rebatejada com a Deoleo pels motius que veurem més endavant.
La firma va arribar a la crisi global del 2008 molt ben posicionada en tots els seus mercats, però les estretors que van néixer en aquell moment van fer aflorar tot un seguit de problemes que l’acabarien condemnant. Per una banda, la mateixa crisi va generar una contracció severa a la demanda —observable a gairebé tots els sectors de l’economia— i, més important encara, un canvi d’hàbits dels consumidors en el terreny de l’alimentació, que van passar-se massivament a les marques blanques. Aquest moviment va danyar de manera important a Deoleo —que en aquells moments encara es deia SOS-Cuétara— perquè l’empresa explotava marques de prestigi i, per tant, de preus més elevats.
L’empitjorament del compte de resultats va penalitzar la salut financera de la companyia, que havia finançat el seu intens creixement dels anys previs a la crisi amb un ús excessiu del deute, una pràctica que fins al 2008 no es va revelar com a temerària. L’escanyament financer va obligar els gestors de la companyia a desfer-se d’un dels seus actius més valuosos, com era la divisió de galetes, que donava nom a l’empresa.
L’adquisició de Cuétara s’havia dut a terme entre el 2000 i el 2001 a canvi d’uns 22.000 milions de pessetes (132 milions d’euros) i la marca inicial de SOS Arana va modificar-se per esdevenir SOS-Cuétara. Ara, set anys després de la integració, el negoci va ser traspassat a la catalana Nutrexpa per 215 milions (les expectatives dels venedors eren d’arribar als 300 milions). Per la seva banda, Nutrexpa era una empresa propietat de les famílies Ferrero i Ventura que havia crescut a partir de l’èxit del seu primer producte, el Cola Cao. Els diferents enfocaments de negoci dels accionistes va desembocar en el fet que l’empresa es va dividir en dos l’any 2015. Fruit d’això, van néixer Idilia Foods (dedicada al cacau i en mans dels Ferrero) i Adam Foods (dedicada a les galetes i en mans dels Ventura).
La venda de Cuétara no va suposar el final de la crisi per a SOS, sinó que més aviat va ser el començament. Només un any després, bona part del consell d’administració es va amotinar contra els màxims accionistes, els germans Salazar, que alhora eren president i vicepresident, perquè desconfiaven dels comptes de l’empresa. El resultat va ser que tots dos germans van ser destituïts, encara que van mantenir una posició de control gràcies al 28% del capital que posseïen. Aquesta revolta va fer destapar les males pràctiques en la gestió del negoci, que incloïa l’autoconcessió de préstecs per part dels germans per xifres molt elevades i amb escassa voluntat de retorn dels diners.
Només un any després de vendre Cuétara, bona part del consell d’administració es va amotinar contra els màxims accionistes, els germans Salazar, que alhora eren president i vicepresident
El 2010 va continuar el desballestament de l’empresa, que davant dels molts problemes financers que continuava arrossegant, es va veure obligada a desprendre’s de la vertical d’arrossos, que provenia de l’antiga SOS. El comprador va ser Ebro Foods, que va pagar-ne 205 milions d’euros. Aquesta empresa tenia una llarga història i també era el resultat d’un procés de fusions i escissions. El pas principal es va donar a finals del 1989, quan la Compañía de Industrias Agrícolas (històricament en mans de les famílies Suñol i Carner, però també amb els bancs Santander, Central i Banesto al capital) es va fusionar amb Ebro, igualment dedicada al sucre i que en aquell moment formava part del grup kuwaitià KIO.
Més tard van venir l’entrada i sortida al capital de la làctia Puleva i l’abandonament del sucre, que havia estat el negoci tradicional. Avui dia, Ebro Foods és l’empresa alimentària més gran de l’Estat, i ocupa el primer lloc mundial en el sector de l’arròs, així com el segon en el segment de la pasta. Entre els seus accionistes trobem noms molt rellevants, com la família March, la cervesera Damm i els Carceller o l’estat espanyol. Per sobre de tots hi ha les dues branques de la família Hernández, els Hernández Callejas i els Hernández Barrera, arrossers de tota la vida.
El naixement de Deoleo
Però tornem a SOS, que tampoc va aconseguir solucionar els seus problemes amb la venda de les filials de l’arròs. Per una banda, els germans Salazar van ser portats a la justícia, i per una altra, l’empresa va haver de canviar de nom perquè SOS feia referència a una marca d’arròs, negoci que ja no tenien. Com que l’única vertical que els havia quedat era l’oli, l’empresa va ser rebatejada com a Deoleo, que és el nom que encara manté.
En els anys següents, el valor de les accions a borsa de l’empresa no va parar de caure i una mostra és que el 2014 va entrar un nou accionista, el fons CVC, que va aconseguir un 30% del capital per 135 milions d’euros, aproximadament un terç del que li hagués costat abans de la crisi. L’any següent, CVC va arribar al 50% del capital. La situació de la companyia continuava essent tan dolenta, que el 2020 es va decidir prendre una mesura dràstica com va ser l’habitualment temuda operació acordió, per mitjà de la qual es fa una reducció de capital que absorbeix tots els actius de l’empresa —les accions passen a valdre zero— i seguidament es fa una ampliació de capital per captar nous recursos.

Un cop feta l’operació, l’empresa va tornar a cotitzar a borsa amb un valor total de només 70 milions, quan dotze anys abans havia estat valorada en uns 1.500 milions d’euros. Alguns dels accionistes damnificats d’aquest procés van ser Bankia o algunes caixes d’estalvis andaluses. En aquesta reestructuració va entrar al capital un altre fons d’inversió, els britànics d’Alchemy, de filosofia oportunista (inverteixen en empreses que travessen per situacions delicades, com és el cas que ens ocupa). Des d’aleshores, el valor de les accions ha anat escalant des dels 10 cèntims inicials fins als 40 que es van veure el 2021 i el 2022, però després es va tornar a ensorrar fins als 20 cèntims, una cota en què s’ha mantingut fins a l’estiu passat, en què va arribar fugaçment al mig euro, però per posteriorment quedar-se un altre cop a la banda baixa.
Un cop els principals accionistes, CVC i Alchemy, han considerat que l’empresa ja estava encarrilada, han decidit posar-la al mercat per trobar inversors que la volguessin comprar. Els números han millorat tant en els darrers anys, que no els han faltat les ofertes per triar i remenar. Al final, qui ha aconseguit quedar-se amb la propietat de Deoleo ha estat el consorci format per les companyies espanyoles del sector de l’oli Acesur i Dcoop, que han valorat l’operació en uns 500 milions d’euros.
Al final, qui ha aconseguit quedar-se amb la propietat de Deoleo ha estat el consorci format per les companyies espanyoles del sector de l’oli Acesur i Dcoop
La primera d’elles, Acesur, opera al mercat de l’oli des del 1840 (fundació d’Aceites y Jabones Luca de Tena) a través de marques com Coosur, La Española o Oli Nostrum. Són els líders espanyols en oli verge extra i comercialitzen el 20% de les ampolles d’oli que es venen a l’Estat. El grup factura més de 1.100 milions d’euros i és propietat de la família Guillén. Per la seva banda, Dcoop és una cooperativa de segon nivell amb seu a Màlaga (Andalusia) que agrupa a unes dues-centes cooperatives. Els seus ingressos anuals arriben als 1.400 milions d’euros.
Dèiem que els fons d’inversió CVC i Alchemy havien aconseguit encarrilar a Deoleo i el cert és que el deute net de l’empresa ha baixat des dels 550 milions dels 2020 fins als 86 milions actuals. Addicionalment, la companyia factura 821 milions d’euros i el 2025 va aconseguir entrar en beneficis, generant un resultat de gairebé 20 milions.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat