Uns cavallets et reben a l'entrada. Al seu costat, un passadís interminable que condueix a una sala-cafè amb el sostre rallat en un strip negre i blanc amb un neó vermell despampanant on es llegeix interminablement: Gala, Gala, Gala… Creuant l'estada, un preciós celobert amb un nas-font —disseny de Quintana Partners com la resta de l'interiorisme— que bé podria fer de complement a aquells dalinians llavis Mae-West…
En travessar, una altra sorpresa: Una llibreria amb xemeneia? A hores d'ara, pocs restaurants aconsegueixen arquejar celles (almenys als que ens dediquem a divagar en l'efervescència constant de la restauració barcelonina). Gala sí que posarà més d'un pèl de punta (si no en l'apartat culinari, que també podria) en l'interiorisme que es gasta el nou local del ja famós Grup Isabella's.
Oda al surrealisme dalinià amb nom de dona
Conegudes són ja altres places sota el segell de ràpid fulgor d'Isabella Heseltine, que compte ja amb sis establiments a l'Estat espanyol —projecta una propera obertura a Madrid— i un a Porto. L'entrada del grup inversor Salomon 1965 de la mà de Toni i Harry Serra (amb una cartera valorada en 50 milions), ha fet possible dotar de solidesa al grup en els últims temps i posicionar-se com una de les empreses del sector amb més projecció.
Els seus espais, plens a rebentar quan s'acosta el cap de setmana per un grup d'acòlits desitjosos de colar-se en l'escena in dels new in town, llocs com Harry's o el primigeni Bella segueixen de moda. Cadascun dels restaurants del grup versa sobre una aposta culinària concreta. Gala no. El nou negoci que lidera Marco Garí —i que recupera la plaça on abans estava el mític El Principal— és una amalgama de tot el que a un li pot venir de gust, un grapat de propostes, una mica a capritx del paladar. "A Gala està tan cuidat allò que s'ofereix en els plats com l'ambient en què es degusten", revindica Garí.
El Solomillor Rossini del Gal·la Restaurant. | Cedida
Ho creiem. Josep María Masó, xef executiu, barreja de tot en una carta que mira al gaudi: des de propostes mediterrànies (recomanables: la truita vaga de carxofes amb tòfona negra laminada o els pèsols del Maresme amb butifarra negra), de recepta tradicional (uns impecables macarrons cardenal o uns canelons), a una barra de sushi espectacular que ocupa el 20% de la carta —proveu el tartar de negi toro i caviar. Espectacular—. Som a un japonès? No. Aquí està també el pernil de Guijuelo de 70 mesos de curació tallat a ganivet —el pes de la rodanxa, de 0,4 mil·ligrams, permet que el greix faci ventosa, es pegui al plat i fins i tot es pugui posar en vertical, explica l'aguerrit tallador en la mateixa taula—, i un excel·lent llom alt d'angus de Nebraska per compartir (fora de carta). La vaixella, florejada i vistosa, juga al contrast amb la cromàtica de cada plat. Cadires, coixins i taules formen part d'aquest atrezzo d'un espectacle interiorista al servei de la divertida i disbauxada experiència.
El Canelón gratinat de Festa Major. | Cedida
Copes, te i discoteca (quan es pugui)
Obert tots els dies de l'any, de migdia a matinada, el tardeig clama a una tassa de te en aquest pati domiguero i, ja entrada la nit, copes (l'apartat de coctelería és ben divers i proveït) amb espai club en el subterrani (a més d'un arrencarà un nostàlgic sospir).
Baixem a la condícia. Una tarotista espera darrere una cortina per llegir-nos la mà, a l'altre costat, una màquina Zoltar ens trasllada a Big. Però nosaltres ens resistim a introduir la moneda i que l'endeví ens llegeixi la seva bola de cristall. No volem sentir-nos a The Outer Limits o The Twilight Zone, així que ho deixem per un altre dia. Efectivament, com en un quadre de Dalí, aquí pot aparèixer de tot en qualsevol cantonada.