Fa poques setmanes que la premsa internacional parla amb intensitat d’una possible fusió entre dues de les petrolieres més grans del món, la britànica BP (abans, British Petroleum) i l’anglo-neerlandesa Shell. Segons s’especula, l’operació s’estructuraria a través d’una OPA de Shell sobre BP i no pas mitjançant una fusió entre iguals, atès que la firma de la petxina és molt més gran que el seu rival. El primer mitjà que va parlar d’aquesta possibilitat va ser Bloomberg, el 3 de maig passat. El context internacional de caiguda de preu del petroli afavoreix aquests tipus d’operacions, en un intent per reduir costos via sinergies; en aquest sentit, cal saber que a mitjan gener d’enguany el barril de Brent cotitzava a 82 dòlars, mentre que a començaments de maig s’havia desplomat fins als 60 dòlars, amb una caiguda del 27%. Els darrers dies s’ha observat cert repunt en els preus, quan el barril s’ha situat al voltant dels 65 dòlars.
Un altre factor és el descontentament dels accionistes de BP, que han vist com els beneficis de la companyia han caigut a la meitat en el darrer exercici. No és estrany trobar arguments entre els analistes que apunten al gir cap a polítiques verdes com a culpable d’haver causat aquesta reducció de resultats. Entre els accionistes més revoltats hi ha el fons d’inversió Elliott Investment Managers, un fons activista -a diferència d’altres com BlackRock o Vanguard, bàsicament enfocats en la gestió passiva- que vol fer servir el seu 5% per pressionar als gestors de la companyia per tal que abandonin les polítiques verdes i retornin als beneficis elevats. El cert és que les accions de BP han davallat de forma dràstica en els darrers temps, fet que ha disparat l’alarma dels inversors.
Per la seva banda, Shell també s’ha vist copejada a borsa per la caiguda dels preus del petroli, però la seva gerència està immersa en un programa de recompra d’accions molt agressiu que ajuda a sostenir la cotització. La raó d’aquesta política és que estan convençuts que les accions de la seva empresa cotitzen des de fa temps amb un descompte poc justificable, el que les fa una inversió atractiva. En tot cas, la diferència de dimensions entre totes dues companyies és molt a favor de Shell, que té una valoració de mercat de 146.000 milions de lliures, pels 56.000 milions de BP. En cas de dur-se a terme la fusió, Europa tindria un jugador de primer nivell, capaç de competir amb els monstres americans ExxonMobil i Chevron.
Un fort lligam amb les fusions
Per descomptat, aquesta unió de dues grans firmes petrolieres no seria la primera d’un sector acostumat des de fa molts anys de moure’s a cop de fusió. El que en el seu dia eren les llegendàries Set Germanes, avui encara és una elit més tancada. La mateixa Shell, la de la petxina, prové d’una fusió entre dues companyies que es van unir el 1907, la neerlandesa Koninklijke Nederlandse Petroleum Maatschappij (o Royal Dutch Company, fundada el 1890) i la britànica Shell Transport and Trading Company, fundada el 1897. Per la seva banda, la BP es deia British Petroleum des del 1954, quan va adoptar aquest nom en detriment de l’anterior, Anglo-Iranian Oil Company (AIOC), establert el 1935.
Tampoc aquesta era la marca inicial, perquè havia estat fundada el 1909 com a Anglo-Persian Oil Company (APOC), després que el multimilionari australià d’origen britànic William Knox D’Arcy aconseguís una concessió per fer prospeccions per part del Shah de Pèrsia, previ pagament de 20.000 lliures esterlines, a més d’accions de la futura companyia i un percentatge dels beneficis. El 1951 el parlament de l’Iran va nacionalitzar la companyia, però l’estatus va durar ben poc perquè un oportú cop d’estat contra el primer ministre Mohammad Mosaddegh (1953) va permetre recuperar la situació anterior.
En el passat, també les gegantines ExxonMobil i Chevron han experimentat operacions de fusió amb Socony, Esso o Socal
Pel que fa a les dues grans companyies americanes que hem esmentat abans, ExxonMobil i Chevron, també hi ha una llarga història al darrere. La primera d’elles ha estat sempre vinculada a la família Rockefeller, grans magnats del petroli. El 1998, dues grans companyies, Exxon i Mobil es va fusionar, però totes dues compartien passat, perquè Mobil era la denominació que va prendre la Socony el 1963, i la Socony no era una altra que la Standard Oil Company of New York, o sigui, una de les filles de la Standard Oil original, l’empresa mare dels Rockefeller.
I resulta que Exxon era l’evolució d’Esso, una firma sorgida també de la Standard Oil, que va prendre com a denominació les inicials de la companyia matriu (S.O.). El 1911, el Tribunal Suprem dels Estats Units va dir que la petroliera incomplia la legislació antitrust i va obligar a dividir-la en ni més ni menys que trenta-quatre companyies més petites. I d’aquí van sorgir l’una i l’altra.
Però la influència d’aquesta família tan poderosa encara va més enllà, perquè l’altra petroliera que hem esmentat, la Chevron, també té origen al negoci dels Rockefeller. I és que el seu nom anterior era Socal, o sigui, Standard Oil of California (també nascuda producte del big bang que va provocar la sentència del Tribunal Suprem), fins que el 2013 van adoptar el xebró com a denominació corporativa (anteriorment, Chevron havia estat una marca dels seus productes, en un cas semblant al de Repsol, quan Repesa va modificar el seu nom per començar a fer servir el d’un producte lubricant que comercialitzava). Per cert, la Socal, abans de canviar de denominació s’havia fusionat (1984) amb una altra de les set grans, la Gulf, que pertanyia a la família Mellon.
Si la fusió entre Shell i BP s’arribés a produir, la companyia resultant seria més gran que Chevron en capitalització i quedaria molt a prop d’Exxon. Seria la segona companyia energètica del món d’entre les cotitzades a borsa.