Els egos maten l’èxit

Després d’un inici de temporada il·lusionant, amb golejades, remuntades i bones sensacions, el FC Barcelona va empatar contra el Rayo Vallecano en un partit travat i incòmode. Però el més destacat de la jornada no va ser el resultat, sinó la roda de premsa posterior de l’entrenador alemany, Hansi Flick, que va deixar anar una frase realment contundent: “Els egos maten l’èxit”. Coneixedor que els triomfs del curs anterior es van construir sobre el bon ambient de vestidor i la cohesió del grup, Flick semblava detectar els primers símptomes de l’individualisme i la pèrdua d’esperit d’equip. Així que va decidir llençar una advertència que, lluny de ser exclusiva per al món del futbol, es podria emmarcar i penjar a la porta d’entrada de qualsevol organització.

💡El diari @sport obre avui amb una portada magnífica.

Una frase senzilla de Hansi Flick que podria ser elevada a principi fonamental del #management.

I que té gran aplicabilitat en la gestió esportiva, empresarial, política… i fins i tot en la vida personal.#lideratge #ego pic.twitter.com/JcAfhE2Yax

— Oriol Montanyà (@oriolmv) September 2, 2025

De fet, quan parlem d’egos en la gestió dels equips, ens referim sempre a la percepció que tenim de nosaltres mateixos. Perquè en el moment que aquesta percepció es distorsiona a l’alça, acostuma a generar comportaments tan nocius com l’arrogància en el tracte, el menyspreu al treball col·laboratiu, el rebuig a l’aprenentatge, la necessitat constant de reconeixement o la manca d’autocrítica. Unes conductes típiques dels egos sobredimensionats que, a banda d’enrarir el clima laboral, fan trontollar el millor actiu de qualsevol organització: el compromís col·lectiu. I és que, només si tothom rema en la mateixa direcció, es poden assolir les fites proposades.

Potser, doncs, caldria recuperar una concepció més clàssica del terme ego, com la que proposava Sigmund Freud. Segons el pare de la psicoanàlisi, l’ego és una instància psíquica de la personalitat que actua com a mediadora entre els instints, la consciència i les exigències de la realitat. És, en definitiva, la part racional i realista de la ment, que busca l’equilibri entre el desig personal i les normes socials, amb la voluntat de conviure en pau amb un mateix i amb l’entorn.

"Quan parlem d’egos en la gestió dels equips, ens referim sempre a la percepció que tenim de nosaltres mateixos"

Aquesta idea de l’ego com a espai de mediació també pot servir en l’àmbit professional. Perquè l’equilibri ideal passa per gestionar les tensions entre el benefici individual i l’interès col·lectiu. Un centre de gravetat que es fa més necessari en el context actual, on els discursos imperants sovint glorifiquen l’autocura i el benestar propi per sobre de qualsevol altra consideració. I empesos per aquest relat, podem acabar creient que l'èxit és un camí a recórrer en solitari. Però en realitat, vincular les aspiracions personals a projectes compartits, amb bones dosis de generositat que compensin les temptacions d’egocentrisme, acostuma a ser el camí més segur per assolir cims. Es tracta d’aplicar allò que tan bé resumeix el lema de la filosofia africana Ubuntu: “Jo soc, perquè nosaltres som”.

També el malaurat polític Alfredo Pérez Rubalcaba reflexionava sobre aquesta qüestió. Deia que si un professional deixava d’identificar-se amb l'èxit de la seva organització, era hora de replantejar-se el futur. I ho il·lustrava amb la història d’un futbolista famós que va decidir deixar el seu equip el dia que el van asseure a la banqueta i es va adonar que ja no li importava qui guanyés el partit. Perquè, si la victòria de l’equip deixa de ser una alegria compartida, potser és que ja no formes part de l’equip.