Som a finals de l’any 1982. A la sisena planta d’un dels edificis Trade de Barcelona, a la Gran Via de Carles III, un empresari català molt rellevant espera una visita. Quan els convidats arriben -tres homes procedents de Madrid- el català es disposa a escoltar el projecte que li volen oferir. El qui porta la veu cantant és un vell conegut de l’empresari català, perquè coincideixen al consell d’administració d’una empresa força important. El segon, menys xerraire, també és conegut. En canvi, el tercer, un noi amb ulleres, d’uns 35 anys d’aspecte gris i rostre anodí és del tot desconegut. El líder del grup explica que cal aprofitar l’oportunitat que els ofereix la crisi bancària que s’està vivint, perquè la majoria dels bancs s’estan traient de sobre les seves filials industrials. Han posat els ulls en una constructora local que havia estat a l’òrbita de Banca Catalana a través del Banc Industrial de Catalunya, però que per causa dels problemes de solvència de l’entitat de la Diagonal, havia acabat en mans del Fons de Garantia de Dipòsits. Pensen que amb una petita inversió, l’Estat els vendrà la companyia, que factura uns 1.000 milions de pessetes i dona feina a més de cent persones. També creuen que per dur a terme l’operació els cal una persona com el seu amfitrió a la reunió, ja que els pot aportar el prestigi empresarial a Catalunya que ells no tenen. Malgrat els esforços del trio madrileny, l’empresari català rebutja entrar l’operació i els diu que no està gens interessant en el negoci de la construcció. El to fatxenda dels visitants tampoc no hi ha ajudat gaire.
Pocs mesos després, el 1983, es va realitzar la compravenda de l’empresa -Construcciones Padrós- sense la participació del català, i així va ser com tres homes procedents de l’administració pública madrilenya van començar la seva cursa cap al capdamunt del món dels negocis. El preu pagat va ser d’una pesseta per acció, un import simbòlic, tot i que el Banc Industrial de Catalunya hi havia invertit més de cinc-cents milions. L’home que havia liderat la reunió de Barcelona era Juan Torres Piñón, l’altre, Pedro López Jiménez, i el noi gris que no va obrir la boca es deia Florentino Pérez. Tots tres miraven de fugir de l’administració pública després de l’esfondrament del seu partit, la UCD.
Si repassem els seus èxits, comprovem que, sovint, els mèrits de les grans operacions són atribuïbles a terceres persones, de les quals Florentino n’ha acabat prescindint
L’adquisició de Construcciones Padrós va ser la primera d’una cursa accelerada cap el poder, perquè després vindria la compra d’Ocisa (que pertanyia al Banco Urquijo) i la fusió amb la constructora Ginés Navarro, de la família March. En efecte, el 1997 es va produir la gran fusió del sector de la construcció, quan OCP (la companyia resultant de la unió de Padrós i Ocisa) es va ajuntar amb Ginés Navarro per formar la firma ACS (Actividades de Construcción y Servicios) que coneixem avui dia. Durant un temps, la família March van ser un dels accionistes principals d’ACS, però van acabar sortint per la porta del darrere no gaire satisfets de les pràctiques de l’enginyer madrileny. El cert és que si fems un repàs acurat dels èxits de Florentino Pérez, comprovem que sovint els mèrits de les grans operacions són atribuïbles a terceres persones, de les quals l’empresari madrileny n’ha acabat prescindint. I és que, segons diuen els que el coneixen, a ell li agraden més les relacions públiques que trepitjar obres. Per altra banda, no deixa de ser curiós que els dos pilars sobre els quals Florentino Pérez ha edificat la seva fama i la seva fortuna, el Real Madrid i la firma ACS, hagin tingut l’embrió en dues entitats fundades per germans catalans de cognom Padrós; el club blanc va ser creat pels germans Carles i Joan Padrós Rubió, mentre que la constructora amb la va començar el periple empresarial havia estat muntada per Camil i Josep Padrós Giró. Casualitats o destí, qui sap.
“Operació Roca”
Podria sembla que la carrera de Florentino Pérez havia estat un seguit d’èxits durant tres lustres, però enmig del creixement industrial (la compra de Construcciones Padrós va ser el 1983 i la creació d’ACS, el 1997) hi ha algun fracàs, sobretot el polític. I és que el 1986 va sortir a la llum una operació molt ambiciosa que pretenia aconseguir el màxim de poder polític a l’Estat, un pla anomenat “Operació Roca”, perquè tenia com a persona clau a Miquel Roca Junyent, en aquell moment un element de molt de pes a la Convergència i Unió hegemònica. Convençuts que existia un buit electoral després de la desintegració de la UCD, un grup de persones es van posar a treballar per muntar un partit que ocupés el centre liberal del panorama estatal. La seva voluntat de remoure les bases de la política quedaven de manifest amb l’altra denominació que tenia el projecte: “Operació Reformista”. El pla era substituir la UCD a partir de captar els suposats votants orfes que crien que en algun lloc devien existir, i engreixar-se gràcies a tot aquell segment de la població allunyada del socialisme (en aquells temps encara existia la creença popular que el PSOE era socialista) i que tampoc combregaven amb les idees conservadores heretades del franquisme que propugnava Alianza Popular.
Després de tres anys de treball, el 1986, el partit va afrontar el seu primer (i últim) embat electoral, amb una escuderia que se les prometia molt felices: el ja esmentat Miquel Roca com a cara visible, Florentino Pérez com a tresorer i secretari general, i el prestigiós advocat Antonio Garrigues Walker com a president del partit. També amb Juan Torres Piñón, a qui hem conegut abans com líder de l’operació de compra de Construcciones Padrós. El partit va ser batejat com a Partido Reformista Democrático i van caldre prop de 2.000 milions de pessetes (uns 12 milions d’euros, una fortuna a l’època) per posicionar la marca al mercat amb certes garanties, o això creien. El 22 de juny del 1986 era la data clau, el dia de les eleccions generals on Felipe González Márquez (PSOE) havia d’intentar revalidar la majoria obtinguda quatre anys abans i on el PRD havia de treure el cap com a tercer en discòrdia (juntament el mateix PSOE i l’Alianza Popular de Manuel Fraga Iribarne). Però el daltabaix va ser colossal, tant, que ningú s’ho esperava: zero diputats. Ridícul històric per a l’operació de moda a la política estatal. Cal dir que alguns membres destacats del PRD van passar de la decepció a la indignació la mateixa nit de les eleccions quan van comprovar com, qui havia liderat el projecte durant tota la campanya, Miquel Roca Junyent, s’esborrava del fracàs amb un cinisme sense límits dient que li sabia greu la derrota “pels seus amics i companys del PRD”, com si a aquell partit només el conegués per referències.
Tornem a fer un salt en el temps i viatgem cap el 1995, quan es va posar de manifest una altra de les ambicions de l’enginyer madrileny: esdevenir president del Real Madrid. En aquelles eleccions no va poder tombar al president en exercici, Ramón Mendoza Fontela, que havia arribat a ser màxim responsable de l’entitat deu anys abans i que havia capitalitzat l’èxit de la generació de jugadors anomenada “Quinta del Buitre”. Un lustre més tard, l’any 2000, Florentino Pérez ho va tornar a intentar i aquest cop sí que va aconseguir destronar el president del moment, Lorenzo Sanz Mancebo, que havia heretat el càrrec com a delfí de Mendoza.
Les dues etapes de Florentino al Real Madrid s’han caracteritzat pel gegantisme i pel blindatge en el poder
Les dues etapes de Peréz al capdavant del club blanc (2000-2006 i 2009-present) s’han caracteritzat pel gegantisme i pel seu blindatge en el poder. Per aquell grup de jugadors coneguts com a “galàctics”, un terme exageradament pretensiós encunyat per la premsa de la Meseta i que casa a la perfecció amb el caràcter del club, però també per la reforma dels estatuts de l’entitat de la Castellana que provoca que Florentino Pérez sigui gairebé inamovible del poder i pugui gestionar el club com si fos una empresa de la seva propietat. La seva gestió, sobretot la segona etapa, ha tingut com a full de ruta la victòria a qualsevol preu, encara que sigui alterant la realitat a través dels mitjans de comunicació que té sotmesos o, més modernament, gràcies a decisions inexplicables del vídeo-arbitratge. Té al seu haver tot un seguit de Copes d’Europa (cinc en nou anys) guanyades amb un futbol mediocre i envoltades de prou circumstàncies estranyes, com perquè fins i tot el més ingenu tingui la mosca darrere l’orella.
Com sempre diu el periodista José María García, Florentino juga amb les cartes marcades
El domini que el president blanc exerceix sobre els mitjans estatals (els catalans no cal, son submisos al relat de Madrid per simple incompetència i ignorància) provoca que el Real Madrid sempre sigui el protagonisme del fil narratiu, encara que per mèrits esportius no li pugui correspondre. També es comprova això quan apliquen aquella màxima dels gurus de la imatge consistent a que no et relacionin mai amb una mala notícia, praxis que els mitjans madrilenys apliquen fidelment (quan algun escàndol sigui de l’índole que sigui, esquitxa un jugador del club blanc, aquest sempre sortirà a les imatges amb altres samarretes, però mai amb la del Real Madrid). I és que, com sempre diu el periodista José María García, Florentino juga amb les cartes marcades. Podem tenir una idea de com pensa aquest magnat de la construcció gràcies a les gravacions privades que es van filtrar l’estiu de fa dos anys, on es dedicava a insultar a la majoria de gent que l’ha envoltat en el club en els darrers anys.
Potser José María García té raó, i Florentino Pérez més que un home talentós i intel·ligent és algú que juga amb les cartes marcades i que considera que per aconseguir l’èxit cal emprar tots els mitjans, per poc honorables que aquests siguin.