Era l’any 1989 quan Bill Gates, el magnat empresarial nord-americà i cofundador de Microsoft, va decidir invertir recursos i capital en un projecte avançat al seu temps: Corbis, una agència audiovisual destinada a crear un immens arxiu digital d’imatges i a portar l’art a les pantalles domèstiques. “Però les televisions encara eren de tub, el plasma trigaria a arribar i la tecnologia no estava preparada”, relata a VIA Empresa Pol Rosset, CEO i cofundador de WindowSight.
Avui, aquell futur ja és present i beu del referent de Gates, però no arriba des de Seattle, sinó des de Terrassa. I és precisament aquí on conflueixen les dues llavors del projecte. La primera, un record familiar: “Com és que tenim accés a tota la música, l'esport i totes les pel·lícules del món, però no a la fotografia, la pintura o el videoart?”, es preguntava Rosset en un viatge als Estats Units amb el seu germà Oriol i el seu pare Joan. D’aquella pregunta espontània en va sorgir la visió de WindowSight, que vol fer amb l’art i la fotografia visual el que Spotify va fer amb la música: convertir-la en un bé accessible, quotidià i global.
La segona llavor és de caràcter local: “El concepte també neix d’una col·laboració que vam fer amb un fotògraf terrassenc per transformar la televisió en un espai d’imatges en directe”, explica Rosset. I dit i fet, el novembre de 2017, pare i fills van constituir l’empresa amb la creença ferma que l’accés a l’art havia de ser democràtic: “No és que a la gent no li agradi l’art, és que pressuposem que a la gent li ha d'agradar l'art sense abans haver viscut una experiència de manera senzilla”, defensa Rosset. I hi posa un exemple gràfic: “Ningú pagaria 200 euros per veure un partit de futbol o per anar a un concert de la Rosalía sense haver-la escoltat mai”.
Rosset (WindowSight): “Ningú pagaria 200 euros per veure un partit de futbol o per anar a un concert de la Rosalía sense haver-la escoltat mai”
A partir d’aquí, emergeixen diversos interrogants: com es tradueix aquesta visió en un producte real i tangible? Què és exactament WindowSight, a qui s’adreça i com es monetitza una plataforma que vol convertir la televisió en una galeria artística?
Família de músics i entorn d’artistes
Els Rosset van créixer envoltats d'instruments i amistats vinculades al món de l'art: “Som una família de músics, tot i que a títol universitari jo soc enginyer mecànic”, assenyala el cofundador. Aquest doble vessant -cultural i tècnic- els va empènyer a treballar sota la premissa que l’art havia de ser accessible, sense quedar atrapat entre les parets dels museus i les galeries. La seva resposta va ser construir una plataforma capaç de convertir qualsevol televisor en una galeria digital viva, lluny d’una mera aplicació decorativa, un espai on l’art -fotografia, pintura, il·lustració o videoart- circula, respira i s’actualitza com una llista de reproducció musical (playlist).
La idea s’adreça a dos mons que fins ara caminaven separats. D’una banda, els usuaris que volen conviure amb l’art sense rituals ni barreres, simplement encendre la televisió i trobar-hi una finestra al món. De l’altra, artistes professionals que cerquen una via de distribució global, justa i controlada. La plataforma els ofereix un catàleg curat, una audiència majoritàriament internacional i un model de remuneració transparent. L’usuari paga una quota mensual -amb plans gratuïts, bàsics i prèmium- i accedeix al catàleg complet segons el nivell de subscripció. “Si pagues més tens més funcionalitats; si pagues menys, menys; i si accedeixes de manera gratuïta, encara menys”, resumeix el cofundador amb naturalitat.
Els Rosset treballen sota la premissa que l’art ha de ser accessible, sense quedar atrapat entre les parets dels museus i les galeries
La clau, però, és com es reparteixen els diners. A diferència de comprar una obra concreta, la quota de cada usuari es distribueix entre els artistes segons el temps de visualització real. Si algú paga deu euros i només mira una obra, aquella obra rep cinc euros. En canvi, si es miren dues peces -una durant deu minuts i l’altra durant 90-, "el 90% dels diners van a la segona i el 10% a la primera", precisa Rosset.
WindowSight es beneficia aproximadament del 50% restant, tot i que cal matisar que d’aquí cal descomptar costos de streaming, allotjament i percentatges dels socis tecnològics. La sostenibilitat del model, diu el cofundador, depèn de l’escala: “Com més pantalles hi hagi alhora, més fàcil és créixer”.
Un projecte local amb aval internacional
WindowSight ha crescut, sobretot, fora de casa. “Tenim artistes de 60 països i menys del 10% són de l’estat espanyol”, apunta Rosset. El projecte s’ha expandit allà on ha trobat dos elements clau: idioma i credibilitat. La raó? Una de les hipòtesis que sempre han posat sobre la taula és que, quan trucaven a artistes de Barcelona o Manresa, costava que els prenguessin seriosament. “Érem dos nanos de vint-i-pocs anys parlant d’una plataforma que volia revolucionar les teles”, recorda amb ironia. En canvi, quan el primer fotògraf de National Geographic -portada quinze vegades a la revista- va acceptar sumar-s’hi, tot va canviar. Aquell sí va actuar com un aval immediat: de sobte, els escoltaven més a fora que no pas a prop.
A partir d’aquí, el boca-orella va fer la resta: “Entre altres fotògrafs s’ho anaven dient: ‘Aquests paios són bona gent, jo m’hi he sumat’”, explica. I cada nou artista obria la porta a un altre nínxol, un altre país, i un altre ecosistema creatiu. El resultat és una comunitat global que utilitza WindowSight com a alternativa a la pantalla negra i com a manera de conviure amb l’art sense rituals ni barreres. “Una parella de Califòrnia ens va dir que no havien anat mai a una galeria d’art i ara tenen WindowSight encès vuit hores al dia”, afirma amb orgull Rosset.
El projecte s’ha expandit allà on ha trobat dos elements clau: idioma i credibilitat, i ha generat un retorn de més de 100.000 usuaris registrats actualment
També hi va ajudar el fet que tota la comunicació fos en anglès des del primer dia. “Com a startup no pots arribar a tot arreu, has de prioritzar on tindràs més retorn”, subratlla. I és aquest retorn el que es tradueix en més de 100.000 usuaris registrats actualment, una xifra optimista que els posiciona, però que “ha passat per diverses fases que han frenat l’activitat real”, puntualitza Rosset.
“Una de les més crítiques va ser obligar els usuaris a descarregar-se l’aplicació del mòbil per gestionar qualsevol acció. Estàvem perdent fins al 70% dels usuaris només per això”, reconeix. La nova versió, que es llançarà en menys d’un mes, resol aquest coll d’ampolla: tota l’experiència -escollir contingut, seguir artistes i crear col·leccions- es podrà fer directament des de la televisió. El mòbil continuarà existint, però passa a ser opcional. Fins ara, l’aparell televisiu només mostrava l’obra, però ara esdevindrà el centre de control de tota la plataforma.
El camí fins aquí no ha estat lineal. Rosset explica que, en vuit anys, moltes de les startups que intentaven crear quelcom semblant han desaparegut perquè el model no era rendible. “Ha estat ruïnós; nosaltres hem aguantat a pulmó, aixecant inversió i fent mans i mànigues”, admet. El 2024 va ser especialment dur perquè van haver d’acomiadar la meitat de l’equip i van començar el 2025 sent només tres persones. Però aquell any també va marcar un punt d’inflexió: el mercat va començar a girar cap a les art TVs, i WindowSight va saber aprofitar l’oportunitat. Avui dia, l’empresa ha tornat a créixer i ja suma divuit persones, amb un equip de desenvolupadors reforçat i preparat per sostenir l’escala que exigeixen els nous acords internacionals.
Rumb cap a Las Vegas: l’acord amb LG i altres salts globals
A tall d’anècdota, quan aquest diari va contactar amb Rosset per preparar l’entrevista, el va enganxar volant cap a Las Vegas. No es tractava d’un viatge d'oci i turisme, més aviat era una visita amb el Consumer Electronics Show (CES), la fira tecnològica i punt de trobada anual del món amb les grans marques que presenten les innovacions que marcaran el futur del consum digital.
En aquest escenari, WindowSight hi jugava una partida decisiva. "Les firmes del sector fa temps que busquen maneres de monetitzar els seus dispositius més enllà de la simple venda del maquinari", assenyala Rosset. I la plataforma vol encaixar aquí com una peça de precisió, amb l'objectiu de convertir la televisió en un espai actiu, obert i permanent. Aquesta proposta -simple per a l’usuari i estratègica per a la indústria- és exactament la que ha captivat LG Electronics.
LG ha incorporat WindowSight als seus televisors intel·ligents amb un botó propi al comandament a distància -com passa amb Netflix- el qual permet accedir directament a galeries d’art en 'streaming'
La multinacional coreana va integrar l'aplicació el setembre de 2025 dins de Gallery+, i des de llavors l’ha convertida en un dels seus principals proveïdors de contingut artístic. L’acord, però, va molt més enllà d'aquesta associació. LG ha incorporat WindowSight als seus televisors intel·ligents amb un botó propi al comandament a distància -com passa amb Netflix- el qual permet accedir directament a galeries d’art en streaming. La idea es resumeix en un concepte que Rosset repeteix sovint: “El botó de l’art”, un accés immediat a un catàleg de més de 15.000 obres de 250 artistes internacionals.
Ara bé, l'aliança amb LG no sembla ser l'única que s'ha anat coent al llarg dels mesos. A Las Vegas, Rosset es va reunir amb figures de rellevància dins l'ecosistema dels televisors, que busquen exactament el mateix: una galeria que doni vida a les pantalles quan no s’hi mira contingut audiovisual, evitant així una taca negra al menjador o a l'oficina per donar pas a un suport artístic que els permeti monetitzar-la mentre està “en repòs”.
Val a dir que aquests acords no alteren una de les línies vermelles de Rosset: l’art que alimenta WindowSight és -i vol continuar sent- plenament humà. La companyia utilitza la intel·ligència artificial per optimitzar processos interns i automatitzar tasques del dia a dia, però rebutja frontalment la generació d’imatges amb IA. “Nosaltres volem donar llum a obres creades per persones reals”, defensa el cofundador. I així, mentre la indústria corre cap a l’automatització, WindowSight convenç firmes com LG perquè ofereix allò que els algoritmes no poden fabricar: l'autenticitat.