Hi ha moltes dones i homes de la cultura que separen clarament l’art que originen dels diners. Creuen que d’aquesta manera es mantenen purs; consideren tan sublim la seva professió que defensen que aquest bé tan apreciat no es pot barrejar amb els negocis. D'altra banda, les dones i els homes de l’economia no acaben d’abandonar el tic de tractar-la com la germana petita a la qual cal cuidar, riure-li les gràcies i finançar totes les despeses sense pensar en el retorn; vaja, que entre ells encara genera desconfiança, més atents a les desgravacions de la llei de patrocini en curs que al ROI real. Són el Yin i el Yang, deixant de banda qui és el masculí i qui el femení.
Uns i altres s’emmirallen aquests dies amb la xifra màgica que acaba de fer pública la Fundació Cotec: cada euro invertit en la cultura genera 1,75 euros, un guarisme gens menyspreable si el comparem amb la rendibilitat en altres sectors. Per exemple, la rendibilitat mitjana de la inversió immobiliària en oficines a Espanya seria del 12,7% segons invernomics.com; la del fons R Fi de Renta 4, del 8%; la de la gran distribució comercial, entre el 2 i el 3%, segons Asedas; o la de la logística i transport, entre l'1 i el 2%, reproduint fons del sector.
En el cas de la cultura, a part d’aquest considerable efecte multiplicador, s’ha d’afegir un seguit d’aspectes cabdals tant o més importants, com ara: la contribució a la llibertat personal i a la capacitat d’autoafirmació personal; l’impuls de la cohesió social i la convivència; el foment de la creativitat i la innovació; la reafirmació de la identitat col·lectiva; la promoció de la formació en valors; la preservació de la memòria col·lectiva; l’equilibri de la salut mental; l’educació; el benestar general. Es tracta, per tant, d’un capital social que a part els retorns directes i tangibles, cal sumar-hi els indirectes, els induïts i els intangibles.
Invertir en cultura no és només rendible en termes econòmics directes de la proporció 1/1,75, sinó que també enriqueix la societat en aquestes múltiples dimensions. Més encara en aquests moments en els quals s’estan produint desplaçaments perillosos cap al pensament simplista i únic que erosiona els fonaments de la democràcia; ja sabem la raó per la qual aquests moviments populistes carreguen contra els pressupostos culturals i els polvoritzen tan aviat com arriben al poder.
Sospites
És possible que aquesta dada ajudi a fer que desapareguin moltes sospites entre aquells que associen la cultura a un sector subvencionat -encara que la majoria dels sectors ho estiguin en major o menor quantia, en un moment o altre del seu cicle de vida- com la indústria agroalimentària, l’automòbil elèctric o la innovació.
El sector cultural i creatiu europeu genera el 4% del PIB i ocupa més gent que les telecomunicacions o la construcció
La cultura no és només teatre i poesia o música clàssica. És tot això, sense dubte, però també aplega la indústria editorial, els videojocs, el sector audiovisual, les arts digitals i de creació multimèdia, les músiques diverses, el disseny, l’arquitectura, el patrimoni els arxius, els diferents turismes, els moviments educatius, el pensament crític, la creació... Eurostat assegura que el sector cultural i creatiu europeu genera el 4% del PIB i ocupa més gent que les telecomunicacions o la construcció.
Addicionalment, l’estudi de la Fundació Cotec indica que tres de les cinc branques d’activitat del sector cultural a Espanya gaudeixen de salaris superiors a la mitjana; es tracta de la programació i emissió de ràdio i televisió, de l’edició, i de la creació artística i espectacles. No és qüestió de negar la precarietat en bastants professionals del sector, però molts es guanyen bé la vida de forma permanent.
Rendibilitat de les activitats culturals
Si a l’inici dels projectes culturals es requereixen sovint recursos públics -que per això estan-, un cop superen els primers passos, a part d’aportar riquesa al territori, molts d’ells esdevenen rendibles econòmicament parlant. Els efectes directes, indirectes i induïts a llarg termini van molt més enllà del nombre d’entrades venudes, de refrescos beguts o de gadgets adquirits; el més important és el flux d’activitat econòmica que desenvolupen a l’entorn, els llocs de treballs puntuals oi fixes creats, les noves infraestructures necessàries i els serveis de turisme, hostaleria, transports, immobiliari, distribució o públics que provoquen l’atracció de natius i visitants.
Fixem-nos en la quantitat de projectes culturals tractors de negoci de casa nostra: Museu Dalí, Museu Picasso, MNAC, Museu de la Ciència CosmoCaixa, Born Centre de Cultura i Memòria, o MACBA; Montserrat o Món Sant Benet del Bages; Festivals Sound, Sonar, Cruïlla, Temporada Alta de Girona, Cap Roig, Peralada i molts d’altres de menor dimensió; desenes de plataformes de cine, com Filmin; centenars de teatres escampats pel territori com el Teatre Lliure, el Grup Focus, o el Teatre Nacional de Catalunya; milers d’editorials i llibreries solvents; i desenes de milers de rutes turístiques.
Sector estratègic
Per aprofitar aquest potencial, més enllà de les declaracions públiques, cal reconèixer la cultura com un sector estratègic, la qual cosa requereix, primer, que el sector públic disposi de polítiques efectives pròpies en vers les activitats del sector i major pressupost; i, segon, que la legislació afavoreixi molt més la inversió privada. En aquest sentit, malgrat les modificacions de la llei espanyola de patrocini i mecenatge i l’increment dels pressupostos públics, l’impuls al suport empresarial en favor de la cultura, la ciència, l’activitat esportiva, i l’educació no va tan lluny com en altres països.
El marc legal és massa rígid fiscalment poc encisador. A França, per exemple, les deduccions fiscals per les donacions i activitats culturals són del 60%; al Regne Unit i a Alemanya, el patrocini es pot deduir completament com la despesa de màrqueting; i als Estats Units, la legislació més laxa, tot el que una empresa dona sense ànim de lucre en favor de l’esport, l’educació, la cultura, el suport científic és deduïble.
Plantejada a llarg termini, aquesta inversió pot ajudar a recuperar definitivament la muntanya de Montjuïc pels barcelonins i els turistes, i a revifar la “ciutat dels prodigis”
Li donava voltes al tema l’altre dia des de dalt de tot del Palau Nacional després d’una extraordinària visita al MNAC amb el seu president Jordi Oliveras i Bagués explicant-me l’ampliació que ha començat i que estarà llesta per celebrar el centenari de l’Exposició Universal de 1929. Els més de cent milions que invertiran els patrons, Generalitat, Ajuntament i ministeri de Cultura, permetran annexionar el Pavelló de Victòria Eugènia, ampliant d’aquesta manera la superfície museística on es podran visionar les valuosíssimes peces en dipòsit i crear nous serveis. Si aquesta inversió es contemplés a curt termini, algú podria dir que ja en tenim prou de peces museístiques per visitar; plantejada a llarg termini, pot ajudar a recuperar definitivament la muntanya de Montjuïc pels barcelonins i els turistes, i a revifar la “ciutat dels prodigis” que descriu Eduardo Mendoza a la seva novel·la referent a un segle enrere.
No es pot continuar tractant la cultura amb paternalisme i commiseració. Amb prou eines per competir i connectar amb la societat digital, les dones i els homes que la fan possible no menysprearan la realitat del negoci i s’implicaran més, i el món de l’empresa deixarà de tractar-la com quelcom improductiu.