Quan Xavier Berneda (Sant Boi de Llobregat, 1971) coneix algú, el primer que li mira són els peus. “Vas mal calçat”, assegura amb certa gràcia a un servidor. Ras i curt. És cert que acudir a la seu de Munich per trobar-se amb el seu propietari calçant un model d’una reconeguda companyia americana no és la millor idea. El comentari, a més, és d’esperar si tenim en compte que Berneda és una persona directa, que s’expressa sense pèls a la llengua i propici a mullar-se públicament sobre qualsevol tema polèmic: “Soc lliure d'opinar el que jo crec convenient en el moment que jo crec convenient”.
En una conversa amb VIA Empresa, Xavier Berneda, tercera generació de Berneda S.A. -propietària de la marca Munich-, comenta que ja planeja la quarta i detalla els maldecaps que aquesta tasca comporta; explica què se sent i quines conseqüències es deriven de ser acomiadat de la seva pròpia empresa familiar: “No hi ha dinars de Nadal, i ja està”; també assegura que algú hauria de fer un còmic sobre “el superheroi empresari” malgrat que ningú el compraria i demana que el comerç de proximitat “il·lumini els carrers”.
Què diuen les sabates d’una persona?
Doncs diuen molt, moltíssim (fa una pausa). Si t’agrada el confort, si no. Hi ha moltes marques relacionades amb la vellesa... La gent que va amb sabates negres com el fotògraf que ens està fent fotos, està més a prop de ser cambrer o taxista que fotògraf (riu). Però és cert que l’home acostuma a ser més auster i, si un model li va bé, repeteix la compra. No té ganes d’anar de compres. La dona, generalment, acostuma a provar colors, formes o línies diferents.
Creu que el calçat ens defineix?
A veure... sí, és clar, igual que la roba, el partit polític que votes, o el teu equip de futbol.
"Els meus avis van lluitar per la llibertat d'expressió, però avui patim la dictadura de l'opinió pública"
Per què Munich i per què una X?
Múnich és perquè l'avi, amb els mots catalans d'aquella època, no venia. L’empresa encara es diu Berneda, Berneda S.A., però en el seu dia es van valorar diversos noms alemanys per la marca, i, finalment, entre Zurich i Munich, va guanyar aquest últim. I la X és una solució tècnica de disseny per tapar costures que es va acabar convertint en l’element distintiu de la marca.
Elon Musk diu que X és una lletra senzilla però poderosa i pot representar moltes coses diferents.
Jo sempre intentaré no estar mai d'acord amb l’Elon Musk. Tinc una caseta al Prepirineu, on tinc molts problemes de connectivitat, i em nego a posar-me l'Starlink. El meu informàtic m'està insistint per fer-ho, però jo a aquest senyor no li vull donar ni un duro. A banda d’això, sí, és clar, la X vol dir moltes coses. També representa el cinema una mica pervers, oi? Però, miri, l'avi ho va posar al calçat de Munich i així s’ha mantingut.
X és, també, una xarxa on fins fa no gaire es posicionava sobre qualsevol tema, especialment el Barça i la política. Alguna vegada s’ha vist perjudicat per fer-ho?
Un dia, la mare dels meus fills em va dir amb tota la raó del món que no estava d'acord amb unes declaracions que vaig fer a un mitjà. I jo li vaig dir que els meus avis van lluitar per la llibertat d'expressió, però avui patim la dictadura de l'opinió pública. Jo soc lliure d'opinar el que jo crec convenient en el moment que jo crec inconvenient. El meu vot val igual que el seu, que el d’un operador de logística o que el del meu director financer. És cert que represento uns interessos de la companyia i de vegades hauria de tirar més del fre de mà. Però tampoc trobo normal que tothom estigui alineat de la mateixa manera i hagi de ser sempre políticament correcte. Jo tinc les meves opinions i, li diré més, tinc tres fills i una filla que tenen la capacitat de fer-me canviar d'opinió moltes vegades.
"No trobo normal que tothom estigui alineat de la mateixa manera i hagi de ser sempre políticament correcte"
I és aleshores quan acut a les xarxes socials per publicar-les.
Bé... Una vegada, un diari de dretes va fer una publicació a Instagram sobre unes declaracions meves, i tenia 300 comentaris que era tot insults cap a mi. Però és que m’és igual. No puc dir el que penso? No puc dir que els immigrants ens treuen les castanyes del foc? És que ho continuo pensant. Qui ens atén als restaurants? Qui està collint la fruita a Lleida? I a les fàbriques, qui hi ha? Vagi a la nostra i pregunti al personal d’on és. La immigració comporta aquesta mà d'obra, en principi d'una qualificació pitjor, que no sempre és cert perquè també hi ha catalans amb una qualificació molt baixa, que ens ajuda amb un seguit de feines que els catalans no cobrim.
No creu, doncs, en les polítiques d’immigració selectiva basades en la qualificació, que es reclamen des del recent Informe Fènix o que insinua el Cercle d’Economia.
És que la feina que tenim pels immigrants és una altra. Europa serà un museu. Aquí vindrem a festivals de música, a menjar bé, al beach club, tindrem turisme sanitari... serem un “oh, que maco!” a gran escala. A més, tenim un nivell productiu baix; un absentisme laboral disparat... justament avui han aixecat les restriccions per l’incendi de Capellades, i hi ha molta gent que no s’ha presentat a treballar. I en una fàbrica de calçat és greu, perquè si no hi ha el muntador, el del costat no pot enganxar la sola, l’altre tampoc pot treballar...
Som herois. Sempre ho he dit. Jo llegia el Mortadel·lo i Filemó, el Zipi i Zape... i ara algú hauria de fer un còmic del superheroi empresari. Dic empresari i no emprenedor, perquè aquest darrer de vegades pensa només a vendre l’empresa per forrar-se. Jo parlo de l’empresari que és present al territori, que dona feina a la gent, que forma persones, etcètera.
Creu que vendria més el còmic en què l’empresari és presentat com un superheroi o en què se’l presenta com un malvat?
No vendria cap dels dos. Tothom vol assolir l’èxit ràpidament. Per què els pares volen que el seu fill sigui un Messi? Doncs per deixar de ser pobres. I li diré més. Sota la mirada d’algú que mai ha jugat a futbol, aquest esport no requereix esforç. Però en requereix moltíssim, evidentment.
"No soc massa fan d’en José Elías, però hi ha una frase seva que m’agrada molt: “Al teu fill, potser li has de deixar diners i no una empresa”
Es diu que la primera generació d’una empresa familiar la crea, la segona la gaudeix i la tercera la destrueix. Destruirà Munich?
(Riu). Aquesta dita me la sé de memòria. I haig de dir que vaig estar a punt de fer-la grossa. Igualment, ja puc dir que anem per la quarta, perquè el meu fill ja és per aquí, de fet, va ser ell qui li va portar dos parells de sabates al papa Lleó XIV en la seva darrera visita a Barcelona. Tornant a la pregunta, tingui en compte que no hi ha tantes empreses, familiars i no familiars, que visquin més de 100 anys. També depèn de si t’enganxa un moment de poc creixement per a la teva categoria de productes, si el teu sector està estancat, si hi ha guerres... No hi ha una pedra filosofal, s’ha de saber navegar i surfejar els moments difícils.
Com avança l’aterratge de la quarta generació dels Berneda?
Doncs és difícil. Jo no soc massa fan d’en José Elías, però hi ha una frase seva que m’agrada molt: “Al teu fill, potser li has de deixar diners i no una empresa”. Amb una empresa potser també li deixes un problema. Els meus fills sembla que volen participar en el negoci, però ja veurem, jo quan hi vaig entrar érem 25 persones i avui en som més de 400. Ara és aviat per plantejar-ho.
És cert que el van acomiadar de l’empresa?
Sí, em van acomiadar, a mi i al meu germà, en David. Vam marxar un mes de juny, i al desembre vam tornar. En l’àmbit personal vaig patir, igual que van patir la meva dona, els meus fills... no entenien res. I en l’àmbit professional tots teníem clar que era part del joc. Tothom estava jugant les seves cartes, però ja fa uns catorze anys d’això, ho tinc oblidat, ara no hi ha dinars de Nadal i ja està, el passo força sol, però és que no vull passar aquests dies tan marcats amb ningú que no m’estimi.
Es pot ser mal estudiant i bon empresari?
No. Un empresari ha de tenir ordre mental, saber competir, parlar en públic, i tot això costa molt d'aprendre-ho si no has estudiat. És cert que si ets el fill de l'amo, segurament sí, perquè et permetrà cometre errades, però, en general, s’ha d'anar preparat. Un altre tema és si les universitats estan ensenyant el que s'ha d'ensenyar per ser un bon empresari, que jo crec que no. A més, què és ser un bon empresari? Pagar les factures, generar ocupació, que els treballadors tinguin un bon record teu…? Perquè segur que hi ha gent que no té un bon record meu.
"Crec que les universitats no estan ensenyant el que s'ha d'ensenyar per ser un bon empresari"
Quantes sabates fabrica a l’any?
Normalment, uns dos milions d’unitats, tot i que ara estem lleugerament per sota. L’economia hi ha contribuït, ja que les vendes han baixat una mica, i el furor de l’sneaker (sabatilla esportiva) ha caigut perquè n’hi ha moltes al mercat. I cal sumar-hi el preu de l’habitatge, el cost de vida, l’oci, les guerres, etcètera.
També ha decidit explorar el segment barefoot.
Nosaltres com a empresa hem d'estar pendents de les tendències de consum. Si el consumidor vol barefoot, nosaltres hem de produir-ne, sempre amb una identitat molt similar i reconeixible de la marca. Els consumidors estan esperant que nosaltres prenguem decisions. I, precisament, el barefoot ha estat durant cinc mesos el best-seller de Múnich, cosa que tampoc ens esperàvem.
Fins a quin punt intervé a l'hora de proposar nous productes?
Des de sempre he intervingut força, avui dia encara estic molt vinculat al producte. Ara s’ha incorporat un conseller delegat, i treballem juntament amb un equip de dissenyadors al Design Hub. Ara bé, no dissenyem el que a mi m'agrada, sinó allò que creiem que es pot vendre. De fet, jo mai he portat els best-sellers que hem fet, perquè no m’han agradat. Però és que el que no pot ser és que la companyia sigui un alter ego del propietari. Jo soc pilot de parapent i no fabrico parapents. I hi ha força gent que m’ha suggerit que en faci, perquè avui dia tothom és multiproducte, tothom surt a córrer, en bici, esquí, hoquei gespa, pàdel, bàsquet, anem a buscar bolets... i, és clar, tenim uns armaris de sabates increïbles.
"El que no pot ser és que la companyia sigui un 'alter ego' del propietari"
Entenc que això beneficia Munich.
No ho tinc clar del tot. Un conegut meu venia bicicletes de 15.000 euros, i una vegada em va dir: “La primera bici la ven Decathlon, i la segona la venc jo”. Què vol dir? Que una persona que no és tècnica en futbol sala es comprarà unes sabatilles per jugar dos dies i prou. En canvi, una persona que sigui més professional buscarà un producte que s’adapti amb el seu estil de joc, que li vagi millor, que li duri més, i que li proporcioni més confort. Nosaltres fem calçat esportiu perquè el lema del meu avi era “fer productes que milloren el rendiment esportiu”. Que vostè, per portar unes Munich, es senti més còmode, els seus peus transpirin millor, i que xuti més fort. D'això va l'esport.
De fet, la innovació tecnològica ha aterrat amb força a la indústria de l’esport per millorar el rendiment dels esportistes. En aquest sentit, quina valoració fa sobre l’evolució de l’ofici del sabater?
L’ofici s’està perdent. Avui contractes un dissenyador, fa un render en 3D i te l’envia. Què passa? Que després et truquen de la fàbrica i et diuen que aquell disseny no es pot produir. I hi ha una sèrie de preguntes tècniques que alguns dissenyadors d’avui dia no saben respondre. Tothom pot fer un dibuixet d’una sabatilla, però no tothom fa una proposta viable. I encara li diré més: va contactar amb nosaltres un estudiant per fer pràctiques a l'empresa. Ens va enviar fins a set correus insistint que les pràctiques eren en format virtual, volia fer teletreball. És increïble. Avui dia no ens rodegem de la gent que ens ha d’ensenyar. Aquest estudiant no sabrà en qui s’haurà de fixar per millorar, no sabrà treballar en equip, no tindrà la màquina de cafè on reunir-se amb els companys que en saben més. I a sobre et venen amb exigències. A cagar a la via.
Què canviaria de l’actual Munich?
Hi ha un vídeo d’en Jose Manuel Villanueva que parla sobre la innovació, i diu que és més fàcil que una companyia nova innovi perquè no té la càrrega genètica de la famosa frase “això sempre ho hem fet així”, que és una frase que odio i que explica el que no m’agrada de la meva companyia: que per innovar en un procés determinat o en com ens relacionem amb els consumidors, jo hagi d’estar convencent els treballadors. Això em desespera.
"És més fàcil que una companyia nova innovi perquè no té la càrrega genètica de la famosa frase 'això sempre ho hem fet així'"
I com s’imagina la companyia d’aquí a deu anys?
Doncs molt més directa al consumidor final. Ara bé, el que hauríem de plantejar és quin món hi haurà aleshores. Perquè amb un país com el que tenim, en què hi ha molta inseguretat ciutadana, seria encara més insegur sense el comerç de proximitat. Necessitem gent que il·lumini els carrers, que interactuï amb els veïns... És cert que sona molt romàntic i quan ens cal una corretja pel rellotge el primer que fem és anar a Amazon. Però hi ha una sèrie de categories que hauríem de preservar, continuar comprant en comerços de proximitat i mantenir la llum encesa. I amb aquesta pregunta torno a la qüestió migratòria. Hem d’invertir molts més diners a educar els immigrants que arriben a Catalunya i frenar el fracàs escolar perquè, amb el sistema actual, tots poden passar de curs sense aprovar i, d’aquests, una gran majoria acaben delinquint. Li ho dic ras i curt: o invertim en educació, o invertim en presons.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat