Aquest estiu la decisió de la Rosalía d’incloure en el seu nou disc una cançó en català va aixecar molta polseguera, tot i que a priori sembla que no hauria de ser notícia que un cantant utilitzi la llengua pròpia de la seva terra. Crec que unànimement tots els que estimem el català vam celebrar que una cantant de talla mundial com és la Rosalía fes aquest pas (que amb els temps que corren fins i tot haurem de titllar de valent), que demostrava, un cop més, que el català és vàlid per a qualsevol context i no és cap llast perquè una cançó triomfi, com ho va fer rotundament Milionària.
"La Rosalía ha demostrat que el català és vàlid per a qualsevol context i no és cap llast perquè una cançó triomfi"
Molts catalans, però, es van posar les mans al cap perquè la Rosalía emprava algun barbarisme, com cumpleanys, que alguns ja fa anys que hem bandejat del nostre lèxic. Vam reviure la polèmica que va generar (només en lletraferits més sensibles, això sí) el reflexar de Boig per tu, de Sau (en comptes del normatiu reflectir), i que la Shakira va revifar l’any passat quan, en la seva primera incursió artística en la llengua materna de la seva parella (molt d’agrair també), va mantenir-lo en la seva versió de la cançó.
De fet, tant en un cas com en l’altre, podem dir que la Rosalía i el Pep Sala (o el Carles Sabater, o potser tots dos) no van fer altra cosa que escriure el mot que utilitzaven en el seu dia a dia. Ens podem plantejar, doncs, per quin motiu haurien d’haver utilitzat una altra opció, menys espontània, i que potser hauria restat versemblança a la cançó. Probablement els cantants anglesos no tenen cap escrúpol a cantar tal com parlen; de fet, potser ni serien capaços de veure-hi cap problema potencial.
En el nostre cas, segurament un nombre important de lectors ens posaríem d’acord que cumpleanys, en aquest punt de la pel·lícula, ja ens fa un cert mal a les orelles (tot i que la vigència de la forma apocopada cumple és innegable, sobretot entre els més joves). Com buzón (pronunciat busson), enchufe o anticipo (bestreta), que els nostres pares (o avis) utilitzaven sense manies i que ara han reculat sembla que d’una manera definitiva, sobretot per la consciència lingüística dels parlants, que, alertats per la normativa, els identificaven amb formes no catalanes, que calia evitar. Ara fins i tot diríem que són mots d’una altra època, amb un tuf d’antigor. Tot al contrari que l’aureola de modernitat i innovació que acompanya l’exèrcit d’anglicismes que envaeix el nostre llenguatge d’especialitat actualment. En l’àmbit empresarial, sense anar més lluny: start-up, spin-off, networking, brainstorming, blockchain... De fet, tot i que l’ús les ha convertit en habituals i aparentment imprescindibles, si ho pensem bé la realitat és que en català són denominacions semànticament opaques (en algun cas, fins i tot sabent anglès) i gràficament endimoniades. Quan les has sentides uns quants cops dites pels experts, però, ja et sembla que hi van com anell al dit i, a més, són fashion (sic).
Estrictament, és cert que l’ús d’anglicismes facilita als experts el pas del català a l’anglès i viceversa, sense haver de rumiar gaire les correspondències lèxiques entre una llengua i l’altra i assegurant-se que no hi ha ambigüitats. Ha de ser un problema, doncs, això? Si aquesta producció forana fos residual, en casos excepcionals (com sens dubte passa en anglès), no seria cap problema, no. El problema el tenim quan la immensa majoria de neologismes –com podia passar amb els castellanismes fa cinquanta anys- ens arriben de fora, embolicats en paper de regal, a punt per al seu consum. La nostra llengua (de fet, per ser més estrictes, els seus parlants) corre el perill de perdre la vitalitat creadora i sistemàticament esperar que arribin per correu internacional els nous mots. I és cert que el repte actual és més extrem que el que ens plantejaven els castellanismes de fa cinquanta anys: ara les denominacions foranes designen conceptes nous de trinca i, en general, no és possible treure la pols a cap terme català equivalent que hi hagués fet referència en el passat. Però no ens enganyem: en potència, qualsevol llengua té recursos propis per anomenar els nous conceptes. Això sí, ha de desenvolupar-los tan bon punt s’introdueix el nou concepte i no quan l’anglicisme està plenament arrelat en l’ús. (Empresa) emergent, (empresa) derivada, treball en xarxa, pluja d’idees o cadena de blocs, que són les alternatives catalanes proposades des del TERMCAT als anglicismes esmentats més amunt, són objectivament tan vàlides com els seus equivalents anglesos. Només cal donar-los una oportunitat.