Finals d’etapa

Hi ha moments a la vida que són començaments, com ara l’inici de curs, d’una nova feina, d’una nova casa, d’una nova activitat extraescolar o, fins i tot, d’una nova llibreta o d’una peça de roba nova. Hi ha moltes litúrgies i molts moments a la vida en què el començament forma part de la mateixa narrativa dels nostres esdeveniments. A vegades, però, també hi ha moments en què s’arriba a un final d’etapa: quan deixes una feina, quan acabes un projecte, quan tanques un llibre o un document que ja no pot ser revisat més vegades; quan tanquem un pot de conserves que hem preparat amb cura tot el matí, quan ratllem una de les tasques pendents de la llista, quan decidim que una etapa vital ja ha acabat.

Celebrem molt els passos endavant, però molt poc el moment en què es decideix que les coses han arribat, o estan arribant inevitablement, al seu final. A ningú li agrada parlar de finals. Parlem de comiats, celebrem els moments finals sempre orientats cap al que ve o cap a l’esperança del que està per venir, però costa aturar-nos en aquells instants en què ens adonem que ja no podem lluir més aquella peça de roba, que ja no podem continuar vivint en aquella casa, que ja no volem continuar llençant els anys esperant coses que no arriben. Quan veiem que, si no fem res, podem allargar aquest moment fins a l’infinit, però que ja no podem ni volem fer-ho més.

Aleshores, és important saber gestionar bé els finals. Saber-los negociar. Saber diferenciar entre el dol pel qual s’acaba i l’alegria de prendre una decisió millor. Saber tancar les capses amb cura perquè no es trenqui res durant la transició. Perquè els finals d’etapa no sempre són la promesa d’una vida millor, però sí que són el símbol d’una transició cap a una cosa nova. Una cosa que, potser, acabarà sent motiu d’un bon començament.