No descobrim res a ningú si afirmem que la intel·ligència artificial, en la seva variant generativa, és la tecnologia del moment. Ho veiem en iniciatives empresarials, investigacions científiques i propostes formatives, però també a les notícies, en les converses de bar i al mòbil de molta gent del carrer. L’impacte d’aquesta tecnologia és de tal envergadura que ha estat el tema central de la conferència inaugural de la Setmana de la Innovació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), l’esdeveniment anual en què el centre acosta l’ecosistema acadèmic i investigador a la resta de la societat.
L’hem anomenat conferència, però en realitat ha consistit en una conversa enregistrada en format pòdcast i conduïda pel periodista Oriol Llop. La convidada ha estat, probablement, una de les catalanes millor qualificades per parlar-ne: Carme Artigas, emprenedora de renom que ocupà la secretaria d’estat de Digitalització i Intel·ligència Artificial del govern espanyol entre 2020 i 2023 i, més endavant, formà part del consell assessor de l’ONU sobre IA, encarregat de fer recomanacions sobre legislació internacional en la tecnologia en qüestió. La qui actualment és acadèmica sènior al think tank Belfer Center de la Harvard Kennedy School de Massachusetts (EUA) no s’ha mossegat la llengua a l’hora de parlar sobre intel·ligència artificial: sense caure en el catastrofisme i destacant-ne totes les oportunitats, l’experta ha alertat també dels perills que porta amb ella i de la necessitat de “crear consciència” en l’ús que en fem, especialment, entre els més joves.
Artigas ho té clar: la revolució de la “IA moderna”, és a dir, la que tenim des de 2022 amb el llançament de ChatGPT, té “tres característiques úniques” que la diferencien d’altres revolucions tecnològiques de les darreres dècades. La primera és que “afecta tots els sectors d’activitat sense cap mena d’excepció”, entre els quals també s’inclouen, per primera vegada, les indústries culturals; la segona, que no només afecta els mitjans productius i econòmics, “sinó també tota la societat”, i la tercera, que pot “continuar evolucionant sense intervenció humana”.
Tres trets característics que també venen acompanyats de tres grans problemes. En primera instància, Artigas ha assenyalat la “falta d’inclusió” que aquesta tecnologia té a causa d’una “concentració altíssima de poder” i de les “grans diferències” que existeixen entre “el nord global i el sud global”. La segona alerta ha anat dirigida a la falta de transparència d’aquestes tecnologies, que com que “s’han desenvolupat en laboratoris privats —per l’accés a grans volums de dades— i no a l’acadèmia”, no s’han vist obligades a passar pels procediments habituals del món científic, amb publicacions obertes, i són “una caixa negra”. I el tercer problema és, també, el més preocupant a parer d’Artigas: la possible pèrdua d’agència que els humans patim amb l’ús continuat d’aquestes eines. “La gran preocupació és que tot vagi tan bé que ens oblidem de ser humans”, ha reblat. Una “abdicació en tecnologia” en tota regla.
Una qüestió d’urgència geopolítica
L’acadèmica sènior del Belfer Center ha identificat la intel·ligència artificial com el casus belli d’una “batalla sense precedents entre els Estats Units i la Xina” per aconseguir la seva supremacia, ja que amb ella aconseguiran “supremacia econòmica i militar, i no necessàriament en aquest ordre”. En aquest conflicte, cada superpotència ha optat per una estratègia diferent. La Xina ha decidit enfocar-se a controlar la indústria vinculada a aquest sector, a través de bateries, robots, cotxes elèctrics o “plataformes tecnològiques com TikTok”. En canvi, els Estats Units s’han enfocat “en la batalla d’aconseguir la superintel·ligència”, aquell model capaç de fer qualsevol mena de tasca i pel qual s’han invertit ingents quantitats de diners. “I com que hi estan obsessionats, posen menys èmfasi en les aplicacions”, deixa caure Artigas.
Amb tot, els dos camins requereixen el mateix asfalt: prou energia per tenir “el múscul més gran possible per poder processar les GPU que alimenten la IA”. És aquest fet el que explica, segons l’experta, qüestions com la importància de les relacions comercials amb els Emirats Àrabs i l’Iran, la tensió per controlar Veneçuela, l’interès a instal·lar centres de dades a Europa, on “l’energia renovable és més assequible”, o bé el ressorgiment del debat sobre l’energia nuclear.
I en tot aquest context, on queda Europa? Aquesta mateixa pregunta que es feia Llop a la xerrada ha estat resposta amb un recordatori: “La IA moderna es crea a Europa”. Amb aquesta frase, Artigas ha fet referència a DeepMind, l’empresa britànica fundada el 2010 que va fer “el pas del machine learning (aprenentatge automàtic) al deep learning (aprenentatge profund)” i es va donar a conèixer el 2016 amb AlphaGo, el programa informàtic que va aconseguir vèncer el campió mundial de go del moment, Lee Sedol. Comprada per Google el 2014 per uns 500 milions de dòlars, dos dels seus fundadors, Demis Hassabis i John Jumper, van ser guardonats amb el Nobel de química el 2024 per haver predit les estructures complexes de les proteïnes gràcies a AlphaFold.
Artigas: “A Europa tenim la millor diversitat de ments i de coneixement del món, però no tenim la capacitat d’escalar i accelerar”
“A Europa tenim la millor diversitat de ments i de coneixement del món”, ha reivindicat Artigas, una diversitat que, tanmateix, actua com a espasa de doble fil: “El que no tenim és la capacitat d’escalar i accelerar, i al món digital guanyen les economies d’escala”. És aquesta la raó que explica el predomini xinès i estatunidenc del sector, en el qual l’acadèmica sènior del Belfer Center confia que el Vell Continent té encara un nínxol per explotar: “Potser no desenvoluparem els grans models, però tenim la capacitat de fer models energèticament millors, més transparents i, sobretot, més centrats en les aplicacions”.
Ús conscient i legislació urgent
Més enllà de l’àmbit geopolític, l’antiga secretària d’estat en Digitalització i Intel·ligència Artificial ha traslladat a cadascun dels presents a la sala la necessitat de fomentar un “ús conscient” de ChatGPT i derivats, en ple reconeixement dels efectes que comporta. “La gent l’utilitza perquè és fàcil d’usar-la en el dia a dia, i ho fa sense cap mena de filtre, amb usos molt clars i beneficiosos”, reconeix Artigas, però alerta que aquesta manca d’autovigilància pot derivar en situacions perilloses: “Cada vegada que la gent jove explica els seus problemes a ChatGPT, dona la seva vida íntima a una empresa, que ho converteix en un actiu empresarial. I què fan les empreses amb els actius empresarials? Els monetitzen. Com? Traient diners de les seves vulnerabilitats”.
Aquesta classe de situacions són les que fan que Artigas es posicioni “totalment en contra” de la impersonalització, és a dir, la creació d’éssers humans virtuals que actuïn com a assistents, consellers o acompanyants. “No té absolutament cap benefici”, ha remarcat l’experta, que ha definit com a “psicòpates” aquesta classe d’agents, en mancar de les emocions i empatia que simulen tenir en les converses: “Cada vegada que crees un ésser digital, poses un psicòpata al món”.
Artigas: “Cada vegada que la gent jove explica els seus problemes a ChatGPT, dona la seva vida íntima a una empresa, que ho converteix en un actiu empresarial”
També ha tingut espai per parlar dels impactes de la intel·ligència artificial en el món laboral, un àmbit en què ha assegurat que “s’està carregant la capa del mig”. Segons Artigas, “els de dalt fan servir la IA per fer coses innovadores”, mentre que els integrants de les classes baixes “encara són necessaris per tasques en què la IA no és eficient, com portar menjar amb bicicleta, fer de taxista o tasques precàries, com filtrar els continguts violents i d’abusos sexuals perquè nosaltres no els veiem a la IA”. Tanmateix, sí que hi ha una sèrie de “capacitats cognitives” que la intel·ligència artificial “converteix en irrellevants” de la mateixa manera que “la revolució industrial va fer que certes habilitats humanes fossin irrellevants, com la força física”. “N'hi ha uns que tenen els beneficis de la tecnologia, i uns que tenen els costos”, ha resumit.
Davant d’aquest panorama, generarà la IA més productivitat tal com s’ha promès per múltiples vies? Artigas creu que sí, però de manera limitada “a les empreses que les utilitzin”. “Però si això suposa enviar el 70% de la població a l’atur, no generaran productivitat social”, ha deixat clar. Què cal fer-hi, doncs? Polítiques públiques que ho mitiguin. L’acadèmica sènior del Belfer Center defensa que aquesta mena d’accions “saben com mitigar els problemes” com aquest, però tenen en la seva velocitat el seu principal problema: “Canvia molt si, en comptes de cinc anys, ho fas en dos anys”. I és per aquesta raó que, igual que ha fet Europa amb la Llei d’IA —de la qual Artigas va exercir de negociadora líder des de la seva posició com a secretària d'estat, durant la presidència espanyola del Consell Europeu—, cal posar-se les piles: “No tot el que és tècnicament possible ha d’ocórrer. I la clau és que siguem a temps de resoldre el desenvolupament ètic de la tecnologia. Perquè si no ho aconseguim a la primera, després no hi ha qui ho reguli”.