Gina Tost és secretària de Polítiques Digitals de la Generalitat de Catalunya des de novembre del 2022. La seva faceta prèvia més coneguda és la de creadora de continguts audiovisuals (amb 222.000 seguidors a Youtube i 329 vídeos penjats), però a la seva trajectòria hi ha moltes més fites que, en segons quins entorns, potser han fet menys soroll: va ser directora de l'oficina europea d'IGG, una de les empreses més importants de videojocs del món; i el 2013 va cofundar la startup Geenapp, una plataforma tecnològica que agrupava campanyes d'Apps per oferir un sistema intel·ligent de promoció, que va captar finançament de Kima Ventures, Caixa Capital Risc i Telefónica i que va arribar a operar a més de 190 països. Al capdavant de Geenapp, Tost va ser considerada una de les TOP 100 European Founders per The Hundert Magazine i, la startup, una de les 100 millors del món per la revista Wired (2015). També va ser precursora del vídeo en línia abans de l'aparició de Youtube.
Youtube va canviar tant el consum del vídeo a internet que costa recordar si hi havia vida -per al vídeo online- abans de Youtube.
Hi havia vídeo i també vida, però no de la mateixa manera què estem acostumats. De fet, jo començo a penjar vídeos a internet abans de Youtube, perquè directament no hi havia Youtube. Així que em vaig crear el meu propi servidor, vaig programar el meu propi reproductor i, des del meu servidor, servia els vídeos que la gent volia veure al meu blog i a la meva pàgina web.
Un YouTube casolà?
Una mena de Youtube prehistòric. Però on només podies veure els meus vídeos, els que jo penjava. Ara, en canvi, Youtube ens permet un funcionament molt més automàtic, on fàcilment pots penjar els teus vídeos a la plataforma i incrustar-los a la teva pàgina web.
És cert que Youtube és la plataforma de vídeo per antonomàsia, però avui dia, a més de competir amb altres plataformes de vídeo, també té nous competidors, que han canviat la manera en què consumim els continguts audiovisuals: les xarxes socials. Qui va guanyant la cursa?
Algunes xarxes socials ja l'han passat per davant. Twitch, per exemple, s'ha menjat absolutament YouTube. Instagram també, encara que ara mateix té una gran competència amb TikTok, que és la xarxa social que més creix. Aquestes xarxes socials i plataformes canibalitzen el nostre temps d'oci i han canviat la manera de consumir aquest contingut. No hi ha temps d’espera ni de calma: s’enllaça contínuament un contingut darrere de l’altre.
"N'hem après poc dels escàndols de Facebook i els estem replicant a les noves xarxes socials"
En aquest sentit, hem perdut cert poder de decisió sobre què mirem i què no.
Hi ha el debat que els algoritmes al final acaben decidint per tu, tot i que et pensis que estàs decidint. Però això ha passat des dels inicis d'internet. Quan tu cercaves qualsevol cosa, l'algoritme de cerca ja et posicionava amb un rànquing els continguts en base a unes polítiques internes d'unes empreses privades; i ara mateix passa el mateix. És una de les raons per les quals s'estan polaritzant tant les opinions. Quan consumeixes molt contingut d'un tipus, et radicalitzes. No som lliures en l'elecció i, per tant, crec que hem de ser conscients de la necessitat d'obrir aquestes caixes negres d'aquests algoritmes. Com prioritzen la informació? Què tenen en compte? N'hem après poc dels escàndols de Facebook i els estem replicant a les noves xarxes socials.
I com ho ressolem?
Hem d'empoderar el ciutadà perquè sigui conscient de totes les derivades tecnològiques que hi ha a cada petita decisió que pren dia a dia. És molt còmode que ens hagin servit la informació, però hem de ser prou crítics per demanar a aquestes empreses que respectin els nostres drets i els nostres deures. Des de la Secretaria tenim la Carta catalana per als drets i les responsabilitats digitals, des de la qual intentem empoderar l'usuari, sobretot aquells perfils que són molt més vulnerables a la tecnologia.
"De la mateixa manera que lluitem per la sanitat pública, hem de poder defensar amb ungles i dents el nostre benestar digital"
També incidiu en l'ús del català en aquestes tecnològiques?
Sí. Per exemple, a través de l'estratègia d'intel·ligència artificial iniciada el 2020 tenim el projecte Aina, el qual fem conjuntament amb el BSC (Barcelona Supercomputing Center). Amb centres de referència com aquest podem desenvolupar aquesta tecnologia des de Catalunya. No fa falta anar-se'n a fora per tenir el diccionari català de la tecnologia i del futur. I que, a més, és molt interessant perquè precisament aporta dos grans àmbits, que són sobirania i privacitat. És oberta, lliure, gratuïta, i és dels catalans i les catalanes. I respecte a la privacitat, cada vegada que fas una consulta o que penges informació en una eina tecnològica no saps què hi ha al darrere, per aquesta caixa negra que dèiem. Amb AINA no passa això, fins i tot pots utilitzar-la en local: te la descarregues en el teu propi ordinador i ho processes offline.
De la mateixa manera que a vegades lluitem per la sanitat pública, perquè la defensem amb ungles i dents, hem de poder defensar amb ungles i dents també el nostre benestar digital.
Com conjugues haver sigut una creadora de contingut digital amb la Secretaria de Polítiques digitals? Més enllà del canvi de registre...
La de generadora de continguts és la meva faceta més pública, però no és ni la més important, ni la més gran de la meva vida. A més, jo no era una creadora de contingut per se. Estava molt enfocada a la tecnologia, a les startups, als videojocs, a la cultura digital i, per tant, l'ecosistema que m'he trobat a la Secretaria de Polítiques Digitals és l'ecosistema amb el qual ja porto treballant molts anys.
Quan em van nomenar, va haver-hi una mica de polarització. Hi havia, per un cantó, la gent que no entenia com una creadora de contingut havia arribat aquí -perquè no coneixia precisament l'altra banda- i la gent que sí que coneixia tota aquesta feina i que celebrava que algú de l'ecosistema estigués a l'administració pública precisament, lluitant per accelerar tecnològicament el país.
De fet, de la teva experiència com a emprenedora també pots aplicar ara una sèrie de mesures, tenint en compte allò que et va mancar.
A mi particularment no em va faltar res, però sí que és veritat que al cim de la muntanya s'hi està molt sol. I quan parles amb la gent que està en la mateixa situació, amb qui fas una mica de teràpia de grup, te n'adones que és veritat que s'està molt sol. És molt difícil gestionar segons quines decisions.
Malgrat que hi ha moltíssimes xarxes d'emprenedoria i incubadores, tant públiques com privades.
Sí, i com a Govern, no podem estar cas a cas, però sí fomentar espais de trobada a través de diferents entitats. Per exemple, amb la Digital Catalonia Alliance, on plantegem accions sectorials: pels de new space, els d'intel·ligència artificial (IA)... I, de tant en tant, els barregem perquè surtin projectes multitecnològics perquè, per exemple, ara ja no s'entén el new space sense la IA.
Quins sectors són ara mateix més estratègics a Catalunya en l'àmbit digital?
Tenim cinc sectors estratègics, però te'n destaco tres molt interessants. El primer, evidentment, el de la IA, que ara està despertant molta curiositat i també està força polaritzat. A la gent la IA o li causa molta por o li fa molta gràcia. El segon és el del blockchain, que té un problema, que encara no s'ha detectat.
Un problema de concepte?
És veritat que és complicat d'entendre, i per això sempre faig molt d'èmfasi en tangibilitzar la tecnologia. És com quan ens volem comprar un cotxe: com a usuari, no cal entendre com està feta aquella tecnologia, el que volem és que ens porti d'un lloc cap a un altre. En el cas de la comunitat i empreses de blockchain, han d'entendre que la (mala) feina ja els hi han fet els NFTs i per això ara tenen aquesta connotació negativa. El que han de poder fer és tangibilitzar aquesta tecnologia: quines són les possibilitats reals, prousuari, del blockchain?
"Qui domini la quàntica, dominarà la ciberseguretat del món"
El tercer sector estratègic és la tecnologia quàntica. Que si el blockshain costa d'entendre, imagina't la quàntica. És tan revolucionària que, qui domini la quàntica, dominarà la ciberseguretat del món.
Ara mateix hi ha una espècie de guerra freda o cursa tecnològica oculta en la qual els grans pols -els Estats Units, la Xina, Rússia i Europa- estan lluitant i corrent. I Catalunya està al capdavant d'aquesta cursa.
D'aquestes tres àrees, seria la quàntica on tenim més a dir?
I també en intel·ligència artificial. Els catalans tenim molt a dir tecnologicament a escala mundial però tenim dos deures pendents: saber explicar bé què fem i posar-nos en valor.
A finals de maig es va celebrar a Barcelona el Gamelab, un congrés internacional de la indústria del videojoc. Hi ha un ecosistema del gaming molt consolidat, amb molta projecció de creixement, amb molts actors contractant m2 d'oficines a la ciutat... Per què a Barcelona?
Jo vinc d'aquest sector i això em fa molt feliç. És un sector que ha estat estigmatitzat durant molts anys a través dels mitjans de comunicació i de la mateixa societat. Que estiguin escollint Barcelona ha sorgit, en part, a causa d'aquesta exportació i importació de talent. També perquè les institucions estaven preparades per rebre-ho i, sobretot, per la inèrcia dels mateixos catalans, de la pròpia indústria. El sector del videojoc està impulsat pels mateixos fans del videojoc i, per tant, aquesta passió ja li crea una inèrcia molt positiva.
S'ha creat un caldo de cultiu perfecte. De fet, ja queden molt poques empreses per venir cap aquí. Primer només hi havia empreses europees, després van venir les americanes, però ara ja han vingut també les asiàtiques.
Què ha impulsat l'interès asiàtic?
A més de l'interès per l'ecosistema en sí, la pandèmia ha accelerat certa fugida de talent de la Xina cap aquí. També per evitar les barreres geopolítiques han buscat tenir la seva pota internacional a Europa.
A l'informe Digital Talent que heu fet conjuntament amb la Mobile World Capital, deieu que el talent digital viu un efecte bola de neu...
Així és. El talent crida talent. Aquí tenim gent boníssima que, durant molt de temps, s'ha anat fora a treballar, i encara ho continua fent. Però hi ha molta gent que ara té la possibilitat de quedar-se a Catalunya a treballar d'allò que li interessa. Fa uns anys semblava impossible treballar del sector aeroespacial i enviar nanosatèl·lits a l'espai des de Catalunya. Però ara, ja no cal marxar a la NASA, als EUA.
Hi ha hagut una espècie d'efecte crida. I moltes empreses han instal·lat el seus centres i hubs de desenvolupament aquí pel munt de professionals ben formats que tenim.
Però ull, això no vol dir que ja estigui tota la feina feta, ni de bon tros. De vegades sembla que estiguem fent un esprint -i tonto l'últim-, però no és veritat. És una marató i hem d'arribar molt lluny. No podem arribar cansats perquè, de fet, no sabem on és la línia de meta, perquè no hi ha.