No havia sentit a parlar mai de la mare d’Adam Smith fins que fa uns anys, casualment, em va arribar a les mans un llibre de l’escriptora sueca Katrine Marçal que parlava de la Sra. Douglas (Det enda könet). D’aquella lectura en sorgeix aquesta ressenya, de manera que si teniu ocasió de llegir-lo, us recomano que aneu directament al llibre.
Pels economistes, Adam Smith és un semideu, el pare de l’economia moderna i del liberalisme econòmic en últim terme. L’any 1776 va escriure aquestes paraules en la seva obra més coneguda La riquesa de les Nacions: “No és per la benevolència del carnisser, del cerveser o del forner que podem esperar poder sopar cada dia, sinó perquè aquests vetllen pels seus propis interessos, (...) En gestionar els seus negocis de manera que el seu producte assoleixi el valor més gran possible, cerquen únicament el seu propi benefici, i en això, com en molts altres casos, són guiats per una mà invisible per assolir un objectiu que no formava part de les seves intencions”.
La tesi d’Adam Smith és que el flequer no fa pa per fer-nos feliços, sinó per obtenir un benefici. La força que impulsa el flequer a fer un pa bo i cruixent no és la nostra felicitat, sinó el seu propi interès. I això que anomenem l’interès propi, en la teoria econòmica és un concepte fonamental i gairebé sagrat. Adam Smith va desenvolupar per primera vegada idees revolucionàries i radicals, pregonava que s’eliminessin els aranzels i les regulacions amb l’argument que si el mercat pot funcionar lliurement, l’economia prosperarà impulsada per l’interès propi. Si tots perseguim el nostre propi interès, el conjunt de la societat en sortirà beneficiada, trobarem cada dia el pa a la fleca i el dinar a taula. És màgic, és meravellós, que diu la cançó.
La tesi d’Adam Smith és que el flequer no fa pa per fer-nos feliços, sinó per obtenir un benefici
En aquesta línia, l’autora del llibre afirma que aquesta exactament és la manera com pensem els economistes: pensar com un economista vol dir creure que les persones actuen com actuen per obtenir algun benefici. Així és com funciona el famós homo economicus. L’homo economicus és un model teòric que pretén explicar com actuaria, en condicions ideals, una persona perfectament racional. Aquest individu seria exclusiu, excloent, insaciable i orientat sempre a maximitzar les seves pròpies preferències,
Adam Smith no es va casar mai i va viure gairebé tota la seva vida amb la seva mare, que assumia les feines de la llar, mentre un cosí seu s’ocupava de les seves finances. Quan el van nomenar director de duanes a Edimburg, la seva mare també s’hi va instal·lar amb ell. Quan Adam Smith s’asseia a dinar pensava que si tenia el menjar a taula no era perquè el botiguer volia fer-lo feliç sinó perquè aquest perseguia els seus propis interessos. Era l’interès propi el que li servia el dinar a taula cada dia. Tanmateix, en formular la seva teoria, Adam Smith va passar per alt un actor fonamental: la seva mare. La mare d’Adam Smith és la part que el gran economista va ignorar en les seves teories econòmiques, i aquest buit és el que encara avui explica la manca de reconeixement i valor d’aquesta feina invisible que fan majoritàriament les dones.
A l’època que Adam Smith escrivia les seves teories, les dones, les mares o les germanes eren sempre les que s’ocupaven de tenir cura dels fills i de la casa. Encara ara, les dones dediquen més hores a la cura dels fills (quinze hores setmanals més que els homes), a les tasques domèstiques i a la cura de familiars (el doble d’hores).
La mare d’Adam Smith és la part que el gran economista va ignorar en les seves teories econòmiques, i aquest buit és el que encara avui explica la manca de reconeixement i valor d’aquesta feina invisible
Aquesta és precisament la part de l’economia que el gran filòsof va deixar fora de la seva anàlisi: la que no entra en el càlcul del PIB i que continua essent invisible pels models econòmics convencionals. Cuinar per Adam Smith perquè ell pogués escriure, no es considera treball productiu, i queda al marge de qualsevol anàlisi econòmica. Si Adam Smtih tenia assegurat el sopar cada dia era no només perquè els comerciants servien als seus propis interessos, sinó també perquè la seva mare s’encarregava cada dia de posar-li el plat a taula.
Seguint els arguments del llibre de Marçal, a les classes d’economia que vam atendre molts dels economistes actuals l’homo economicus per excel·lència era presentat com un nàufrag en una illa deserta: un individu no subjecte a cap llei ni codi social, i que actua mogut només pel famós interès propi. La història seguia amb dos nàufrags que es troben en una illa deserta: un propietari d’un sac d’arròs, l’altre d’una bossa de perles precioses. Com sabem que el principi econòmic del valor de canvi ve determinat per la demanda, de manera que en aquesta illa deserta el propietari de l’arròs pot exigir totes les perles a canvi d’una sola ració d’arròs o fins i tot negar-se a l’intercanvi.
Aquest relat, presentat com una simplificació del funcionament del mercat, adquireix una nova dimensió amb la mirada de Katrine Marçal. Marçal es pregunta si potser dos nàufrags en una illa deserta actuaran realment d’aquesta manera, o potser necessitaran parlar i consolar-se; potser se senten sols i estan espantats, i potser, al final, el que faran és acabar compartint l’arròs?
Marçal arriba fàcilment a l’evident conclusió que la principal característica de l’home econòmic és que no és una dona. I assenyala que durant molt temps els economistes hem mostrat un interès nul pel que passa a la llar. Aquestes feines quedaven relegades a l’esfera privada i, per tant, eren econòmicament irrellevants.
Marçal arriba fàcilment a l’evident conclusió que la principal característica de l’home econòmic és que no és una dona
Les teories econòmiques clàssiques de la producció s’han centrat pel que fa a l’anàlisi macroeconòmica, en la producció, és a dir, en la generació de béns i serveis destinats a la venda en els mercats. El que no passa pel mercat, el que no té un preu assignat, simplement no es comptabilitza. Així, totes les activitats domèstiques i de cura queden fora del Producte Interior Brut (PIB). El resultat és una paradoxa: els treballs de cures no sumen al PIB si els fa la mare o la filla, però sí que ho fan si qui ho fa és una mainadera o un cuidador a sou. És l’acudit que explica Marçal al llibre del senyor que es casa amb la seva dona de fer feines: el matrimoni provoca una disminució del PIB estatal perquè a partir d’aquell moment, per fer la mateixa feina, la dona ja no cobrarà cap sou i deixarà, per tant, de formar part del PIB nacional.
D’acord amb un estudi realitzat per l’Observatori Social de la Caixa, el valor del treball no remunerat a l’economia espanyola representa un 40,8% del PIB, un percentatge que podria ser fins i tot més elevat depenent del mètode de càlcul utilitzat. Així, el 40,8% es basa en la idea de calcular el que costaria substituir el treball no remunerat per treball domèstic remunerat (cost de substitució), però l’import seria més elevat si s’utilitza el mètode del cost d’oportunitat, és a dir, calcular el que guanyaria una persona si dediqués les hores de treball no remunerat a la seva feina remunerada. El mateix estudi indica que les dones realitzen més del 70% d’aquestes activitats.
Els treballs de cures no sumen al PIB si els fa la mare o la filla, però sí que ho fan si qui ho fa és una mainadera o un cuidador a sou
Al segle XX, un grup d’economistes de la Universitat de Chicago (escola amb una llarga tradició neoliberal) van començar a creure que no només l’activitat econòmica es podia analitzar mitjançant models econòmics, sinó que tota activitat humana es podia analitzar d’aquesta manera, també la feina que feien majoritàriament les dones. La idea és que les persones actuem sempre de manera racional, no només a la feina o quan anem a comprar, també quan decidim tenir un fill o quan decidim fer la feina de casa.
Gary Becker, Premi Nobel d’Economia l’any 1992, és el més famós d’aquests economistes, i va començar a preguntar-se coses com per què la gent es casa, per què es divorcia i per què tenen fills, i la resposta era sempre la mateixa: per maximitzar els seus beneficis. Per Becker, l’economia no era només una ciència, sinó una manera d’observar el món. Aquests economistes van començar a estendre el raonament econòmic a altres decisions que generalment considerem no econòmiques, com ara quant de temps dedicarem aquesta setmana a la família, amb quina parella sortiré avui, quants diners puc gastar en aquesta cita i si val la pena allargar aquesta relació. Convertint així la teoria dels preus en una teoria general del comportament humà.
Aplicant aquesta teoria a les feines de la llar, s’afirmava que si les dones rentaven els plats, cuidaven els nens i feien la compra és perquè aquesta és la divisió del treball més eficient: les dones que treballen dediquen bona part del seu temps lliure a tasques no remunerades, amb el consegüent cansament que això comporta, fet que els impedeix rendir tant com els seus col·legues masculins a l'oficina, i això es tradueix en una pèrdua d’oportunitats per accedir a bons llocs de treball ben remunerats. Com que guanyen menys, el cost d’oportunitat per la família és més petit si la dona assumeix les feines de casa. Aquest és el cercle viciós de l’escola de Chicago. Per això, entre altres coses, li van donar el premi Nobel al Sr. Becker.
He de confessar que, malgrat tot, aquestes mateixes teories m’han regalat hores delicioses de lectura gràcies a les novel·les de misteri de la col·lecció Marshall-Jevons, on el protagonista, un professor d’economia de Harvard, resol casos criminals aplicant els principis de la ciència econòmica: la llei de l’oferta i la demanda, el cost d’oportunitat o el famós dilema del presoner. Títols com Murder at the Margin, The Fatal Equilibrium o A Deadly Indifference són autèntiques joies per a qualsevol lector amb curiositat econòmica i us els recomano vivament.
Continuant amb el llibre de Marçal, aquesta ens explica que evidentment ella no és la primera que s’ha adonat que hi ha altres variables que entren en joc a l’hora de prendre decisions. Un altre premi Nobel, Daniel Kahneman, Premi Nobel d’Economia al 2002, va intentar demostrar que en realitat ens preocupem més per evitar riscos que per maximitzar beneficis, i que el context i l’entorn a l’hora de prendre decisions són molt importants. Segons la seva teoria, automàticament quan posseïm un bé li atribuïm més valor del que té i per tant el nostre “disgust” per perdre 100 euros és superior a la nostra satisfacció per guanyar-los.
Segons Gary Becker, si les dones rentaven els plats, cuidaven els nens i feien la compra és perquè aquesta és la divisió del treball més eficient
En general, preferim que les coses es quedin com estan, fins i tot si no hi guanyem res. I, en molts casos, posem per davant el benestar dels altres al nostre, fins i tot si hi sortim perdent. Les persones reals, segons Kahneman, estem disposades a cooperar i donem importància al factor humà. El comportament econòmic és moltes vegades emocional i no racional, i també molt sovint és un comportament col·lectiu i no individual com el de l’homo economicus. Les persones en el món real esperem que les altres persones comparteixin els seus recursos i en general els comportaments injustos ens provoquen rebuig. D’acord amb Marçal, no hi ha cap societat humana que tingui com a forces motrius només la cobdícia i la por.
Si convertim la nostra vida en una teoria econòmica on tots busquem sempre el nostre màxim benefici, estarem convertint la nostra vida en un bàsic sistema de recompenses, d’incentius econòmics. I les recompenses no funcionen sempre tan bé com ens pensem ni son tan simples com sembla. Katrine Marçal posa dos exemples molt interessants sobre el funcionament esbiaixat dels incentius econòmics: el primer molt simple, explica que si anem pel carrer i algú que està fent una mudança ens demana si el podem ajudar a carregar un sofà, segurament la majoria de nosaltres l’ajudarem. Però si en lloc d’això, ens ofereix diners per fer-ho, molt probablement la majoria de nosaltres ni ens aturarem. El problema dels incentius econòmics no és que no funcionin, és que quan ho fan canvien la naturalesa de la situació inicial. Els incentius econòmics ens afecten, però a vegades no en el sentit que s’esperaria d’un home econòmic.
El segon exemple que posa Marçal és el d’un cantó de Suïssa, on van realitzar un estudi abans de fer un referèndum sobre la manera de gestionar els residus nuclears. Així, van preguntar als ciutadans si imaginarien mai que hi hagués una planta de gestió de residus prop del seu barri. El 50% dels ciutadans van respondre que sí, que no els agradava la idea, però que entenien que s’havia de posar a algun lloc, i si es considerava que prop del seu barri era el millor lloc tenien la responsabilitat cívica d’acceptar-ho (com a bons ciutadans suïssos que eren). Més endavant els preguntaven si estarien disposats a cobrar una suma de diners considerable per tenir la planta de residus prop del seu barri, i en aquest cas, només un 25% va respondre que sí. Volien ser bons ciutadans, però amb la introducció d’un pagament la petició ja no era la de ser bons ciutadans, l’incentiu econòmic destruïa les bones intencions cíviques dels ciutadans.
Si el treball no remunerat que majoritàriament fan les dones no s’inclou en els models econòmics, mai sabrem fins a quin punt aquesta tasca està relacionada amb la pobresa i la desigualtat de gènere
Marçal incideix que si es vol tenir una imatge fidel i precisa del mercat no es poden ignorar les activitats que la meitat de la població del planeta està fent la meitat del temps. Si el treball no remunerat que majoritàriament fan les dones no s’inclou en els models econòmics, mai sabrem fins a quin punt aquesta tasca està relacionada amb la pobresa i la desigualtat de gènere. Tots els estats del benestar que coneixem estan construïts al voltant del fet que les dones facin determinades feines a un cost molt baix. Diem que el que més ens importa són les generacions futures, però no fem costat a qui s’està fent càrrec d’aquestes generacions. En definitiva, com afirma Marçal al seu llibre, algú havia de cuinar el dinar a Adam Smith, perquè ell pogués dir que la persona que cuina no té gens d'importància en termes econòmics.
La mare d’Adam Smith es deia Margaret Douglas, va néixer el setembre de 1694, i era la cinquena filla d’una família escocesa noble. El seu pare era un home important, diputat al parlament escocès. Margaret es va casar amb el pare d’Adam Smith quan ella tenia 26 anys, i ell, 41. Al cap de dos anys, el gener de 1723, Adam Smith pare va morir, just sis mesos abans que nasqués el seu fill, a qui també van anomenar Adam. Margaret va quedar vídua als 28 anys, i el seu fill va heretar als dos anys totes les propietats del seu pare, excepte una tercera part que li corresponia a la mare. Margaret Douglas va dependre sempre econòmicament del seu fill, però ell també va dependre d’ella fins que va morir. Malgrat aquesta dependència evident de les dones, les dones estan totalment absents del pensament d’Adam Smith.
Gràcies, Katrine Marçal, per explicar-nos com si encara fóssim a l’aula, qui li feia el sopar a Adam Smith i per què això té rellevància econòmica.