L’any 42 abans de Crist, durant el segon triumvirat, Roma estava en guerra i l’erari públic necessitava omplir les seves arques. Octavi, Marc Antoni i Lèpid van aprovar un impost que afectava les 1.400 dones més riques de Roma. Això desencadenà una revolta encapçalada per la viuda Hortènsia, que com que no va trobar cap home que les volgués representar, va decidir pronunciar un discurs al fòrum que ha esdevingut famós:
“Per què hauríem de pagar impostos les dones si estem excloses de les magistratures, dels càrrecs, del comandament i de la res pública?”
Aquest mateix argument el van fer servir els rebels de Boston a l’inici dels conflictes amb els anglesos que portarien a la independència Americana: “No taxation without representation”. Hortènsia no demanava el vot, sinó només no pagar impostos, i els seus discursos van aconseguir derogar la mesura. L'endemà es publicà un edicte reduint el nombre de matrones de 1.400 a 400 i el dèficit es compensà amb un nou tribut pels homes.
A partir d’aquest relat, em proposo intentar respondre a la pregunta sobre si els tributs tenen o no biaix de gènere. La manca d’estudis i de dades sol portar les discussions cap a un sempre difícil terreny ideològic que intentaré evitar. No hem d’oblidar que l’objectiu principal de les normatives tributàries no és el de resoldre qüestions de gènere, però sí que podem reflexionar al voltant de l’impacte que la tributació i la normativa tributària té sobre la discriminació per gènere.
Comencem amb un impost directe com l’IRPF i el seu règim de tributació conjunta (que va ser obligatori fins a l’any 1988!), acusat de desincentivar la participació de les dones al mercat laboral. Recordem que el govern de l’Estat va acabar fent marxa enrere en la seva decisió d’eliminar-lo precisament amb aquest pretext. Actualment, l’IRPF espanyol preveu una reducció de 3.400 euros anuals pels matrimonis que presenten la declaració conjunta, un incentiu que, segons les crítiques, afavoreix el model de família nuclear formada per un home com a cap de família i una dona que treballa a casa.
Aquestes polítiques dibuixen un escenari que, més que afavorir, semblen assumir que moltes dones no s’incorporaran mai al mercat laboral
D’acord amb l’estadística de declarants IRPF per l’any 2023 publicada per l’Agència Tributària, les dones són el segon perceptor o el cònjuge sense ingressos en més del 86% de les declaracions conjuntes. Es fa difícil d’imaginar que una dona renunciï a treballar només per gaudir de la reducció de 3.400 euros a la base imposable de la seva parella, però no és tan difícil dibuixar un escenari on aquesta sigui només una peça més dins l’engranatge determinat per diverses mesures, com ho pot ser també la desgravació per conviure amb majors de 65 anys o la pensió de viudetat. És el conjunt de mesures que contribueixen a construir una narrativa en què la dona no treballa fora de casa, cuida els pares i els sogres en la vellesa i finalment obté una pensió de viudetat. Aquestes polítiques dibuixen un escenari que, més que afavorir, semblen assumir que moltes dones no s’incorporaran mai al mercat laboral.
La reducció per tributació conjunta beneficia, segons les dades de l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), uns 3,2 milions de contribuents i té un cost fiscal de 2.400 milions d'euros anuals en pèrdua de recaptació. Addicionalment, representa més del 70% del conjunt de reduccions de la base imposable i un 12% del total dels beneficis aplicables.
Recordem que, a efectes d’IRPF, existeixen només dues modalitats d’unitat familiar: la primera és la tradicional, és a dir, un matrimoni amb fills o sense. La segona és el cònjuge no casat o separat legalment amb fills. La reducció per aquesta segona modalitat, les anomenades famílies monoparentals, és menor que la rebaixa per tributació conjunta en la primera modalitat (famílies biparentals).
Les mateixes dades de l'AEAT indiquen que el 74% de les famílies monoparentals estan encapçalades per dones, i moltes d’aquestes famílies es troben en un risc més elevat de pobresa o exclusió
Així, un matrimoni tradicional pot aplicar una reducció de 3.400 euros per tributació conjunta, i la reducció per una família monoparental formada per un progenitor i els fills serà de 2.150 euros. Les mateixes dades de l'AEAT indiquen que el 74% de les famílies monoparentals estan encapçalades per dones, i moltes d’aquestes famílies es troben en un risc més elevat de pobresa o exclusió. Tenir un fill a càrrec és menys beneficiós a efectes fiscals que tenir una parella dependent.
Les aportacions a plans de pensions també redueixen la base imposable general de l'IRPF dels partícips. Molts plans de pensions privats es contracten per l’avantatge fiscal que suposen, i els homes contracten més aquests productes perquè, en general, tenen més ingressos. Els homes apliquen la reducció per aportacions a plans de pensions en més del 60% dels casos. En general, els homes tendeixen a beneficiar-se desproporcionadament de les exempcions, reduccions o bonificacions en la imposició directa, i això es deu principalment al fet que tenen més probabilitats de ser els que tenen més ingressos, de dirigir un negoci, o de ser accionista o propietari d’un habitatge.
L'IVA: les dones ingressen menys, però consumeixen més
Si passem a analitzar un impost al consum com l’IVA, ens trobarem l’habitual manca general de dades desglossades per gènere que mesuri l’impacte de la càrrega tributària en els patrons de consum. En qualsevol cas, sí que podem constatar que la dona, en termes generals, té menys ingressos i a més destina una part més gran dels seus ingressos a productes o serveis relacionats amb les cures.
Les dones hem assumit el rol de responsables de les compres dels béns i serveis bàsics de la llar, essent les principals compradores de determinats productes i serveis. Així ho demostra l’Informe sobre la bretxa de gènere en el consum, presentat per ClosinGap el 2020. Les dones consumeixen més que els homes i prioritzen el consum de béns i serveis essencials. En nivells de renda inferiors a 25.200 euros, les dones gasten entre 600 i 700 euros més que els homes en béns essencials. En canvi, als nivells més alts de renda la diferència es redueix a 400 euros.
A Espanya, des del 2009, els tipus d’IVA han anat augmentant, desplaçant la càrrega fiscal als grups amb ingressos més baixos —majoritàriament dones— que tenen ratis més elevats de consum de béns i serveis bàsics. En qualsevol cas, també s’ha de tenir present que l’IVA és un impost de tipus diferencials, amb pluralitat de tipus, i que aquesta pluralitat és la que introdueix certa progressivitat a l’impost mitjançant la diferenciació dels tipus d'acord amb la classe de béns consumits (entre essencial o no essencials).
L'estat espanyol aplica als productes d’higiene femenina un tipus d’IVA superreduït del 4%, mentre que a Irlanda, Regne Unit, el Canadà o Austràlia no es graven
Un altre àmbit de consum rellevant en clau de gènere són els productes d’higiene femenina. La pobresa menstrual existeix, i al món una de cada 10 nenes no pot permetre’s productes sanitaris. Des del 2023, a Espanya als productes d’higiene femenina els aplica un tipus d’IVA superreduït del 4%, un tipus que va estar situat al 10% i al 21% si ens remuntem a dates anteriors al 2012. Espanya no ha eliminat l’impost sobre aquests productes, ni tampoc els ha inclòs en la llista de productes d’IVA 0% que aplica a la llet, el pa, els ous o les verdures. Irlanda i Regne Unit no graven aquests productes, igual que el Canadà, Austràlia i l'Índia. A l'altra cara de la moneda, Hongria els grava al 27% i Grècia al 23%.
En conclusió, el sistema tributari, de manera deliberada o no, afavoreix o perjudica alguns col·lectius i determina el comportament de les persones. El biaix de gènere en els impostos s’esdevé en forma de reforç de les desigualtats, d’afavorir models tradicionals de família, o de la incidència desigual d’algunes mesures fiscals en homes i dones. Incorporar polítiques fiscals o extrafiscals que contribueixin a eliminar aquestes formes de discriminació no-directa, que reconeguin el valor de les cures i del treball domèstic i en definitiva que garanteixin a les dones plena igualtat de drets econòmics és imprescindible per avançar i promoure la igualtat de gènere en tots els àmbits.