Aquest estiu, en un museu, vaig topar-me amb un espai inèdit que m’ha fet pensar durant dies. Era una cambra en blanc, sense cap altre element més enllà d’un soroll repetitiu que es repetia de forma continuada, com un mantra de fons extremadament present en l’escena. Una cambra absolutament blanca i buida al mig d’una exposició temporal. Vaig suposar que era una obra d’art però, més que això, semblava un espai d’evasió. Me l’havia ensenyat una amiga que, sorpresa, no entenia què feia una sala en blanc al mig d’una exposició sobre expressionisme alemany.
Un cop vaig ser a dins i sola, em vaig posar a ballar. Sota el temor de ser una frívola vaig pensar que aquella sala era una espècie de cambra experimental. Que es tractava d’un espai en blanc per “deixar-te anar” de la mateixa i exacta manera que les pel·lícules i els llibres woke que solc llegir ens deixen pensar. Una sala per sentir-te lliure dins d’uns límits més que evidents: les parets blanques, el so que ocupava tot l’espai acústic i un aire limitat per una estona. A més de la barrera invisible que suposava el fet que, en qualsevol moment, pogués venir algú i et veiés fent l’imbècil en un espai que no estava del tot segura que servís per això. Un espai que podria ser una presó blanca però també el perfecte instant per desconnectar un moment genuí i fer allò que “et surti de dins”: sigui ballar, cantar, parlar, plorar o mirar el sostre.
“Sempre hi ha un límit en la nostra llibertat: no podem cridar perquè no ens sentin els veïns, no podem saltar per no molestar als de baix i, per descomptat, no podem ballar al mig del carrer”
Hi ha pocs llocs on socialment puguem fer “el que ens surti de dins”. És cert que ens passem la major part del temps en espais privats, però sempre hi ha un límit en la nostra llibertat: no podem cridar perquè no ens sentin els veïns, no podem saltar per no molestar als de baix i, per descomptat, no podem ballar al mig del carrer, almenys no sense captar mirades estranyades dels altres transeünts. I és una llàstima, perquè tots necessitem fer aquestes coses en un espai “neutral”. Un espai en blanc com el que descriu la Marina Garcés, però palpable. Un espai físic blanc. Un lloc on poder fer, per un moment, allò que sentim que necessitem fer. Un espai on fer un piti mental per desconnectar de la nostra rutina. No com una pausa, perquè les pauses no deixen d’estar inscrites en el mateix joc que jugàvem abans de la pausa i al que tornarem després. No, un espai en blanc on fugir. Un refugi on puguem ballar en un moment d'estrès o passar un atac d’ansietat de manera tranquil·la. Un lloc on poder quedar-se uns minuts de calma sense fer res, fora de la mirada de l’entorn.
Hi ha moments a la vida on ens cal desaparèixer, però només durant una estona. I un espai en blanc pot ajudar a deixar-nos anar la durada necessària. Una espècie de refugi segur i impersonal, on potser no tornem mai més o que no reconeguem com a propi, però se’ns faci agradable. Un espai còmode on sentir-nos acollides un instant. Una sala d’un museu on ballar una mica abans de tornar al grup.