Si no és feliç, no és el final.
Per la Saja.
Diuen que a la vida tot s’acaba. En aquest últim any he experimentat tots els tipus de final que una persona corrent experimenta al llarg de la vida. No els he experimentat absolutament tots, és clar, ni tampoc tots els que vindran, però sí que n’he viscut de diferents tipologies que m’han travessat i ocupat durant aquests mesos.
Com deia T.S. Eliot a Little Gidding, allò que anomenem inici sovint és el final, i el final és des d’on partim per un nou inici. Els inicis i els fins son moments extremadament eteris, però son formes culturals per representar pauses i canvis entre una etapa i una altra, per fer un gir en què era el relat esperable de la nostra història personal. El Diccionari de l'Enciclopèdia de la Llengua Catalana descriu el mot “final” de la següent manera:
final
1 adj. [LC] Que és a la fi d’una cosa, que acaba o clou una cosa. La síl·laba final d’un mot. L’escena final d’un drama. L’examen final. El judici final.
2 1 m. [LC] Última part d’una cosa en el temps. A final d’any farem inventari. A finals d’any farem inventari.
2 2 m. [LC] Última part d’una cosa en l’espai. La casa que busques és al final del carrer.
2 3 m. [LC] Última part d'una cosa. No m'agrada gens el final d'aquesta pel·lícula.
3 f. [LC] [SP] Prova en què es determina el guanyador d'un certamen o d'una competició.
4 f. [MU] Nota principal en els modes antics, sobre la qual s’acaba la melodia.
5 adj. [LC] Que concerneix el fi. Causa final.
És rellevant que un mot que significa l’arribada al no-res, l’últim pas abans de la negació o absència, tingui tantes accepcions. Serà a partir d’aquestes que desenvoluparé les reflexions que m’agradaria compartir en aquest espai.
1 adj. [LC] Que és a la fi d’una cosa, que acaba o clou una cosa. Al llarg de la meva vida he tingut el plaer de poder conversar i observar a moltes persones que, o bé han tingut un negoci, o ve han emprès un projecte com a aposta personal. Totes elles, sempre, m’han recordat que allò duraria “fins que Déu vulgui” o “fins que la cosa (sent la cosa l’economia del país) ens deixi seguir”. Tots eren conscients que allò es podia acabar en qualsevol moment, però aquesta no era mai la raó per no continuar amb una iniciativa que consideraven rellevant. “Fins aquí hem arribat”, va explicar un amic de la família quan va haver de tancar la seva empresa a causa de la crisi econòmica. I mesos després va tornar a encetar un negoci, en un altre sector i d’una altra manera, però que no deixava de representar la seva voluntat de crear i impulsar allò que considerava important.
La vida no deixa de ser mai un cúmul d’experiències que, a poc a poc, s’entrellacen per formar el que serà, un cop arribats al final, la nostra història
Quan clou una cosa, sempre se n’obre una altra. A El Senyor dels Anells, Gandalf diu “una part del camí ha acabat. Una altra comença just ara”. A vegades les coses acaben per l’aparició d’una nova oportunitat, i a vegades, un cop acabada, passen alguns mesos fins que trobem una nova manera de començar. En qualsevol cas, no cal ni por ni pressa. La vida no deixa de ser mai un cúmul d’experiències que, a poc a poc, s’entrellacen per formar el que serà, un cop arribats al final, la nostra història. El sentit no cal que el tingui ara ni després, el sentit s’anirà formant a mesura que fem allò que no podríem fer d’una altra manera, com deia Immanuel Kant. Seguint l’imperatiu categòric veurem que l’important és el que ja sabíem que ho era, i que les etapes professionals, com tot a la vida, son experiència i experiències que ens enduem en cada etapa del camí. Hagin estat gratificants, com l’última que jo acabo, o empreses frustrades, com en el cas del meu amic.
2 1 m. [LC] Última part d’una cosa en el temps. La mort no és mai una cosa fàcil d’entomar, i allò que ve després del final de la vida d’un ésser estimat, encara menys. El record encara calent d’una de les persones més importants de la teva vida mai és fàcil de pair, i durant els primers mesos ens inunda una sensació que el món s’ensorra i nosaltres no podem fer res per evitar-ho. En paraules de Joan Didion, “el dol, quan arriba, mai és com hauries esperat que seria”. Però mesos després d’un final, hi ha una petita llum. El final s’ha convertit, de cop, en l’inici d’una nova vida. Una nova vida que, en paràmetres de l’anterior, és incompleta per l’absència de la persona estimada, però que si emprenem amb vitalitat, amaga el nou inici d’una nova realitat que, si ve no ho pensàvem, conté també felicitat, encara que d’una altra mena. Hem de trobar maneres de recordar-nos que, malgrat el dolor de la mort, l’última part d’una cosa en el temps no exclou la troballa de noves formes de viure plenament.
Mesos després d’un final, hi ha una petita llum. El final s’ha convertit, de cop, en l’inici d’una nova vida
2 2 m. [LC] Última part d’una cosa en l’espai. Aquests dies per Barcelona he viscut com si no hi tornés a viure mai més. És evident que Barcelona i jo ens retrobarem aviat, amb aquest agredolç afecte que hem desenvolupat al llarg de set anys. Però viure els llocs com si fossin els últims té una certa gràcia. Heràclit deia que no ens podem ni banyarem mai dos cops en un mateix riu. Sé que quan torni a Barcelona tampoc serà la mateixa ciutat. Per això, lluny de la tristesa del comiat, cal banyar-se en tots els seus indrets i els racons que més t’estimes, per tenir sempre, malgrat no la quotidianitat, el record d’aquella ciutat que t’ha fet adulta.
2 3 m. [LC] Última part d'una cosa. Hi ha projectes que, sense saber ben bé perquè, han arribat al seu final. Ja hem fet tot el que havíem de fer-hi, ja hem après totes les lliçons que podem aprofitar o, senzillament, ens hem cansat de fer una cosa que ja fa temps que és més esgotadora que emocionant. Hem de saber dir prou a projectes i fer un pas al costat quan hem donat tot el que havíem de donar per part nostra. Com diuen els Manel, tan bo és insistir com saber-se retirar. A vegades, per tant, retirar-se no és un fracàs, sinó més aviat una victòria. En uns mesos, mirarem enrere, valorarem tot el que vam fer, i ens sentirem orgulloses de la feina feta. Com amb deba-t.org i tots els projectes de la universitat.
Sempre es pot tornar a començar, la gràcia és aprendre a fer-ho cada cop millor que l’anterior
3 f. [LC] [SP] Prova en què es determina el guanyador d'un certamen o d'una competició. Aquesta és, potser, l’accepció que menys m’interpel·la. La final, el desempat. Que insignificant que ha de ser una competició per merèixer un premi al final. Com si aquell que sap que ha fet una cosa bona necessités una medalla o una copa per sentir-se recompensat. Si el premi son diners, té sentit. Però els premis de galons, aquells que només ens reconforten, aquests no calen, o no haurien de fer tanta falta. El que sí que cal és mostrar-nos vencedors fins i tot quan venen mal dades. Entendre que el fracàs pot ser estrepitós, però també una forma de tornar a començar d’una altra manera. Sempre es pot tornar a començar, la gràcia és aprendre a fer-ho cada cop millor que l’anterior. Aquí rauen les petites victòries quotidianes, aquelles que realment canvien el món.
4 f. [MU] Nota principal en els modes antics, sobre la qual s’acaba la melodia. De la mateixa manera que jo expresso amb paraules, en conec a molts que ho fan amb música, i alguns, fins i tot, amb la combinació de totes dues. No cal dir que aquestes persones son dels meus millors amics. La música, sempre present, sempre de fons, sempre allí i allà anem a on anem, ha acompanyat tots els finals. Des de cantar al porxo fins a tancar la porta de la primera oficina que vam trepitjar, sempre hi ha hagut una remor de fons que ha orientat tot allò que fem. Si hem de viure, que sigui amb música. Si hem de somriure, que sigui perquè el final ha estat encertat. Entregar-nos al risc, a la intensitat, a les nits sense dormir i a les empreses impossibles per aquella nota de fons que ens diu que sí, que aquella era l'opció correcta. Perquè és la que hem pres sense plantejar les alternatives. Tornant a Kant, la que no podia ser d’una altra manera. “Que no hi ha pressa, que no hi ha pressa, que no hi ha res al final”, com canta Pau Vallvé.
5 adj. [LC] Que concerneix el fi. Des del primer dia de filosofia, recordo que un amic em va dir: “Que no t’enganyin, tota aquest parany només resideix en una pregunta: què és Déu”. Ateu com sé que és, el vaig prendre per boig. Ara ja no tant. La filosofia sempre ha formulat mil preguntes sobre l’existència, l’essència, la virtut, la llibertat, la justícia… la causa i el fi. Per què som com som? Per què progressem? Per què volem saber? Per què anem on anem i no a un altre lloc? El fi últim de la vida humana ha formulat moltes preguntes, i les ha deixat obertes perquè, amb altres ciències socials com l’economia, les omplim amb altres subpreguntes: per què intercanviem coses? Per què ens regim per un mercat o per què renunciem a fer-ho? Quin sentit té l’acumulació de béns? És just el nostre sistema de producció? Totes aquestes preguntes ens condueixen, en una última instància, a la fi del que volem de la nostra societat i de la nostra manera de comprendre i interactuar amb el món.
Henry Miller deia que, com que la vida no té un sentit (orientació o fi), havíem de dotar a la vida del nostre propi sentit. Molts autors han seguit les seves passes, i molts altres han atorgat a elements sobrenaturals o metafísics la finalitat o el destí de l’explicació de l’existència humana. Malgrat tot el que hem dit, aquesta columna té un sentit: reflexionar sobre les interconnexions entre la filosofia i l’economia. Per aquest motiu, i com que encara no hem arribat al final d’aquest projecte, continuarem reflexionant sobre filosofia i economia durant alguns mesos més. Ens llegim al setembre.