Finançament de Catalunya: mai tindrà solució (i 2)

El titular més adequat que he llegit aquests dies sobre el finançament de Catalunya l’ha publicat el diari ElNacional.cat i deia “Aragonès treu a passejar el finançament per desgastar PSC i Junts”. Em sembla especialment encertada la idea de “treure a passejar” perquè implica que en un moment determinat tornarà a casa i no se’n parlarà més, fins a la pròxima passejada. La idea viatja en línia amb el que els explicava la setmana passada. El del finançament és un tema que, de forma recurrent, apareix en portades, s’organitzen costellades -les patronals i les escoles de negoci en són especialistes-, tota una mena de sidral que caracteritza els països meridionals en vies de desenvolupament. És a dir: inconsistència i ganduleria per fer front als problemes.

Fins fa un temps jo qualificava tot això que ens succeeix amb els nostres impostos -aquest 8%-10% del PIB que paguem i no torna- com d'“espoli”. El professor Guillem López Casasnovas em va fer adonar que no és ben bé això. Ell utilitza amb encert la paraula “drenatge”. Vista l’actitud dels catalans, em sembla el qualificatiu més apropiat i coincident amb la realitat, amb la conseqüència dels nostres actes.

"L’opinió pública social catalana ha esdevingut majoritàriament un conglomerat que pensa que Catalunya ha de ser una mena d’Open Arms de vocació transversal"

La setmana passada defensava que Espanya mai deixaria marxar una moma com la catalana pel simple fet que, altrament, Espanya és insostenible si vol mantenir el nivell de vida, diguem-ne, “folgat” -sobretot si considerem l’esforç que s’hi esmerça- al que se la va acostumar arran de la Transició i l’adhesió a la llavors Comunitat Econòmica Europea. Però, per afegitó, la resta d’Espanya sap perfectament que nosaltres de tot això no en farem mai causus beli. Miraré d’explicar-ho.

El que es coneix com a empresariat català, de fet, no ho és. Però està incrustat a les patronals i altres organitzacions eminentment barceloneses -atenció, no pas barcelonines, sinó barceloneses- i no representa veritablement l’empresariat del territori. Aquell que manté el país. Els representants institucionals de l’empresariat català, aquests empresaris apòcrifs dels quals els parlo, encapçalen unes organitzacions que controla Madrid -són l’altra cara dels sindicats-. Aquesta gent, poca, juntament amb altres empresaris de bufet i executius fonamentalment, com dic barcelonesos, mantenen estrets negocis amb Madrid, amb la resta d’Espanya, vull dir. De tant en tant fan veure que criden –“ara em sentiran!”- i organitzen aquestes amenes costellades que abans es feien a les Planes i ara es fan a Esade o a l'Iese, o a Sitges, etc. i que serveixen per fer veure que estan indignats –“qui s’han pensat que som!”-. Després, quatre viatgets amb l’AVE -aquest tren d’alta velocitat que és tot, menys espanyol- a veure el soci -a voltes, amo- de Madrid i tot torna a la normalitat.

"Qualsevol causa mereix solidaritat menys la nostra. Reclamar que ens tornin uns diners que ajuden als pobles d’Espanya a viure millor? Mon Dieu!"

Si girem la mirada als polítics, la cosa no millora. Només varien els interessos. Catalunya fa anys i panys que està governada, almenys mentalment, pel progressisme postfranquista que es basa en determinats principis que també han ajudat, de pas, a desmembrar la societat civil catalana. Ens han convençut que fer negocis, comerciar i reclamar els diners que són teus està mal vist. L’opinió pública social catalana ha esdevingut majoritàriament un conglomerat que pensa que Catalunya ha de ser una mena d’Open Arms de vocació transversal. Qualsevol causa mereix solidaritat menys la nostra. Reclamar que ens tornin uns diners que ajuden als pobles d’Espanya a viure millor? Mon Dieu! La realitat és que el nord d’Itàlia és digne hereu del seu passat i porta el mercantilisme a la sang. Nosaltres, l’hem perdut.

Al mig queda el contribuent, el que paga el rostit als dos grups que he esmentat i que no posseeix cap mena d’informació que es consideri vàlida, ni tampoc se’l motiva. La Generalitat farà quaranta mil anuncis dient-nos que a l’estiu anem per l’ombra -cosa que el meu gos sap perfectament- però mai farà propaganda informant-nos d’on van a parar els nostres diners. Incloent-hi els que se’n van per no tornar. I ho dic amb coneixement de causa: ho he parlat amb dos consellers d’economia i m’han dit que era veritat, que caldria fer-ne propaganda. Però no hi han fet res.

"La Generalitat farà quaranta mil anuncis dient-nos que a l’estiu anem per l’ombra -cosa que el meu gos sap perfectament- però mai farà propaganda informant-nos d’on van a parar els nostres diners"

En resum, la societat catalana protestarà perquè la sanitat va malament -en un atac de gosadia, si és necessari, fins i tot aplaudirà des del balcó de casa!-, es queixarà de la falta de mitjans en educació, o de la falta d’aigua, però mai associarà el fet que les coses que rep del sector públic costen diners i que no n’hi ha prou al calaix. Malgrat pagar els impostos més alts d’Espanya. Mai lligarà que potser els recursos són limitats entre altres coses perquè l’estat espanyol, amb la nostra condescendència, ens drena fiscalment. No ha estat educada per pensar-ho.