Com que crec que és important insistir en la informació que el Govern i la premsa del règim amaguen, torno a reproduir aquesta gràfica que resulta tan depriment com vital. Catalunya forma part de les 10 regions europees on la productivitat més va decréixer l’any 2020 (últimes dades disponibles a Eurostat). I, atenció, totes les regions de la llista tenen com a pal de paller de la seva economia el turisme.
I ara presentem noves informacions. Amb aquest article vull finalitzar els comentaris sobre la nota econòmica que va publicar el Cercle d’Economia (“Reactivar el futur”) i que per primer cop en molts anys deixa de ser complaent amb el poder polític -per això el Govern s’hi va tornar.
En aquesta nota el Cercle dona informacions valuoses que podem agrupar en dos punts:
- Disminució del PIB per càpita català situant-se per sota de la mitjana europea (del 113% el 2000 al 98% el 2020), aspecte que ja vaig comentar en els articles anteriors Senyors del Govern, el Cercle d’Economia no menteix (I) i Senyors del Govern, el Cercle d’Economia no menteix (II).
- Repercussions socials lògiques del punt anterior: la població catalana s’està empobrint, els serveis socials s’estan deteriorant i poden portar tensions socials. Aquest és el tema d’avui.
El problema bàsic de l’economia catalana és el que reflecteix el gràfic que encapçala els articles: la disminució constant de la productivitat. No crec que la majoria d’empreses industrials i de serveis catalanes que exporten tinguin un problema de falta d’inversió en tecnologia per augmentar la productivitat -encara que cal reconèixer que massa empreses es dediquen a invertir poc en aquesta àrea. El problema rau en el fet que hi ha massa empreses que, per naturalesa, són de baixa productivitat i que es dediquen a augmentar la competitivitat mitjançant la coneguda tècnica de pagar poc. I d’uns salaris baixos es deriven els altres problemes. Mirin, per exemple, el sector turístic.
Agafem la mitjana de Catalunya: 19.797 euros. Això fan 1.650 euros bruts per mes. Ens convé socialment aquest salari? Vegem-ho. Agafem allò que entre aquest treballador i l’empresa paguen a l’estat en concepte de serveis socials que ve a ser un 38% del salari. És a dir 627 euros per mes. Una visita al metge d’atenció primària costa 100 euros a l’erari públic. I, sovint, només és l’inici d’una cadena d’actes mèdics i visites molts més cares que s’han de dur terme. Comptant que tota la família, no només el treballador, tindrà visites de metge de primària i que, a més, consumirà atenció mèdica especialitzada, hospitalitzacions, les pensions, l’atur, les escoles i altres beneficis socials, tenint en compte tot això, dic, ja es pot observar que aquest treballador és receptor net de beneficis socials perquè amb 627 euros tot això no es cobreix. És a dir, el seu salari no cobreix el “consum social”. I això és acceptable socialment i tots estem obligats a ajudar a aquesta família. Però el problema és que el sistema no funciona quan hi ha massa treballadors en aquesta situació. I aquí és on es troba Catalunya. I el Cercle ho denunciava: manca de finançament dels serveis socials. No hi ha diners per pagar la despesa social i, en conseqüència, la qualitat de tot el sistema social es deteriora.
La immigració econòmica és un problema que cal gestionar, no pas estimular mitjançant sectors que fan dúmping social pagant poc a gent que, just arribada, no té més remei que acceptar els salaris miserables que es paguen
I és que Catalunya crida treballadors de fora per cobrir llocs de treball de baixa qualitat que no s’haurien de crear. El país no els necessita. La població no els demana, aquests llocs de treball. Mentrestant, expulsem el jovent format. Personalment he comptat que els meus cosins, tots plegats, sumen set fills. Doncs bé, tres, gairebé la meitat, han emigrat a Europa en acabar la universitat. Això és de boixos.
El Cercle esmentava potencials tensions socials. És cert. Aquest empobriment ve acompanyat -provocat- per un excés d’immigració. En tenen la culpa els immigrants? No. Simplement busquen viure millor. Ara bé, la immigració econòmica és un problema que cal gestionar -com intenten fer a tota Europa-, no pas estimular mitjançant sectors que fan dúmping social pagant poc a gent que, just arribada, no té més remei que acceptar els salaris miserables que es paguen. No necessitem sectors que practiquin aquest model. No els necessitem per a res. Tampoc necessitem polítics que ignorin que la combinació d’empobriment social i excés d’immigració és un polvorí altament perillós i perjudicial. Les darreres eleccions detecten un augment del vot populista d’extrema dreta. No val donar la culpa sempre a l’extrema dreta -la gent vota el que vota- perquè no és res més que la febre d’una malaltia que els nostres governants han creat.
El Cercle no acusarà mai un sector sencer perquè, lògicament, se li tiraran a sobre. Però jo sí ho puc fer. Quan tot un sector, com el turisme, té uns salaris baixos, estem davant d’un sector subvencionat perquè entre tots els altres hem de pagar els serveis socials que aquest sector no cobreix. Està clar? I no compto les externalitats que genera: contaminació, necessitat de neteja, desgast d’infraestructures, destrucció del medi natural i social, molèsties, etc. I tot plegat -cal ser burro!- per generar llocs de feina que no es necessiten. Tampoc hi incloc el dany causat a la llengua i al fet nacional, i per al qual el nostre Govern no disposa d’eines per gestionar adequadament.
Quan tot un sector, com el turisme, té uns salaris baixos, estem davant d’un sector subvencionat perquè entre tots els altres hem de pagar els serveis socials que aquest sector no cobreix
Resum: Catalunya no necessita generar més quantitat de llocs de treball per gent que no hi és i que haurà de venir. Això empobreix el país i redueix, com ha quedat demostrat els darrers vint anys, el poder adquisitiu i el nivell de qualitat de vida dels catalans. El PIB no creix al ritme de la població. I els governants només parlen del creixement del PIB, no pas de la població. Senyors del Govern, quan parlin de creixement econòmic donin les següents dades: creixement per sectors, creixement de la població i, com a resum, quant ha crescut la renda disponible per família. La resta són mitges mentides.
Tots els governs del món pateixen pressions de lobbies. Però és ben trist que el nostre cedeixi sempre davant del lobby de les 3T (Turisme, Taxi, Terrasses). Volen un ridícul més gran? Els darrers vint anys els nostres polítics han apostat per sectors que els fan quedar bé: molta ocupació de paper de fumar -i que comprometen el nostre futur com a país. S’han dedicat a estimular llocs de treball de baixa qualitat, com ells mateixos.