L’inici de cada any és un bon moment per fer balanç, però sobretot per ordenar prioritats. Des de la Cecot fa temps que compartim una convicció clara: l’economia necessita menys soroll i més criteri. Menys titulars ràpids i més decisions ben pensades.
Les dades del 2025 confirmen un escenari de creixement moderat, tal com ja preveiem, i aquesta lectura prudent però positiva s’estén al 2026. Ara bé, la realitat empresarial no és homogènia i l’impacte varia segons sectors i activitats, un fet que cal tenir molt present.
En un context internacional marcat per una suau desacceleració, la tensió geopolítica i la volatilitat financera, Catalunya continua creixent per sobre de la mitjana europea. Aquest comportament s’explica en bona part per la resiliència del nostre teixit empresarial. Però cal dir-ho amb claredat: la resiliència sense previsibilitat erosiona la competitivitat. Sense regles clares i estables, les empreses no poden planificar; i sense planificació, la inversió es frena, la productivitat se’n ressent i, a mitjà termini, també l’ocupació.
Per això, afirmem que el 2026 no serà un any d’eufòria ni de crisi, sinó un any per decidir bé. Un any en què moltes pimes no només reaccionaran, sinó que es prepararan per resistir. Entrem en una fase de resistència estratègica: revisar vulnerabilitats, assegurar cadenes de subministrament, guanyar autonomia energètica quan sigui possible, disposar de plans de continuïtat —també digitals— i invertir en organització i persones. No per alarmisme, sinó per realisme.
En aquest escenari, el paper de les institucions és determinant. Les empreses necessiten previsibilitat reguladora, calendaris clars i marcs estables. No es tracta només d’eliminar normes -que també-, sinó de fer-les viables i sostenibles. Anunciar canvis laborals fora del diàleg social, ajornar normatives pocs dies abans de la seva entrada en vigor o mantenir serveis públics essencials amb disfuncions estructurals impacta directament en la capacitat de les empreses per organitzar-se i créixer.
"Les empreses necessiten previsibilitat reguladora, calendaris clars i marcs estables"
Les recents incidències i el col·lapse del servei de Rodalies a Catalunya n’han estat un exemple clar: la manca de fiabilitat de les infraestructures bàsiques afecta directament la previsibilitat, l’organització del treball, la salut de les persones i la competitivitat. La mobilitat no és només transport; és una condició imprescindible perquè l’activitat econòmica funcioni amb normalitat.
També és just reconèixer que durant el 2025 s’han començat a fer alguns passos en la bona direcció. El Govern de la Generalitat ha activat una reforma de fons de l’Administració, una reivindicació que des de la Cecot impulsem des de fa més d’una dècada, també a través del Fòrum d’Entitats per la Reforma de l’Administració (FERA). El repte, ara, és desplegar aquestes propostes amb rigor, continuïtat i resultats mesurables.
Més enllà del curt termini, el gran debat que ens agradaria abordar és el model econòmic i social que volem per a Catalunya. La societat del benestar està en risc, no per ideologia, sinó per aritmètica. L’envelliment, les jubilacions massives i l’augment de la dependència posen en qüestió la seva sostenibilitat. Amb menys cotitzants i més despesa social, només hi ha una sortida: més productivitat, més valor afegit i millor ocupació.
Això exigeix definir prioritats. No podem ser els millors en tot. Cal focalitzar esforços en sectors on Catalunya ja és competitiva i pot generar valor sostingut, com per exemple les ciències de la salut, l’alimentació, el turisme de qualitat, la indústria química i energètica o la fabricació mecànica i l’enginyeria. Aquesta focalització és clau també en un context europeu que parla cada cop més d’autonomia estratègica.
Tot això, però, queda condicionat per un factor transversal: la manca de talent i de personal qualificat, especialment a les pimes. És avui el principal risc per al creixement empresarial segons les empreses que han respost el nostre sondeig de perspectives empresarials per aquest any. Sense abordar aquest repte —des de la natalitat fins als fluxos migratoris, el relleu generacional o els nous valors laborals— el cost econòmic i social de la inacció serà molt elevat. Cal obrir un debat seriós, desacomplexat i estructural, i passar del diagnòstic a l’acció.
"El 2026 ha de ser l’any de decidir bé. Deixar enrere improvisacions i solucions parcials i apostar per criteri, voluntat política i visió estratègica"
Aquest mateix criteri s’ha d’aplicar al debat sobre el finançament de Catalunya. Millorar ingressos és positiu, però no resol per si sol un problema estructural. El debat no és només quant, sinó com, amb quines garanties i amb quina seguretat de futur. Sense blindatges legals, sense ordinalitat real i sense mecanismes d’execució clars, no es poden prendre decisions.
Per tot això, insisteixo: el 2026 ha de ser l’any de decidir bé. Deixar enrere improvisacions i solucions parcials i apostar per criteri, voluntat política i visió estratègica. Decidir bé vol dir previsió reguladora, inversions en infraestructures, estabilitat normativa i capacitat d’anticipar riscos. No és un mantra retòric: és una exigència operativa perquè les empreses puguin planificar, invertir i créixer amb confiança, i perquè la ciutadania vegi decisions orientades a resultats. Aquest ha de ser un any de menys improvisació i més decisions bones, ben pensades i ben executades.