La indústria que definirà el país: de resistir a decidir

Catalunya no té un problema de resistència industrial. Té un repte de rumb. I hi ha moments en què una economia ha de deixar de mirar només “si aguanta” i començar a preguntar-se cap a on vol anar.

Les dades del Baròmetre Industrial Cecot confirmen una percepció àmpliament compartida: la indústria catalana està resistint, i està resistint bé. En un context marcat per tensions geopolítiques, disrupcions en les cadenes de subministrament, volatilitat energètica, increment de costos laborals i incertesa reguladora, mantenir l’activitat ja és, per si mateix, un indicador de solidesa. Però la pregunta clau ja no és si resistim, sinó si estem preparats per competir millor.

Perquè resistir no pot ser el nostre objectiu. Durant massa temps hem associat progrés amb creixement, amb volum, amb més activitat. Però avui el debat econòmic ha evolucionat. La qüestió ja no és quant creixem, sinó com ho fem. Perquè créixer en volum no és el mateix que generar valor, i el repte real és la productivitat, el valor afegit i la qualitat de l’activitat econòmica. És aquí on es juga la competitivitat futura, i és aquí on Catalunya encara no desplega tot el seu potencial.

Si vols saber-ne més

 

   

La indústria és el sector amb més rotació i absentisme laboral de Catalunya, segons la Cecot

La pregunta, per tant, no és si l’economia catalana funciona —que funciona—, sinó quin tipus d’economia volem tenir d’aquí a deu o quinze anys. I aquest és un debat que no va de descartar sectors, sinó de decidir què volem reforçar. Massa sovint hem volgut ser-ho tot. Però cap economia avançada es construeix des de la dispersió. Prioritzar no és excloure, és concentrar esforços, alinear decisions i generar entorns competitius reals.

En aquest context, la indústria no és un sector més. És una peça central del model econòmic que volem construir. Les dades ho evidencien: representa el 19% del PIB català, amb un volum de 57.000 milions d’euros, i dona feina a 660.000 persones, el 17% de l’ocupació. A més, lidera l’obertura exterior amb més de 100.900 milions d’euros en exportacions, amb creixements molt significatius els darrers anys. Però més enllà de les xifres, la indústria és capacitat de generar valor, d’innovar, de vertebrar territori i de crear ocupació qualificada. Dit d’una altra manera: sense indústria no hi ha model econòmic sòlid ni autonomia estratègica.

Ara bé, si volem que la indústria guanyi pes, no n’hi ha prou amb el relat. Cal baixar a la realitat empresarial. I el que ens estan dient les empreses és molt concret: la complexitat administrativa, la incertesa reguladora, els costos laborals a l’alça, la pressió energètica, la manca d’incentius a la innovació, l’absentisme laboral o la dificultat per captar i retenir talent continuen sent condicionants reals. Algunes dades ho il·lustren amb claredat: el cost laboral industrial supera els 3.590 euros mensuals per treballador i ha crescut un 34% des del 2020. Això no és un debat teòric; és una qüestió de competitivitat.

Tanmateix, també hi ha una lectura positiva. La indústria ha tornat a l’agenda política, hi ha més debat i més consciència sobre el seu paper. Però no n’hi ha prou amb el fet que hi sigui. El repte és que es tradueixi en decisions útils. Perquè hi ha àmbits —infraestructures, energia, regulació, polítiques industrials— en què les decisions no depenen només de les empreses. Depenen, en gran mesura, de l’entorn institucional. I és aquí on es fa imprescindible una mirada de llarg termini i una certa capacitat de consens. No parlem d’ajudes puntuals, sinó de decisions estructurals que condicionen la capacitat productiva del país.

"La indústria representa el 19% del PIB català, amb un volum de 57.000 milions d’euros, i dona feina a 660.000 persones, el 17% de l’ocupació"

Les empreses estan fent la seva part. Ho demostren cada dia: resisteixen, s’adapten i continuen invertint malgrat la incertesa. Però no podem normalitzar que competir sigui cada vegada més difícil. Perquè, sense les condicions adequades, el repte no serà resistir, sinó créixer.

I això té conseqüències directes: menys inversió, menys productivitat i menys capacitat de generar benestar.

El missatge, en definitiva, és clar. No es tracta només de defensar la indústria, sinó de crear les condicions perquè pugui créixer. Perquè el que estem decidint no és el futur d’un sector, sinó el model econòmic —i, en bona mesura, el model de país— que volem construir.