La triple asfíxia de l’autònom

Ser autònom implica una doble feina: treballar i gestionar la pròpia activitat. És a dir, no només produir o prestar serveis, sinó també portar tota la gestió del negoci: buscar clients i proveïdors, complir normatives, fer factures, pagar impostos, demanar finançament, formar-se i, sovint, coordinar altres persones. En definitiva, assumir totes les obligacions d’una empresa, però amb molt poca protecció laboral.

El sistema fiscal i de protecció social no sempre es planteja des d’aquesta doble cara de l’autònom. Al contrari, sovint actua més com a mecanisme recaptatori que no pas com a suport o impuls de l’activitat.

I això ens obliga a plantejar-nos una pregunta de fons: volem negocis viables i sostenibles, capaços de generar ocupació i arrelament al territori? O volem negocis precaris, sempre asfixiats, i amb poques opcions de créixer?

"Volem negocis viables i sostenibles, capaços de generar ocupació i arrelament al territori? O volem negocis precaris, sempre asfixiats, i amb poques opcions de créixer?"

Per a qui treballa per compte propi, no és estrany sentir que el dia a dia ve marcat per una asfíxia fiscal. Una asfíxia que es fa evident en tres àmbits concrets: l’impost de la renda, els pagaments a compte i retencions, i el sistema de cotitzacions.

El primer és l’impost sobre la renda. Quan un negoci d’autònom creix, és a dir, comença a anar bé, la persona física que hi ha al darrere sovint acaba pagant més impostos que la majoria d’empreses. Això genera una situació poc equitativa. En aquest sentit, l’aprovació de la rebaixa de l’impost de societats, basada en la dimensió empresarial i feta a instàncies de Pimec el 2024, busca afavorir el creixement empresarial: per a l’any 2025, les microempreses tenen un tipus impositiu fix del 21% fins als 50.000 euros i del 22% a partir d’aquesta xifra de benefici fiscal. Les entitats de reduïda dimensió, també per a l’any 2025, tenen un tipus fix del 24% per a qualsevol import de benefici. Aquests tipus es reduiran progressivament en 5 punts fins al final del període transitori.

Si vols saber-ne més

 

   

Elisabet Bach-No cal que ens ajudin, però que no ens ho posin més difícil!

L’escala creixent de l’IRPF, pensada per als salaris, és adequada per a l’inici de l’activitat i el seu desenvolupament inicial. No obstant, acaba castigant els autònoms quan l’activitat creix. El punt clau és que, a diferència d’altres ingressos personals, els diners que genera un negoci no són només renda per a qui hi treballa, sinó també el combustible que fa possible reinvertir, innovar i créixer. Si aquest marge s’estreny massa, el negoci es queda sense la benzina que necessita per créixer i consolidar-se.

No es poden tallar les ales quan arrenca el vol. Es tracta que la fiscalitat no ofegui a l’autònom i que pugui créixer amb les mateixes regles de joc que la resta d’activitats econòmiques. Perquè només si el negoci es consolida, retornarà encara més en impostos i prosperitat col·lectiva.

La segona asfíxia la provoca el sistema quan obliga a avançar diners a Hisenda a través de retencions i pagaments a compte. En teoria és un mecanisme de control i per pagar a poc a poc els diners de la renda; a la pràctica, és una asfíxia de liquiditat. Molts negocis, que ja viuen amb marges estrets, els pagaments a compte i les retencions redueixen els recursos per al dia a dia. I encara que després, a la declaració anual, es retornin aquests diners, el mal ja està fet: els diners no hi eren quan feien falta.

"Cotitzar més ha de significar més protecció —per malaltia, atur, jubilació, maternitat o força major—, i no una llosa que enfonsi el projecte"

La tercera asfíxia és el règim especial de cotització d’autònoms (RETA). El principi de base és senzill i vol respondre a aquesta idea de viabilitat: si el negoci va millor, es cotitza més. Sobre el paper és correcte, però a la pràctica es pot convertir en un altre mecanisme recaptatori si la quota no se situa en uns límits que l’autònom pugui assumir. És a dir, que no posi en perill la viabilitat ni el creixement del negoci. Cotitzar més ha de significar més protecció —per malaltia, atur, jubilació, maternitat o força major—, i no una llosa que enfonsi el projecte quan fa justament el que es pretén, anar millor. Cal vetllar per tal que la quota sigui assumible i amb un retorn real en protecció social: només així la cotització esdevé aliada i no obstacle.

Sense liquiditat no hi ha futur: no hi ha capacitat d’invertir, de resistir moments difícils ni de crear ocupació estable i digna. El resultat és un teixit empresarial afeblit, que desincentiva l’activitat econòmica i, al capdavall, ens empobreix com a societat.

El que necessitem és un sistema fiscal i de protecció que equilibri recaptació i impuls. Que adapti els pagaments a compte i les retencions a la realitat de cada negoci. Que garanteixi una protecció real i assumible. En definitiva, un sistema pensat perquè els negocis siguin viables, creïn prosperitat, i ho facin durant molts anys.

Perquè només així els autònoms i les microempreses podran fer allò que millor saben fer: generar activitat, crear ocupació i contribuir, des de la seva continuïtat, a la prosperitat col·lectiva. En definitiva, ser la xarxa que sosté l’economia de cada barri, de cada poble i de cada ciutat.