10 propostes per assolir una administració urbanística unificada a Catalunya

En els darrers anys, Catalunya ha fet avenços notables en matèria de simplificació administrativa. Tanmateix, en el camp de l’urbanisme i les llicències d’obres, encara arrosseguem un sistema fragmentat, desigual i excessivament burocràtic, que dificulta tant la iniciativa econòmica com la gestió municipal. És hora de fer un pas endavant valent i coherent: unificar, estandarditzar i digitalitzar tot el sistema de tramitació urbanística.

Aquesta no és una qüestió tècnica menor; és una reforma estructural que afecta el model de país i la relació entre ciutadans, empreses i administracions i que requereix un acord de país entre els diferents agents que hi intervenen Generalitat, Diputacions, Consells Comarcals, associacions municipalistes, ajuntaments, col·legis professionals, associacions empresarials i altres.

A continuació s’expressen deu idees per a una administració urbanística més eficient.

Si vols saber-ne més

 

   

Què cal fer per desburocratitzar l'administració?

1. La FUE com a porta única per a les obres i activitats

El primer gran canvi implica integrar les llicències d’obres i comunicacions prèvies dins la Finestreta Única Empresarial (FUE), el gran instrument de simplificació administrativa de Catalunya.

Actualment, la FUE s’ha consolidat com a plataforma per a les activitats econòmiques, però continua deixant fora una part fonamental de la realitat: les actuacions urbanístiques i constructives. Les obres no són un món a part; són una part essencial de qualsevol activitat econòmica. Per això, cal modificar la Llei 18/2020, de facilitació de l’activitat econòmica, i fer que les llicències i comunicacions d’obres formin part del mateix flux administratiu que la resta de tràmits empresarials. Només així tindrem una tramitació integral, eficient i coherent.

2. Una Catalunya amb documents i criteris unificats

Cada ajuntament, avui, utilitza els seus propis models de projectes, informes, decrets, requeriments o instàncies. Aquesta diversitat, lluny d’aportar riquesa, genera confusió, duplicitats i inseguretat jurídica. 

Cal que Catalunya parli amb una sola veu administrativa. Això vol dir estandarditzar tots els documents i models, des dels projectes tècnics fins als informes jurídics i tècnics, i fer-los d’ús obligatori per a tots els municipis. Només així garantirem una tramitació homogènia, transparent i previsible, tant per a l’administració com per als professionals i promotors.

3. Menys ordenances, més eficàcia

Un dels grans mals de la gestió urbanística és l’excés d’ordenances municipals, sovint contradictòries entre si i amb la legislació superior. Aquest mosaic normatiu satura els tècnics municipals, confon els ciutadans i crea desigualtats territorials injustificables.

Cal una aposta decidida per legislar amb abast nacional i reduir al mínim les ordenances locals. Com més simples i estandarditzades siguin les normes, més eficient i justa serà la seva aplicació. En urbanisme, la diversitat no sempre és sinònim de llibertat; sovint és sinònim d’inseguretat.

4. L’informe d’idoneïtat tècnica: una garantia, no una opció

La figura de l’informe d’idoneïtat tècnica (IIT) és una de les eines més eficaces per assegurar la qualitat dels projectes i el compliment de la normativa. Però, encara avui, la legislació urbanística l’ofereix com un instrument opcional condicionat a la tramitació d’una ordenança pròpia de cada municipi. Això comporta que la seva aplicació a tot el territori de Catalunya sigui gairebé una quimera.

Aquesta situació serà insostenible, especialment en ajuntaments petits, on no hi ha recursos tècnics i jurídics suficients per formular les ordenances. L'IIT hauria de ser obligatori a tot Catalunya, no com un obstacle, sinó com una garantia de rigor i igualtat de criteris.

5. Simplificar no és afegir noves figures, sinó eliminar-ne

Tal com resa el títol, la simplificació legislativa no consisteix a inventar noves llicències, sinó a eliminar-ne. Cada nova figura normativa hauria d’anar acompanyada de la supressió d’alguna d’antiga. En aquest sentit, la recent llicència bàsica representa un pas enrere: afegeix complexitat sense aportar cap benefici real.

Simplificar vol dir confiar en el sistema, eliminar redundàncies i legislar només quan calgui.

6. Reformar la Llei d’urbanisme amb un sistema d’annexos vius

El Text refós de la Llei d’urbanisme (TRLU) hauria d’adaptar-se a aquesta nova realitat. L’article 187, que regula els actes subjectes a llicència, hauria d’incloure també el règim de comunicació prèvia i establir criteris generals per determinar quin règim s’aplica.

Els supòsits concrets podrien recollir-se en annexos, actualitzables per resolució del conseller o consellera competent, a l’estil de la Llei 20/2009 de prevenció i control ambiental de les activitats. Això permetria adaptar-se als canvis sense necessitat de reformes legislatives constants, fent el sistema més viu, flexible i modern.

7. Silenci positiu: responsabilitat i agilitat

Una altra reforma urgent és la dels terminis dels informes sectorials en la tramitació del planejament i les llicències. Actualment, només el Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica està subjecte al silenci positiu; la resta d’organismes poden trigar mesos, fins i tot anys, a emetre els seus informes. Això bloqueja projectes i desgasta la confiança ciutadana.

La solució és clara: tots els informes sectorials haurien de tenir silenci positiu transcorreguts tres mesos. Així, qui vulgui exercir la seva competència haurà de posar els mitjans per exercir-la amb responsabilitat. I aquesta reforma hauria d’anar més enllà de Catalunya: caldrà una iniciativa a les Corts Generals espanyoles per estendre el mateix principi als organismes estatals que emeten informes en la tramitació urbanística.

8. Una normativa urbanística comuna per a tot el país

És el moment de pensar en un catàleg únic de zones, sistemes, usos i condicions d’edificació i parcel·lació per a tot Catalunya. Aquesta estandardització no eliminaria l’autonomia local, sinó que establiria una base comuna que faciliti la redacció del planejament, la interpretació de la normativa i la gestió del sòl. Una llengua comuna per a l’urbanisme català.

9. El mapa urbanístic com a eina jurídica real

El Mapa Urbanístic de Catalunya (MUC) hauria d’evolucionar cap a una plataforma amb valor jurídic, on es pugui consultar tota la informació urbanística i territorial amb precisió d’escala: planejament, gestió, cadastre, registre, serveis urbans, dades ambientals o geològiques de riscos industrials, etc. Un mapa viu, digital i legalment vinculant, que sigui font única i fiable per a tècnics, promotors i ciutadans.

10. Digitalització: la clau de volta

Finalment, tot aquest canvi només serà possible amb una digitalització completa i homogènia. Cal desenvolupar aplicatius informàtics únics per a la tramitació de llicències i expedients urbanístics, integrats amb la FUE i adaptats a tots els dispositius. L’Administració Oberta de Catalunya (AOC) és l’ens idoni per liderar aquest procés, com ja ha demostrat en elaborant aplicatius per a altres activitats de l’administració. Una eina comuna, interoperable i segura és la millor garantia d’igualtat i eficiència.

En conclusió, cal desenvolupar una nova cultura administrativa. Simplificar no és només un exercici tècnic i jurídic; és una qüestió cultural i política. Significa confiar en els professionals, en la tecnologia i en la maduresa del nostre país. Menys normes no vol dir menys control; vol dir més claredat, més coherència i més responsabilitat. 

Si volem una Catalunya moderna, competitiva i justa, cal unificar el seu sistema urbanístic sota uns mateixos principis: transparència, eficiència i confiança mútua. El futur de la gestió urbanística no és localista ni fragmentat: és col·lectiu, digital i de país.