Bonificar combustibles renovables: clau per la seguretat energètica i la descarbonització

Les crisis energètiques dels darrers anys han deixat de ser episodis puntuals per convertir-se en una realitat estructural. En un context internacional marcat per tensions en regions productores de petroli, qualsevol desequilibri es tradueix de forma immediata en volatilitat de preus i incertesa per a empreses i consumidors.

Tot i que l’estat espanyol no depèn directament del petroli de totes les zones en conflicte, el mercat és global. Els carburants es fixen d'acord amb referències internacionals diàries, i això fa que qualsevol tensió es traslladi ràpidament a tota la cadena de valor. Les estacions de servei en som un exemple clar: operem en un entorn altament condicionat pels preus globals.

En paral·lel, la transició energètica europea avança, però no al ritme previst. La descarbonització del transport és clau, però el seu desplegament és més lent del que exigien els objectius inicials. Aquest desajust obliga a accelerar totes les solucions disponibles que permetin reduir emissions de manera efectiva ja avui.

"La descarbonització del transport és clau, però el seu desplegament és més lent del que exigien els objectius inicials"

En aquest escenari, els combustibles renovables poden jugar un paper rellevant. Es tracta de combustibles líquids de baixa o neutra petjada de carboni, produïts a partir de matèries primeres alternatives a les fonts fòssils, que ja formen part del mix energètic actual. De fet, la normativa europea estableix una presència obligatòria al voltant del 10–14 % en els carburants, però el seu potencial de creixement encara és molt ampli.

Les dades ho avalen. Espanya és el tercer país europeu en disponibilitat de matèria primera per a biocombustibles i té capacitat per substituir entre el 33% i el 58% de la demanda d’energia final del sector del transport el 2030. Això no només suposaria una reducció significativa d’emissions, sinó també un reforç clar de la seguretat energètica i una menor dependència de factors externs.

No es tracta de substituir l’electrificació, sinó de complementar-la. La transició energètica difícilment es podrà assolir amb una única tecnologia. Els combustibles renovables aporten un avantatge clau: permeten reduir emissions sense necessitat de renovar el parc mòbil ni modificar infraestructures existents. I el seu impacte no és menor: augmentar la seva penetració en només un 1% equivaldria, en termes ambientals, a incorporar uns 425.000 vehicles elèctrics.

"No es tracta de substituir l’electrificació, sinó de complementar-la"

El principal repte no és tecnològic, sinó econòmic. En les fases inicials, aquests combustibles tenen un cost superior al dels fòssils, fet que en limita la competitivitat. Per això, des del sector de les estacions de servei considerem necessari avançar cap a un marc fiscal que en faciliti la implantació.

L’experiència d’altres països com França demostra que les polítiques fiscals poden ser determinants per accelerar la seva adopció. Bonificar els combustibles renovables i ajustar progressivament la fiscalitat dels fòssils permetria orientar el mercat cap a opcions més sostenibles sense generar disrupcions.

En un context de volatilitat de preus i incertesa geopolítica, aquest tipus de mesures també contribueixen a estabilitzar el sistema energètic, reduint la dependència exterior i millorant la capacitat de resposta davant futures crisis.

La transició energètica requereix una estratègia de neutralitat tecnològica real, que combini electrificació, combustibles renovables i altres alternatives. Només així es podrà adaptar el ritme de canvi a la realitat del mercat i a les necessitats dels consumidors.

El temps, en aquest cas, és un factor crític. Endarrerir decisions implica allargar la dependència energètica i dificultar el compliment dels objectius climàtics. En canvi, mesures com la bonificació dels combustibles renovables poden generar impacte immediat i accelerar la transició de manera realista.

Més enllà del debat ambiental, parlem també d’economia i competitivitat. La capacitat de produir energia de manera més autònoma, sostenible i resilient és una necessitat estratègica. El sector està preparat per fer-hi front. Ara cal que el marc regulador acompanyi aquesta evolució.