La càrrega invisible: el desgast silenciós de qui sempre sosté l’equip

Hi ha persones dins els equips que no criden, no desconnecten, no fallen. Són les que hi són sempre. Les que aguanten el dia a dia, les tensions, els moments difícils. Les que no tenen al calendari “dies dolents” perquè si cauen elles, cau l’equip. A aquestes persones se les valora, però no sempre se les veu. Perquè no molesten. Perquè no demanen. Perquè sempre estan “bé”. Fins que un dia, ja no ho estan, però ningú ho veu venir.

"Hi ha persones dins els equips que no criden, no desconnecten, no fallen. Són les que hi són sempre"

Aquest article parla d’elles. Potser ets tu. Potser en tens una a l’equip. I potser ha arribat el moment de deixar de sostenir-ho tot en silenci.

1. La càrrega que no surt a cap KPI

Sovint parlem d’estrès, de càrrega de treball, de rols mal definit tot i que hi ha una càrrega més difícil de mesurar: la de sostenir emocionalment un equip sense reconeixement ni espai per descansar. Són les persones que:

• Atenen primer el malestar dels altres.
• Fan de pont quan hi ha conflictes.
• Intueixen quan algú està malament, i actuen.
• Es posen l’equip a l’esquena perquè ningú més ho fa.

No tenen el càrrec de “gestor de clima”, però exerceixen com si ho fossin. I això, sostingut en el temps, desgasta molt més del que sembla.

2. El desgast no és visible, però es nota

Quan es comencen a tancar, a contestar amb monosíl·labs, a no oferir alternatives, a evitar reunions ja no estem parlant de saturació puntual. Estem parlant d’esgotament emocional per càrrega invisible. D’haver estat massa temps pendents dels altres sense que ningú estigués pendent d’elles. I sovint, quan ho veiem, ja és tard.

Si vols saber-ne més

 

   

Ivette Castro-Cultura d’empresa: no és el que dius, és el que permets

3. Fortaleses mal calibrades: el que et fa brillar, també pot cremar

Les persones que sostenen l’equip solen tenir fortaleses que, ben calibrades, són un regal, però quan s’abusen o es desajusten, passen a ser fonts de desgast profund. Aquestes són algunes de les que més veig:

• Compromís: quan es converteix en autoexigència extrema: “Si dic que sí, hi vaig fins al final encara que em perdi pel camí”.
• Gestió emocional: quan es transforma en silenci sostingut: “Entenc tant les emocions dels altres, que mai expresso les meves”.
• Cooperació: quan es practica sense límits: “Ajudo sempre, encara que jo estigui al límit”.
• Planificació: quan el control supera la flexibilitat: “Ho tinc tot previst, però em bloquejo si no surt com esperava”.
• Persistència: quan insistir es torna insostenible: “Tiro endavant, passi el que passi, encara que em desgasti més que ningú”.
• Coneixement emocional + cooperació: quan sostenir els altres es converteix a oblidar-se d’una mateixa.

El que et fa valuós és també el que et pot trencar si no tens espai, límit i reconeixement.

4. “És que si no ho faig jo, no ho farà ningú”

Aquesta frase és una alerta. És una mentalitat que es vesteix de compromís i que sovint amaga por, culpa i la creença que valem pel que sostenim. Això no és liderar. Això és sobreviure. I una empresa no pot créixer a costa de qui sempre aguanta.

"Una empresa no pot créixer a costa de qui sempre aguanta"

5. I si sostenir no és aguantar, sinó construir límits?

Fer una pausa. Dir “avui no puc”. Delegar sense revisar. No estar disponible 24/7. Tot això no és abandonar l’equip. És cuidar-lo des de la mateixa sostenibilitat. El teu valor no és ser imprescindible. És ser coherent. I això comença per reconèixer què estàs sostenint i per què.

6. El paper de la direcció: veure el que no es diu

Com a persona directiva, el teu repte no és només arribar a objectius. És saber qui els fa possibles, i com ho està pagant per dins. Identificar aquestes figures silencioses, parlar-hi, reconèixer-les i donar-los espai real per descansar és lideratge estratègic. Perquè quan cauen elles, no només perds una peça clau: es desmunta tot l’equilibri emocional de l’equip. 

Si vols saber-ne més

 

   

Ivette Castro-Quan el lideratge va a remolc: com evitar que el setembre et dirigeixi a tu (i no tu a ell)

7. Novembre no és només un mes per tancar projectes

També pot ser el mes per obrir espais de diàleg, per revisar rols, per redistribuir càrregues i, sobretot, per reconèixer aquells que sostenen i que mai es queixen. Perquè si no ho fem ara, potser al gener ens adonarem que ja no hi són. I llavors no serà qüestió de buscar recanvis, sinó de revisar què estem construint.