Escolta l'article ara…
Durant dècades, Catalunya ha demostrat una gran capacitat per a desenvolupar infraestructures i consolidar-se com un dels principals motors econòmics del país. El següent pas és reforçar la nostra capacitat per a mantenir-les i adaptar-les als nous desafiaments. Hem mesurat la nostra ambició pels quilòmetres construïts, les estacions inaugurades o la inversió executada. Les infraestructures han estat decisives per a la cohesió territorial, la modernització econòmica i la connexió amb Europa. Però el context ha canviat i també han d'evolucionar les mètriques amb què avaluem l'èxit.
La competitivitat de Catalunya dependrà no només del que construeixi, sinó de la seva capacitat per a mantenir-ho, anticipar riscos i garantir la seva continuïtat en un clima cada vegada més extrem. Tan important com ampliar les nostres infraestructures és assegurar la seva fiabilitat a llarg termini. Una infraestructura demostra el seu valor cada dia que funciona de manera segura i previsible.
El manteniment ha estat tradicionalment la part menys visible del debat públic, però exerceix un paper essencial en la productivitat, la seguretat i la confiança. Un tren que no circula o una carretera tallada no són només incidències tècniques: generen costos econòmics, logístics i socials. A Catalunya, on milers de treballadors depenen diàriament de Rodalies, la continuïtat del servei influeix directament en la mobilitat, l'organització de les empreses i la productivitat del territori.
"La competitivitat de Catalunya dependrà no només del que construeixi, sinó de la seva capacitat per a mantenir-ho, anticipar riscos i garantir la seva continuïtat en un clima cada vegada més extrem"
El primer cost ocult de no mantenir és financer. Diferir el manteniment rarament implica estalviar; amb freqüència significa traslladar costos al futur. Quan una actuació preventiva no s'executa a temps, poden ser necessàries reparacions urgents, restriccions operatives o tancaments temporals. Per això, anticipar-se no només contribueix a millorar la seguretat, sinó també a optimitzar els recursos disponibles. En un territori amb un teixit industrial i logístic tan rellevant com el català, disposar de connexions fiables és també una condició per a competir i atraure inversions.
La situació de Rodalies reflecteix la complexitat de gestionar una xarxa intensament utilitzada, sotmesa a la pressió operativa, les necessitats de manteniment, les obres de millora i l'impacte dels temporals. Més enllà de les incidències concretes, el context actual ofereix una oportunitat per a consolidar una gestió preventiva, capaç d'identificar els punts més sensibles, anticipar riscos i reforçar progressivament la fiabilitat del servei.
Aquest debat s'emmarca, a més, en un context d'inversió exigent. A Espanya, diferents anàlisis econòmiques i sectorials, així com referències internacionals com l'OCDE, apunten a una caiguda rellevant de la inversió pública en infraestructures durant els últims quinze anys. En l'àmbit ferroviari, les xifres disponibles mostren una reducció significativa de la despesa real destinada a conservar la xarxa des del 2018. El rellevant no és només la xifra, sinó la tendència que reflecteix: xarxes madures, major demanda i creixent pressió climàtica, que fan especialment important aprofitar cada recurs amb criteris d'eficiència i visió de futur.
La qüestió no pot formular-se únicament en termes d'invertir més, encara que la inversió sigui necessària. La pregunta estratègica és com invertir millor. Cada euro destinat al manteniment hauria de respondre a una lògica clara: quins actius presenten major probabilitat de fallada, quins tindrien majors conseqüències i on una actuació preventiva pot reduir més riscos. Aquesta no és només una conversa tècnica: és una qüestió econòmica de primer ordre.
D'altra banda, el clima ha deixat de ser una variable de context per a convertir-se en una variable de gestió. Bona part de les nostres infraestructures es va dissenyar sota la premissa que els riscos evolucionaven dins de patrons estables. Catalunya, com altres territoris mediterranis, afronta sequeres prolongades i precipitacions intenses que poden alterar el comportament del terreny i accelerar determinats processos de deteriorament. Un talús, un terraplè o un drenatge aparentment estable pot passar a una situació de risc entre una inspecció i la següent.
Això no significa que les inspeccions tradicionals hagin deixat de ser útils. Al contrari, continuen sent fonamentals, però avui podem complementar-les amb noves eines que amplien la nostra capacitat d'anticipació. La combinació de coneixement tècnic, observació contínua i dades permet conèixer millor el comportament de les infraestructures, detectar senyals de deteriorament i prioritzar intervencions. La tecnologia no substitueix el criteri dels enginyers, sinó que el reforça.
En aquest context, un dels grans reptes és avançar cap a models de gestió cada vegada més integrals i coordinats. Conèixer els diferents nivells d'exposició i vulnerabilitat dels actius permet anticipar riscos i planificar actuacions amb criteris compartits. Catalunya compta amb un sòlid ecosistema d'enginyeria, universitats, centres de recerca i empreses tecnològiques. L'oportunitat és aprofitar aquest potencial per impulsar una gestió més preventiva i orientada al llarg termini.
"Una Catalunya amb infraestructures fiables pot reduir costos d'interrupció, protegir les seves cadenes logístiques, facilitar la mobilitat laboral i reforçar la confiança empresarial"
Per avançar, hi ha tres prioritats clares: inventariar millor els actius crítics, prioritzar inversions en funció del risc i convertir les dades disponibles en decisions operatives abans que el deteriorament sigui visible.
La resiliència ha de convertir-se en un criteri habitual d'inversió. Una Catalunya amb infraestructures fiables pot reduir costos d'interrupció, protegir les seves cadenes logístiques, facilitar la mobilitat laboral i reforçar la confiança empresarial. En una economia exposada a desafiaments climàtics i geopolítics, la continuïtat del servei serà una forma essencial de competitivitat.
La bona notícia és que comptem amb el coneixement, la tecnologia i la capacitat tècnica per avançar cap a aquest model. El repte és continuar evolucionant en la manera en què mesurem i gestionem les nostres infraestructures. Durant anys, construir va ser símbol de progrés. En l'etapa que ve, progressar també serà cuidar millor el que s'ha construït.
Per això, estic convençut que la pròxima gran infraestructura que necessita Catalunya no serà necessàriament una nova línia ferroviària, un pont o una estació, sinó una nova manera de decidir: més preventiva, més mesurable i orientada al llarg termini. Perquè invertir en manteniment i resiliència és també invertir en productivitat, competitivitat i confiança en el futur.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat