Direcció Pública Professional, de què estem parlant?

D’un temps ençà, des del Govern s’estan fent passos, tal vegada massa tímids com a Govern nacional i no sempre congruents, dirigits a institucionalitzar la Direcció Pública Professional (DPP).

Direcció Privada Professional, un concepte —amb el mateix acrònim— que al sector privat li resulta aliè, li és estrany. Una expressió que mai ha emprat, perquè la professionalitat s’estima implícita, inherent al rol directiu. En el món de l’emprenedoria es parla de direcció, de directives i de directius sense cap mena d’afegitó, i tothom entén a qui ens estem referint: a persones capacitades que estan al capdavant d’organitzacions complexes, que les condueixen i n'exerceixen el lideratge.

I el que encara resulta més obvi, tothom sap què fan: maldar perquè cada actuació de l’organització es dugui a terme de la millor manera possible, assegurar que s’executin les decisions dels òrgans davant dels quals retran comptes, optimitzar els recursos que es posen a les seves mans i l’autonomia de gestió que els hi és conferida, per obtenir resultats òptims i assolir els objectius que tenen definits. En definitiva, vetllar perquè la competitivitat i excel·lència de l'entitat sobre la qual manen, es mantinguin en progressió permanent.

Si vols saber-ne més

 

   

Josep Ramon Morera-Direcció Pública Professional, els efectes de la llei

No hi ha gaire més a afegir, fora de les clàusules contractuals específiques subscrites entre propietat i direcció de cada empresa. En el sector privat hi ha milers de directives i directius, tants com empreses n’han de menester, i aquestes es curen en salut a l’hora d’assegurar el reclutament dels perfils més aptes, perquè dels bons oficis d’aquests fitxatges en depèn —en gran manera— el compte de resultats. El sector privat mai confon ni posa en el mateix sac la direcció del negoci amb els comandaments de línia que són necessaris per fer-lo possible. I si és el cas que s’hi practica el nepotisme, que també s’hi dona, és a risc i ventura dels actius de l’empresa, no a compte d’altri.

A la DPP s’hi intenta arribar, delimitant un espai preexistent en qualsevol àmbit de l’acció pública, per reservar-lo a persones amb talent, fent fora actors públics que —ara com ara— l’han empobrit, la qual cosa ha facilitat l’entrada a la mediocritat, si no directament a la inèpcia. Això ha dut a un consens ampli a l’hora d’afirmar que tindrem una bona DPP, si se n’impedeix la captura per la política i que esdevingui patrimoni exclusiu de l’ocupació pública.

"La institucionalització de la DPP al nostre país, és, estrictament, una qüestió de voluntat dels actors polítics"

En el mentrestant, hi ha qui escriu autèntiques tesis doctorals, esplaiant-se sobre quines són les seves funcions i responsabilitats, llistant una relació prolixa d’obligacions que en el món privat es donen per sobreenteses. I també n’hi ha d’altres que fan disquisicions erudites qüestionant si, conceptualment, és correcte parlar d’un espai que esdevé ròtula, és intermedi o d’articulació entre la política i la gestió, per identificar on rau la DPP, sense atendre el fet que la responsabilitat sobre la gestió i execució de serveis públics, que és el camp on se situa la DPP, tan aviat s’exerceix intramurs de les administracions com es fia a tercers. Tot plegat, cavil·lacions circulars i persistents que són benvingudes, i no fan altra cosa que engreixar el receptari sobre la matèria.

En resum i a parer meu, la DPP no és més que allò que s’acaba de dir dels directius i directives del sector privat. La seva institucionalització al nostre país, és —estrictament— una qüestió de voluntat dels actors polítics, i el seu tractament mitjançant una disposició normativa que escau d’impulsar, si acaba prosperant, serà paper mullat i quedarà en una nova volada de coloms, si prèviament no s’ha obtingut un consens ampli entre les forces polítiques presents al Parlament. I això vol dir la renúncia explícita a abusos cronificats, dels quals fins ara ningú n’ha volgut prescindir, mitjançant la subscripció versemblant de l’objectiu regenerador que s’amaga darrere del projecte, i una predisposició generosa vers la transacció.

"La institucionalització de la DPP és un projecte amb una clara vocació disruptiva, atès que té per objectiu capgirar l’actual estat de l’art en aquest capítol"

La institucionalització de la DPP és un projecte amb una clara vocació disruptiva, atès que té per objectiu capgirar l’actual estat de l’art en aquest capítol. I només serà realitat, si la classe política del país mostra altruisme, honestedat i integritat, eleva el seu compromís amb la societat a la qual representa, es deu i serveix, i es compromet a promoure, sense subterfugis, que la funció directiva pública s’homologui amb la privada, restringint la seva provisió a expertes i experts que la legítim, i abjurant de la utilització d’un botí que no li pertany, i que fins ara ha fet servir per satisfer clientelismes i recompensar acòlits indocumentats.

La resta, continuarà sent soroll que alentirà l’avenç i esdevindrà coartada ideal perquè la política no es deixi prendre aquesta peça, i la cosa pública romangui on és, alimentant la desafecció ciutadana.

E la nave va…