Lleó XIV, Trump i la batalla pel futur de la humanitat
08
de Juny
de
2026
Oficialment presentàvem un llibre sobre un Papa; en realitat, estàvem parlant de la batalla més important del segle XXI. Una batalla que travessa governs, empreses, institucions, tecnologies i persones. Una batalla sobre com exercim el poder i quin futur volem construir.
Dimecres de la setmana passada, a la Llibreria Ona de Barcelona, es presentava el llibre Lleó XIV, ombres sota la cúpula, de Vicenç Lozano, en un acte organitzat per
Intermèdia Cultura.
Perquè el llibre de Lozano no és només una crònica sobre l’elecció de Robert Francis Prevost, ni tampoc una immersió fascinant en les tensions internes del Vaticà. És també el retrat d’una de les grans batalles que travessen avui les nostres societats, les nostres empreses i les nostres institucions: la pugna entre dues maneres d’entendre el poder, el lideratge i el futur.
Si vols saber-ne més
La lluita entre tradicionalistes i reformistes que l’autor descriu dins del Vaticà és exactament la mateixa que trobem avui en moltes organitzacions. És la tensió entre el control i la confiança. Entre la jerarquia i la corresponsabilitat. Entre una visió del món basada en la concentració del poder i una altra basada en la distribució de la responsabilitat.
I és precisament aquí on apareixen dues figures que, a primera vista, semblen impossibles de comparar: Donald Trump i Lleó XIV.
Trump i Lleó XIV són molt més que dos líders. Representen dues maneres d’entendre el poder, de gestionar la por i de liderar persones. I, probablement, dues visions molt diferents del futur.
Tanmateix, tots dos són grans disruptors. Tots dos han entès que el món travessa una crisi de sentit, una crisi d’identitat i una crisi de confiança. Tots dos ofereixen una resposta a aquesta inquietud col·lectiva. Però les seves receptes són radicalment diferents: Trump representa el lideratge de la certesa en temps d’incertesa. Entén millor que gairebé ningú el poder de la narrativa, de l’atenció i de l’emoció, i ha construït la seva influència mobilitzant una de les emocions més poderoses de l’ésser humà com és la por. La por a perdre la feina, la identitat, el país o el control.
"Tots dos han entès que el món travessa una crisi de sentit, una crisi d’identitat i una crisi de confiança. Tots dos ofereixen una resposta a aquesta inquietud col·lectiva. Però les seves receptes són radicalment diferents"
Però Trump no inventa aquesta por. La detecta. La verbalitza. La magnifica. I, després, es presenta com la resposta.
Des de la mirada dels arquetips, Trump combina l’energia del Governant, del Destructor, del Guerrer i del Juglar. És un Governant que aspira a concentrar poder i control, un líder convençut que els
grans canvis requereixen una direcció forta i una autoritat central capaç d’imposar ordre. És també un Destructor, no perquè vulgui simplement qüestionar el sistema, sinó perquè està desmuntant moltes de les institucions, consensos i equilibris que han definit el món occidental durant les darreres dècades. La seva proposta no és reformar; és substituir un ordre per un altre.
La seva energia principal, però, és la del Guerrer. La confrontació constant. La batalla oberta. La divisió entre els qui estan amb ell i els qui estan contra ell. Necessita tensió perquè la tensió mobilitza. I al mateix temps apareix el Juglar: domina els titulars, les xarxes i la conversa pública. Els seus constants canvis de guió, les provocacions i els girs inesperats mantenen el món
en alerta permanent. I aquí hi ha una de les claus del seu lideratge.
Quan vivim en incertesa, el nostre sistema d’alarma s’activa. Entrem en mode supervivència. La por redueix la nostra capacitat de reflexionar, matisar i pensar en complexitat. I quan això passa, tendim a buscar protectors. Figures fortes. Líders que prometen seguretat encara que no necessàriament representin tots els nostres valors.
"La de Trump és la lògica del tecnofeudalisme, un model en què la tecnologia, les dades, el coneixement i el poder tendeixen a acumular-se en poques mans mentre la majoria simplement executa"
Trump ha entès aquesta dinàmica psicològica millor que gairebé ningú. És una manera de liderar que no només trobem en la política. També viu dins de moltes empreses. Organitzacions en què la informació es reté, on el control es confon amb lideratge, les decisions es concentren en pocs nivells de l’estructura i on la por continua sent, encara avui, una eina de gestió. És la lògica del tecnofeudalisme, un model en què la tecnologia, les dades, el coneixement i el poder tendeixen a acumular-se en poques mans mentre la majoria simplement executa.
A l’altra banda apareix Robert Francis Prevost. Un home discret. Un missioner. Un jurista. Un líder que arriba al centre després d’haver viscut durant anys a la perifèria. I ja en la seva primera gran decisió va enviar un missatge al món: va escollir anomenar-se Lleó XIV, i no ho va fer per casualitat. El nom remet inevitablement a Lleó XIII, el Papa que a finals del segle XIX va afrontar
els profunds canvis socials, econòmics i tecnològics derivats de la Revolució Industrial.
Amb l'encíclica Rerum Novarum, Lleó XIII va situar la dignitat humana, el treball i la justícia social al centre d'una transformació que estava redefinint el món. Més d'un segle després, Robert Francis Prevost sembla voler establir un paral·lelisme evident. Si Lleó XIII va afrontar els desafiaments de la revolució industrial, Lleó XIV sembla disposat a afrontar els desafiaments de la revolució digital i de la intel·ligència artificial.
Si vols saber-ne més
El nom no és un homenatge al passat. És una declaració d'intencions sobre el futur. Si Trump lidera des de la tensió, Lleó XIV sembla fer-ho des de la comprensió. El seu arquetip dominant és el del Savi: escolta abans de parlar, observa abans de decidir, no té pressa perquè està al capdavant d’una institució que pensa en segles i no en cicles electorals. Però seria un error interpretar-lo només com un home de consens.
Lleó XIV és també un Governant. Té poder, l'exerceix, i pren decisions. Ho fa, però, des d’una lògica diferent. No busca controlar totes les veus. Busca que totes les veus puguin participar en la construcció d’un projecte compartit. Aquí apareix l’energia del Creador, perquè el que estem observant no és una simple continuïtat del llegat de Francesc. És la construcció d’un nou ordre profundament reformista que intenta avançar sense trencar els ponts amb la tradició. No vol destruir la institució; vol ajudar-la a evolucionar.
La seva mirada és també la del Cuidador. Quan parla d’intel·ligència artificial, de migracions, de pobresa o de dignitat humana, no parla només als catòlics. Parla a tota la societat. Ens recorda que darrere de cada algoritme, de cada decisió política o de cada model econòmic hi ha persones.
"Quan parla d’intel·ligència artificial, de migracions, de pobresa o de dignitat humana, Lleó XIV no parla només als catòlics. Parla a tota la societat"
I aquí apareix una altra característica que explica bona part del seu lideratge: Lleó XIV no exerceix el poder des del protagonisme, sinó des del servei. És el que avui moltes organitzacions anomenen Servant Leadership o Humble Leadership. Una manera d’entendre el lideratge que no pregunta "com puc augmentar el meu poder?" sinó "a qui serveix aquest poder?". No es tracta de liderar des de l’ego, sinó de liderar des del propòsit. No es tracta de ser al centre de la conversa, sinó de crear les condicions perquè la conversa existeixi.
Potser per això les seves intervencions transcendeixen l’àmbit religiós. Perquè quan parla de dignitat humana, de tecnologia, de pobresa o de convivència no està defensant només una institució.
Està intentant posar-se al servei d’una causa molt més gran: la humanitat. I és precisament aquesta vocació de servei la que explica per què el seu missatge interpel·la creients i no creients, polítics i empresaris, educadors i ciutadans, perquè el lideratge que practica no busca ser admirat. Busca ser útil.
I, finalment, apareix una dimensió que cada vegada es fa més visible: la del Mag. Perquè sota la seva aparença serena s’intueix un estratega extraordinari. Algú que entén el tauler d’escacs, capaç de moure peces amb paciència, de construir consensos i de transformar una estructura mil·lenària sense provocar una ruptura interna.
"En un món cada vegada més polaritzat, Lleó XIV sembla haver entès una cosa fonamental: liderar no consisteix a eliminar el conflicte, sinó a crear les condicions perquè el conflicte es transformi en conversa"
Però, probablement, la seva habilitat més rellevant no és la de transformar. És la de sostenir. Sostenir la tensió entre visions oposades. Sostenir la convivència entre tradicionalistes i reformistes.
Sostenir dues maneres diferents d’entendre l’Església sense que el sistema es fracturi.
En un món cada vegada més polaritzat, Lleó XIV sembla haver entès una cosa fonamental: liderar no consisteix a eliminar el conflicte, sinó a crear les condicions perquè el conflicte es transformi en conversa, perquè les diferències esdevinguin aprenentatge i perquè les tensions es transformin en evolució. La seva gran aportació no és imposar una visió sobre una altra, sinó construir ponts. Ponts entre passat i futur. Entre tradició i reforma. Entre autoritat i participació. Entre tecnologia i humanitat. Entre persones que pensen diferent.
I és aquí on el diàleg deixa de ser una eina de comunicació per convertir-se en una eina de lideratge. Perquè el diàleg és l’única via capaç de generar confiança quan no hi ha consens, de construir comunitat quan existeix diversitat i de sostenir projectes col·lectius en entorns d’una complexitat creixent.
Si vols saber-ne més
Potser per això Lleó XIV està demostrant ser un Papa de "poc soroll i moltes nous". Lluny dels grans titulars i de les declaracions estridents, avança peça a peça, sense
estridències ni confrontació innecessària, però amb una enorme capacitat per influir, orientar i transformar.
Si Trump mobilitza a través de l’alarma, Lleó XIV sembla voler mobilitzar a través de la consciència. Si un promet protecció, l’altre proposa corresponsabilitat. Si un concentra poder, l’altre intenta distribuir-lo. Si un divideix per mobilitzar, l’altre construeix ponts per transformar. I potser la idea més revolucionària del seu pontificat no és cap posicionament polític ni cap reforma doctrinal.
És la sinodalitat. Aquesta és una paraula que pot semblar exclusivament religiosa, però que amaga una de les reflexions més avançades sobre lideratge que existeixen avui.
La sinodalitat parteix d’una idea aparentment simple però profundament transformadora: la intel·ligència no resideix exclusivament al capdamunt de la jerarquia, sinó que també ho fa en la conversa, en l'escolta, en la participació i en la capacitat de construir sentit compartit. La sinodalitat parla de corresponsabilitat, de confiança, d’intel·ligència col·lectiva. De compartir poder sense perdre direcció. De liderar sense necessitat de controlar-ho tot.
"La batalla que estem observant no és només religiosa ni política, sinó cultural, empresarial i humana"
I això és precisament el que la fa tan rellevant més enllà de l’Església. Perquè aquesta és exactament la pregunta que avui es fan moltes empreses: com liderar en un món cada vegada més complex on cap líder, per brillant que sigui, pot entendre-ho ni decidir-ho tot sol. Frederic Laloux ho va descriure magistralment a Reinventar les organitzacions quan va formular el model de les organitzacions TEAL. Quan observem els primers passos de Lleó XIV és difícil no veure-hi alguns d’aquests principis, ja que el Papa no vol destruir la institució, sinó evolucionar-la. Tampoc vol eliminar l'autoritat, sinó transformar la manera com s'exerceix. No pretén concentrar més poder. Busca generar més corresponsabilitat. I això és profundament revolucionari.
Per aquesta raó, la batalla que estem observant no és només religiosa ni política, sinó cultural, empresarial i humana. És la confrontació entre dues cosmovisions: la tecnofeudalista, que creu que el futur es construeix acumulant poder, dades, coneixement i capacitat de decisió; i la tecnohumanista, que defensa que la tecnologia només té sentit si amplia la dignitat, la llibertat, la consciència i les possibilitats de les persones.
Potser per això el gran moviment de Lleó XIV arriba amb Magnifica Humanitas. Perquè quan parla d’intel·ligència artificial no està parlant només d’algoritmes. També ho fa de quin lloc ocuparà l’ésser humà en el futur. Està preguntant-se si la tecnologia servirà per ampliar la nostra humanitat o per substituir-la. Ens recorda que la dignitat humana no és negociable. I, probablement, aquesta és la seva aportació més rellevant. Perquè en un moment històric obsessionat amb la intel·ligència artificial, Lleó XIV ens fa pensar la importància de desenvolupar una altra intel·ligència: la consciència. Una consciència capaç d’integrar pluralitat, escolta, responsabilitat i ètica.
"La pregunta que ens llença és la més important del nostre temps: quan la tecnologia sigui capaç de fer gairebé qualsevol cosa, què decidirà fer l’ésser humà amb aquest poder?"
Potser per això Lleó XIV ens està parlant a tots. No perquè sigui Papa. No perquè lideri l’Església. Sinó perquè entén el lideratge com un acte de servei a la dignitat humana, al diàleg i a la convivència i pluralitat. Un servei al futur. Una invitació fer-nos responsables i reflexionar sobre el món del demà.
La pregunta que ens llença és la més important del nostre temps: quan la tecnologia sigui capaç de fer gairebé qualsevol cosa, què decidirà fer l’ésser humà amb aquest poder?
La gran batalla del segle XXI no serà entre persones i màquines. Serà entre dues maneres de ser humans. Entre la por i la consciència. El control i la corresponsabilitat. Els murs i els ponts.
I aquesta és una decisió que no prendran els algoritmes. No la prendran les plataformes. No la prendran els mercats. La prendrem nosaltres.
Tots estem expectants per la visita del Papa Lleó. I més ara que el coneixem una mica més gràcies a Vincenç Lozano i als espais de reflexió i inspiració que crea Intermèdia Cultura