Així en la terra com en el cel

El juliol del 1969 jo tenia quatre anys i a casa no hi havia televisió. El meu pare, com molta gent aquella nit, va anar al cafè a veure l’arribada de l’home a la Lluna. El va veure en blanc i negre a TVE, l’únic canal, amb la veu del seu jove corresponsal Jesús Hermida. Amb el seu deix de presentador de l'NBC, Hermida va traduir al castellà allò de Neil Armstrong d’“un petit pas per a un home, un gran salt per a la humanitat”.

Aquesta setmana, 57 anys després, quatre astronautes també nord-americans de la missió Artemis II han sobrevolat la cara oculta de la Lluna per primera vegada des del 1972. No m’ha calgut anar al cafè: ho he vist amb mon fill, a la pantalla de l’ordinador, al canal de YouTube de la NASA en color i alta definició, sense aixecar-me de la cadira de l’estudi de casa. Me l’imaginava més gran.

Si vols saber-ne més

 

   

Josep M. Ganyet-Morts i resurreccions

La fletxa d’Apol·lo

L'Apollo 11 era la resposta a l'Sputnik, aquella esfera de metall de 58 centímetres que el 1957 els soviètics van posar en òrbita. Passava per sobre els caps dels nord-americans cada 96 minuts i , a sobre, emetia un bip que tothom podia escoltar a la ràdio; la paranoia era considerable. La NASA va triar per les missions que havien de portar hòmens a la Lluna el nom d’Apol·lo, el déu grec de la medecina, la bellesa i la música, però també el déu de l’arc i les sagetes. Que el programa que havia de guanyar la Guerra Freda portés el seu nom diu molt del fet que els nord-americans concebien la cursa espacial més com una demostració de poder (diví) que no com una aventura científica. Àrtemis, la germana bessona d'Apol·lo, deessa dels llocs salvatges o naturals on els humans no han arribat —boscos i selves, llavors— completa el cercle mitològic amb una simetria mítica que és en realitat un desideràtum geopolític: si el germà va guanyar la Guerra Freda, la germana guanyarà la que ve. I malgrat tot, l’exploració espacial tapa qualsevol guerra; quan Armstrong va caminar damunt la Lluna, el món —i el cafè on era el meu pare— va sentir que formava part d’una col·lectiva. Una mica.

"Àrtemis, la germana bessona d'Apol·lo, completa el cercle mitològic amb una simetria mítica que és en realitat un desideràtum geopolític"

L'objectiu oficial de la missió Artemis és el pol sud lunar, on les sondes han detectat gel d'aigua en els cràters que no reben mai la llum del Sol. Si existeix en quantitats suficients —encara no ho sabem del cert—, aquest gel es pot descompondre en hidrogen com a combustible i en oxigen per respirar. L’explotació d’aquests recursos sembla que permetria establir-hi una base permanent, una mena de Servei Estació amb una benzinera d'hidrogen amb tots els recanvis per anar i tornar de Mart. Els del Pentàgon i Pequín ho saben. Segurament, els de Repsol també.

La cara oculta de la Xina

Un dels moments més comentats del vol ha estat el dels 40 minuts que els astronautes han passat incomunicats mentre la Lluna els feia de pantalla entre ells i la Terra. L’astronauta Christina Koch ho va descriure com "un dels moments més destacats": tornar a veure la Terra. És un problema que si bé la tecnologia té resolt, la geopolítica no: la Xina té el Queqiao-2 orbitant la lluna, un satèl·lit llançat el març del 2024 que fa ja dos anys que retransmet en temps real les comunicacions entre la Terra i els robots que té a la cara oculta de la Lluna. No vols la Xina? Dues tasses d’infraestructura lunar permanent. No sabem qui guanyarà aquesta cursa, però la primera etapa l’ha guanyada la Xina quan tothom mirava Mart.

Per a tota la humanitat?

Cinc dies abans que Artemis II deixés l’òrbita terrestre, Apple TV va estrenar la cinquena temporada de For All Mankind. Creada per Ronald D. Moore, parteix d'una premissa senzilla: i si els soviètics haguessin estat els primers a arribar a la Lluna el 1969? L’escena inicial que podeu veure al tràiler és impactant. La resposta és que la cursa espacial no s'hauria aturat mai. Que la competència hauria accelerat la tecnologia. I que, inevitablement, el conflicte hauria saltat de la Lluna a Mart i, d’acord amb la darrera temporada, de Mart a la Terra: bases militars, recursos, colònies, guerra. En aquesta temporada, situada en un 2012 alternatiu, la colònia marciana està a punt d'esclatar en conflicte obert amb la Terra per la sobirania dels recursos. Portem així des de Troia.

El Tractat de l'Espai Exterior, signat el 1967, prohibia armes de destrucció massiva i bases militars als cossos celestes. Però no les armes convencionals. Ni la militarització general de l'espai. Ni la privatització dels recursos. El Tractat de la Lluna del 1979, que hauria declarat els recursos lunars "patrimoni comú de la humanitat", no l'ha ratificat cap potència espacial. Cap. El 2015, els Estats Units van legalitzar la mineria espacial privada. Luxemburg, el Japó, la Xina i Rússia han anat seguint en una mena d’“el primer que arriba, el primer que seu”, que diu el poeta.

"El Tractat de l'Espai Exterior prohibia armes de destrucció massiva i bases militars als cossos celestes. Però no les armes convencionals. Ni la militarització general de l'espai. Ni la privatització dels recursos"

I aquests que arriben primer no són necessàriament estats. Com va passar amb el comerç transoceànic, privatitzat quan els costos ja van ser assequibles pel capital privat (es van iniciar amb grans costos públics per les corones espanyola, portuguesa i britànica), avui són empreses com SpaceX i Blue Origin les qui en comencen a treure rendiments. Operant amb contractes de la NASA, les empreses d’Elon Musk i Jeff Bezos seran les que portaran astronautes a la Lluna en nom dels Estats Units. El "gran salt per a la humanitat" s'ha privatitzat enguany abans que el puguem fer.

Així en el cel com en la terra

"Així en la terra com en el cel" és una frase del parenostre, la pregària que segons la tradició cristiana Jesús de Natzaret va cedir amb llicència Creative Commons a les generacions posteriors. No és una pregària als déus grecs sobre l'harmonia còsmica: és una pregària jueva sobre l'obediència al poder sobirà. Demana que la voluntat del qui mana dalt s'estengui fins aquí baix. Mirant Artemis II, la Xina al pol sud, els contractes de SpaceX i la distòpia de Moore a Apple TV, la frase agafa un sentit que cap rabí jueu no havia previst —tot i que estic segur que algun cabalista podria argumentar el contrari—. Exportem les nostres guerres també per damunt dels nostres caps. L’estultícia humana no té sostre.

"Les conquestes comencen amb exploradors autèntics i acaben amb exèrcits, especuladors i esclavistes"

I la curiositat innata que ens fa mirar cap amunt —la mateixa que va portar els primers humans a travessar oceans i muntanyes— continua sent real, i continua sent noble. Però les conquestes comencen amb exploradors autèntics i acaben amb exèrcits, especuladors i esclavistes. Sempre ha estat així. Així en el cel com en la terra.