Pisos i la quadratura del cercle

Cal assumir que el problema de l’habitatge no té una solució a curt termini i que, en el millor dels casos, passaran ben bé un parell de lustres abans que la situació no es pugui redreçar.

Sentia aquest dia un tertulià que feia servir -erròniament- l’expressió “quadratura del cercle” i automàticament vaig pensar en el problema de l’habitatge. Dic que el tertulià feia una mala interpretació de la locució, ja que, tot i que és d’ús comú, temo que poca gent en coneix el significat.

Permeteu-me un paràgraf per explicar-vos d’on surt l’expressió quadratura del cercle. Això m’obliga a fer un viatge a l’antiga Grècia. Aquest país, que avui dia no passa segurament pel seu millor moment, va tenir, com tots sabeu, una època gloriosa. Recorrent als tòpics, podem recordar que la civilització grega ens ha llegat, entre altres, la democràcia, la filosofia, els jocs olímpics... i les bases de la geometria, essent-ne Euclides el seu màxim exponent.

Doncs bé, de l’època dels grecs, ens arriba això de la quadratura del cercle. Era un problema (ja sabeu que quan els matemàtics ens avorrim ens inventem problemes) que consistia en el següent: a partir d’un cercle, trobar un quadrat que tingui la mateixa superfície fent servir només regla i compàs. Un problema molt difícil del que durant més de dos mil anys les ments pensants va intentar, de manera infructuosa, trobar-ne la solució. I és que ningú no va ser capaç de resoldre el problema perquè, com es va demostrar fa cosa de 150 anys, la quadratura del cercle és un problema irresoluble. 

"Per abordar el problema cal, de manera honesta, identificar-ne les causes"

Us agradarà saber que el tema es va desencallar gràcies a allò que podríem anomenar pensament lateral, thinking out of the box. La (no) solució del problema no va arribar des de la geometria sinó des d’una altra disciplina de les matemàtiques: l’àlgebra. Sigui com sigui, el resum és clar: no, amb regla i compàs no es pot resoldre el problema, impossible. I per què més de dos mil anys? Doncs perquè hi ha una cosa encara més difícil que resoldre problemes complicats: demostrar que no tenen solució.

Torno a l’habitatge, que ja sabeu que a vegades fujo d’estudi... En aquest àmbit tots som conscients que tenim un greu problema. Fa anys que anem dissenyant estratègies, impulsant mesures, redactant normatives i no ens en sortim. No només no trobem la solució sinó que com més va, més greu és la situació. Per abordar el problema cal, de manera honesta, identificar-ne les causes. Compte, dic les causes, no els símptomes. Aquests ja sabem quins són: dificultat d’accés a l’habitatge (sigui de lloguer o de compra) i els preus, amb una tendència disparada a l’alça des de fa anys. Les causes les descrivia en un escrit aquí al VIA Empresa de fa uns mesos i apunten directament a un creixement desbocat de la demanda: augment de la població, canvi d’usos i costums, divorcis/separacions, turisme, Erasmus, desplaçament temporal de professionals, etc.

Insisteixo a diferenciar causes i símptomes. No em feu recórrer al típic símil de la medicina: mitigar els símptomes no cura la malaltia, cal anar a l’arrel del problema, i per això hem de treballar sobre les causes. Com hem vist, totes les causes exposades tenen un component més social que no pas econòmic. I les dinàmiques socials són lentes, molt lentes. Per això, com deia a l’inici, auguro al problema de l’habitatge uns anys força negres. Pensar en receptes miraculoses que ho arreglaran tot en un parell d’anys seria fer-nos trampes al solitari.

Si heu arribat fins aquí, entendreu per què vaig fer la connexió entre la quadratura del cercle i l’habitatge que apuntava a l’inici. Esperem que no calguin més de dos mil anys perquè algú ens en il·lumini. I, sobretot, que l’espera no sigui per dir-nos que el tema no té solució.