Polígons industrials: del pati del darrere a una prioritat de país

Fa anys que a Catalunya parlem d’indústria i, darrerament, ho fem amb paraules gruixudes: reindustrialització, sobirania productiva, valor afegit, talent. Però sovint passem per alt una evidència incòmoda: una part important de la base productiva treballa en polígons que no estan a l’altura del relat.

Costa retenir i atraure inversions si les empreses han d’operar amb paviments degradats, enllumenat insuficient, manca de neteja, problemes d’aparcament, inseguretat, tràmits lents i, sobretot, amb la sensació que l’entorn on produeixen no és una prioritat real de la política pública.

"Costa retenir i atraure inversions si les empreses han d’operar amb la sensació que l’entorn on produeixen no és una prioritat real de la política pública"

Des de la Cecot hem volgut posar-hi dades i veu empresarial amb un informe que aspira a ser una eina de treball per a les diferents administracions. El diagnòstic és nítid: els polígons industrials són un actiu clau per a la competitivitat del país, però arrosseguen mancances que no són anecdòtiques, sinó estructurals. I, si no actuem amb determinació, el cost serà alt: inversions que no arriben, talent que se’n va i oportunitats que es desplacen a altres territoris.

L’entorn físic: quan el desinterès es paga car

La primera realitat que les empreses ens traslladen és tan simple com contundent: en molts polígons, l’estat físic és mediocre o clarament deficient. Paviments i voreres malmesos, drenatges que fallen quan plou amb intensitat, enllumenat obsolet i una imatge general que no encaixa amb un país que aspira a competir en indústria avançada.

A tot plegat s’hi afegeix un parc de naus envellit, sovint lluny dels requisits actuals de logística, seguretat o eficiència energètica. I la presència d’amiant, encara massa habitual, frena decisions d’inversió i obliga a planificar substitucions costoses.

"La presència d’amiant, encara massa habitual, frena decisions d’inversió i obliga a planificar substitucions costoses"

No és una qüestió estètica. Quan una empresa decideix on ampliar una línia de producció o ubicar un nou centre logístic, aquests factors pesen. Si altres territoris ofereixen polígons modernitzats, serveis fiables i tramitacions més àgils, la balança es decanta cap a fora.

Per això, des del món empresarial reclamem dues decisions estratègiques:

• Un pla d’inversió específic per als polígons industrials, amb dotació definida i continuïtat en el temps
• Un pla renove de naus industrials que impulsi la rehabilitació, la retirada d’amiant, la millora energètica i l’adequació funcional, amb incentius, suport tècnic i tramitació prioritària

No es tracta de fer grans anuncis puntuals, sinó d’assegurar una línia estable de recursos que vagi posant al dia el sòl industrial, polígon a polígon.

Neteja i manteniment: la ciutat productiva també és ciutat

Hi ha un missatge que es repeteix gairebé a tots els polígons: la sensació que la neteja, el manteniment i l’enjardinament queden fora del radar de la ciutat. Menys freqüència de neteja viària, zones verdes residuals i mal mantingudes, embornals que només es revisen quan hi ha un problema greu, espais intersticials convertits en punts de brutícia…

Quan això passa en un carrer cèntric, s’activa de seguida l’alarma social. Quan passa en un polígon, massa vegades es relativitza. Però per a les empreses, per als treballadors i per als clients que hi accedeixen cada dia no és cap mal menor.

La petició és molt concreta:

• Integrar els polígons plenament en la planificació ordinària de neteja i manteniment, amb estàndards i compromisos de servei mesurables
• Establir canals estables de coordinació amb les associacions de polígons per prioritzar actuacions i fer seguiment de la qualitat del servei

Els polígons no són un annex del mapa urbà: són ciutat productiva i cal tractar-los com a tal.

Seguretat, mobilitat i aparcament: competir també és poder operar amb normalitat

En seguretat, el missatge és igualment clar: robatoris recurrents —especialment de coure i materials de valor—, una il·luminació insuficient i baixa activitat fora d’hores punta alimenten una sensació de desprotecció que impacta en els costos i en la confiança.

No és raonable demanar a una empresa que consolidi o ampliï activitat si percep que el seu entorn immediat és vulnerable i que les respostes són lentes o poc coordinades. La seguretat als polígons ha de ser una línia de treball específica, no una derivada de les polítiques generals.

"No és raonable demanar a una empresa que consolidi o ampliï activitat si percep que el seu entorn immediat és vulnerable i que les respostes són lentes o poc coordinades"

La mobilitat és l’altre gran factor invisible. Accessos mal dimensionats, conflictes entre trànsit pesant, vehicles privats, carrils bici i vianants, dèficit crònic d’aparcament per a treballadors i per a vehicles industrials, o l’impacte d’activitats no industrials que col·lapsen el trànsit. Tot plegat té una traducció directa: temps perdut, costos afegits i tensions diàries que resten productivitat.

Recol·locar la mobilitat i l’aparcament dels polígons a l’agenda no és una reivindicació sectorial: és una condició per competir en mercats on l’eficiència logística i la puntualitat són crítiques.

Administració, planificació i retorn: la confiança també es construeix amb dades

Una altra demanda recurrent de les empreses i dels col·lectius empresarials és la simplificació administrativa. Procediments llargs, fragmentats i poc previsibles, amb massa interlocutors, fan que obtenir una llicència d’activitat o d’obres es converteixi —massa sovint— en un fre.

Quan una ampliació o una nova implantació ha de recórrer un camí administratiu incert, el cost d’oportunitat és clar: projectes que es posposen, que es redimensionen o que, directament, s’acaben desplaçant a altres municipis o territoris.

La proposta és concreta i realista:

• Avançar cap a una finestreta única per al sòl industrial, amb criteris clars, terminis de resposta compromesos i un seguiment transparent
• Diferenciar i agilitzar els tràmits vinculats a projectes que milloren la seguretat, la sostenibilitat o l’eficiència energètica

I encara hi falta una eina que avui no existeix i que seria determinant per ordenar el debat: les balances fiscals per a polígons industrials. És raonable que les empreses puguin saber quina és la seva aportació al municipi en impostos i taxes i quin retorn reben en forma de manteniment, inversions i serveis al seu entorn productiu.

"És raonable que les empreses puguin saber quina és la seva aportació al municipi en impostos i taxes i quin retorn reben en forma de manteniment, inversions i serveis al seu entorn productiu"

Sense dades, s’imposa la sensació que la indústria sosté una part important de l’estructura fiscal de molts municipis, però que això no sempre es tradueix en el tracte ni en la priorització d’inversions. Amb dades, en canvi, es pot obrir un debat més objectiu i orientat a resultats.

Energia, residus i talent: els polígons com a laboratoris de la nova economia

Si mirem endavant, els polígons haurien de ser un espai privilegiat per desplegar projectes de transició energètica —comunitats energètiques, generació compartida, autoconsum col·lectiu— i d’economia circular —gestió mancomunada de residus, aprofitament de subproductes, logística compartida—. Avui, però, moltes d’aquestes iniciatives xoquen amb la manca d’instruments operatius pensats a escala de polígon, amb una regulació complexa i amb l’absència d’estructures de governança prou consolidades.

Amb el talent passa una cosa semblant: el desencaixament entre l’oferta formativa i la demanda real, sumat a les dificultats d’accés en transport públic, penalitza la capacitat de les empreses per contractar i retenir perfils tècnics i industrials.

Convertir els polígons en espais capdavanters en energia, circularitat i talent no és només possible: és necessari si volem que Catalunya mantingui una base industrial sòlida els pròxims anys.

Un canvi de mirada imprescindible

Des de la Cecot, en el contacte diari amb empreses i col·lectius empresarials, ho veiem clar: el futur industrial de Catalunya no es decidirà només amb grans estratègies o titulars sobre sectors de moda. Es decidirà, sobretot, en la capacitat de cuidar, modernitzar i gestionar amb visió de llarg termini els espais on avui es produeix l’activitat: els polígons industrials.

No estem davant d’una llista de greuges, sinó d’una agenda de treball concreta. Sabem què falla, sabem què cal millorar i sabem que hi ha empreses disposades a implicar-s’hi si troben una administració que escolta, planifica, prioritza i ret comptes.

"Hi ha empreses disposades a implicar-s’hi si troben una administració que escolta, planifica, prioritza i ret comptes"

Els polígons industrials no poden continuar sent percebuts com el pati del darrere del país. Si volem que Catalunya continuï sent industrialment competitiva, cal que això es noti en els pressupostos, en les decisions i en el dia a dia de la gestió pública.

Aquesta és la crida de la Cecot: passar del discurs a l’acció i situar els polígons industrials al centre de la política econòmica, pel que realment són: una infraestructura crítica per al progrés econòmic i social de Catalunya.